José María Alfredo Aznar López (Madrid, 25 de febrer de 1953) és un polític espanyol que va ser president del govern d'Espanya entre 1996 i 2004.
Biografia Va néixer el 25 de febrer de 1953 a la ciutat de Madrid, net de Manuel Aznar Zubigaray, antic nacionalista basc que va passar a donar suport al dictador Francisco Franco, i fill del periodista Manuel Aznar Acedo.
Va estudiar dret a la Universitat Complutense de Madrid, en la qual es llicencià l'any 1975. Va aconseguir l'any següent mitjançant oposicions la plaça de funcionari com a inspector d'hisenda, i va esdevenir cap del Servei de Coordinació del Ministeri d'Economia.
Relacions familiars Està casat amb Ana Botella Serrano, exalcaldessa de la ciutat de Madrid pel PP, i té dos fills i una filla, Ana Aznar Botella, que va casar-se amb Alejandro Agag el 2002 al Monestir d'El Escorial.
Activitat política Milità inicialment en les files d'Alianza Popular (AP), partit en el qual ingressà el 1979. Entre 1982 i 1987 fou Secretari General d'aquest partit. A les eleccions generals de 1982 i en les de 1986 fou escollit diputat al Congrés dels Diputats per la circumscripció d'Àvila, esdevenint l'any següent President de Castella i Lleó (1987-1989). Vicepresident del seu partit des del gener de 1989, al setembre dimití del seu càrrec autonòmic per esdevenir candidat, amb el suport de Manuel Fraga president nacional del Partit Popular, a la presidència del Govern d'Espanya en les eleccions generals d'aquell any, en les quals el PP es va convertir en la principal força de l'oposició parlamentària, i novament Aznar fou elegit diputat, en aquest cas per la circumscripció de Madrid.
A les eleccions generals de 1993 va ser derrotat novament pel Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) de Felipe González, en aquesta ocasió, però, per un petit marge de vots. El 19 d'abril de 1995, sent cap de l'oposició, fou objecte d'un atemptat del grup terrorista Euskadi Ta Askatasuna (ETA) del qual va sortir il·lès gràcies al blindatge del seu vehicle, ampliat després de l'assassinat de Gregorio Ordóñez Fenollar.
En les eleccions generals del 3 de març de 1996 el Partit Popular va ser el partit més votat, encara que no va tenir la majoria absoluta, per la qual cosa es va veure obligat a pactar amb diferents partits nacionalistes (Convergència i Unió, Partit Nacionalista Basc i Coalició Canària). Pel Pacte del Majestic va acordar amb CiU augmentar la participació al 50% de l'Impost sobre el valor afegit (IVA) per garantir el suport a la seva investidura, i la cessió de l'Impost sobre la renda (IRPF) augmentà al 30 ampliant-se a totes les comunitats de règim comú. sent investit el 4 de maig d'eixe any.
Presidència del Govern Primera legislatura (1996-2000) En la primera legislatura d'Aznar el seu govern va obtenir la majoria simple per la qual cosa hagué de comptar amb el suport per a la seva investidura dels partits CiU, PNB i Coalició Canària, el que va matisar la seva política.
La seva política va estar dominada per una reeixida agenda econòmica, afavorida per la bonança internacional, amb ajustaments pressupostaris per tal d'assolir el dèficit zero, i amb l'objectiu de complir els criteris de convergència amb l'euro. Sota el seu govern l'economia espanyola va mostrar una força considerable al créixer més ràpid que la de molts altres països europeus, donat el baix nivell del que partia. Es va reduir l'atur (de més del 20% l'any 1996 a prop de l'11% el 2003), es va mantenir la inflació dintre dels marges marcats per la Unió Europea i es van sanejar els comptes públics per primera vegada des del retorn de la democràcia a Espanya. Seguint les idees liberals econòmiques amb les quals havia arribat al poder, part d'aquest creixement econòmic es va fer mitjançant una política de privatitzacions de serveis públics.
Entre 1996 i 1999 es va procedir a la plena integració d'Espanya en l'estructura militar de l'OTAN i en la Unió Europea, tenint el país una major projecció internacional.
Respecte a la política antiterrorista, el seu govern s'hagué d'enfrontar a les majors massacres comeses per ETA i als assassinats, d'entre molts altres, del regidor del PP Gregorio Ordóñez, el segrest i posterior assassinat del també regidor popular Miguel Ángel Blanco i de polítics del PSOE. El 1998 ETA va declarar una treva, que va ser aprofitada pel President per ordenar contactes amb l'organització tenint una primera reunió a la ciutat de Zúric (Suïssa) i modificant la seva política de dispersió dels terroristes, acostant al País Basc a uns 135 presos. No obstant això, les converses fracassaren i ETA trencà la treva, denominada pel ministre de l'Interior Jaime Mayor Oreja com la "treva-parany", el qual sempre havia desconfiat de la treva sostenint que era només l'adquisició d'un temps per a poder recuperar la infraestructura que venia perdent a causa de la forta persecució policial.
El 1999 l'euro va ser introduït a Espanya, malgrat el temor anys enrere que Espanya no assoliria complir les polítiques de convergència introduïdes per la Unió Europea. Això va ser considerat un important èxit per Aznar i el seu govern. El PP també va considerar com èxit la contínua baixada de l'atur (encara que seguia sent el més alt de la UE. A la fi de 1999 el PSOE va danyar la reputació d'eficàcia del govern quan va revelar que el nombre d'alts funcionaris s'havia incrementat en un 15% des del passat any, malgrat les promeses del PP d'eliminar part de la burocràcia.
Segona legislatura (2000-2004) miniatura|José María Aznar i el president argentí Néstor Kirchner En les eleccions generals de 2000 el PP tornà a ser la força més votada. Va aconseguir la majoria absoluta en ambdues cambres, i per això no va haver de pactar amb els partits nacionalistes, com havia fet el 1996 i va poder desenvolupar la seva política sense interferències externes.
Els majors assoliments del PP al llarg d'aquesta segona legislatura foren l'estabilitat institucional, atès que no havia oposició real d'altres partits, la inserció d'Espanya a l'euro i una bonança econòmica que contrastava amb les crisis que es van veure sumits altres països europeus. El mateix Aznar va fer famosa la seva expressió, moltes vegades repetida, España va bien ("Espanya va bé") enorgullint-se així de l'èxit econòmic aconseguit pel seu govern. No obstant això, alguns sectors de l'oposició van defensar que les bases econòmiques ja havien estat anteriorment assentades per la gestió del ministre Pedro Solbes en l'últim govern de Felipe González i que la bonança no afectava a la butxaca dels ciutadans si no tot el contrari.
A la segona legislatura va assolir pactes amb el PSOE en matèria antiterrorista com el pacte antiterrorista que va permetre, entre d'altres, la promulgació de la Llei de Partits i la consegüent il·legalització de Batasuna.
La legislatura es va caracteritzar per les reformes econòmiques, una baixada en els impostos directes i una important creació d'ocupació, que va ascendir als cinc milions de llocs de treball entre 1996 i 2004. No obstant això aquesta situació d'èxit econòmic no quedà exempta de crítiques. Els sindicats es queixaren que l'ocupació s'estava convertint en precària a causa de la "flexibilitat laboral" dels anomenats «contractes precaris», i de la "moderació salarial". Era una política basada per tant en la teoria que amb menys costos per als empresaris a l'hora d'efectuar contractes i acomiadaments s'agilitaria la creació d'ocupació. El resultat negatiu va ser una major eventualitat en el treball, mentre que el positiu fou efectivament una disminució de l'índex d'atur. Per a un ciutadà de classe mitjana una gran quantitat de béns de consum habitual pujaven de preu, cosa que fou interpretada pels sindicats com un augment de la diferència entre classes i de la pèrdua de poder adquisitiu generalitzada. La situació es va aguditzar amb l'arribada de la nova moneda, amb la qual les pujades de preus es van fer paleses (igual que en la resta de països europeus). Aquest mateix any el govern va decidir canviar la manera de comptabilitzar l'índex d'inflació, adequant-se a les normes europees, amb el que les dades reflectides van desembocar en una pèrdua de poder adquisitiu de la majoria de pensions fixes així com del salari mínim interprofessional i molts altres percepcions subjectes a barem estatal.
miniatura|José Manuel Durão Barroso, Tony Blair, George W. Bush i José María Aznar a la Cimera de les Açores A partir de 2002 es va produir un gran desgast del Govern a causa d'una gran agitació política i social entorn de certes qüestions: la conflictivitat laboral, incloent una vaga general el 2002, el decret de reforma universitària (LOU), l'aplicació del Pla Hidrològic Nacional (PHN), la gestió de l'accident del petrolier "Prestige" (que va provocar una marea negra a les costes gallegues i cantàbriques). També rebé crítiques ciutadanes pel seu suport a George Bush i Tony Blair, a pesar de la important mobilització en contra de la intervenció armada, en l'ocupació de l'Iraq amb el pretext de la possessió, per part del règim de Saddam Hussein, d'armes de destrucció massiva, de tenir vincles amb Al Qaeda i de ser un perill imminent per a la humanitat; acusacions que van ser fortament contestades per alguns polítics com el president francès Jacques Chirac, el Canceller alemany Gerhard Schröder i el President rus Vladímir Putin.
La majoria d'aquests problemes eren sistemàticament atribuïts per l'oposició a una falta de diàleg amb la resta de les forces polítiques, fet rebutjat diverses vegades per membres del govern que van assenyalar que Aznar va intervenir un total de 395 vegades al Parlament en els seus vuit anys de president, moltes més que les 91 vegades en els 13 anys de Felipe GonzálezDiario de Sesiones del Congreso de los Diputados i el govern d'Aznar va contestar a 157 preguntes en Ple, moltes més que altres presidents en altres legislatures. També fou criticada la política sud-americana del govern Aznar, amb clares mostres d'oposició al president de Cuba Fidel Castro i el president de Veneçuela Hugo Chávez. Aquest últim arribà a acusar Aznar d'estar entre els dirigents internacionals que van voler donar un cop d'estat contra ell.
Fallades en la planificació en les infraestructures, com és el cas de l'AVE entre Madrid i Lleida, i en la gestió de l'accident del Iak-42 a Turquia el 2003 li van reportar abundants crítiques des de l'oposició.
Durant els governs populars de José María Aznar es va regularitzar la situació de 524.621 immigrants il·legals, acollint-se a diferents mesures legislatives.
Al febrer de 2004 José María Aznar va pronunciar un discurs al Capitoli dels Estats Units d'Amèrica durant el seu quinzè viatge oficial a aquest país. Durant el discurs va posar èmfasi en l'aliança amb aquest país en la lluita contra el terrorisme. Després del canvi de govern es va fer públic que s'havia contractat, a través del Ministeri d'Afers Exteriors, l'agència d'advocats Piper Rudnick per a desenvolupar tasques de pressió en favor de la concessió de la medalla del Congrés dels EUA a Aznar per una suma de 2 milions de dòlars. El PP va argumentar que havia estat contractada per a defensar els interessos econòmics i diplomàtics d'Espanya, seguint una pràctica habitual a Washington DC i iniciada pels governs socialistes.
Atemptats de Madrid (11 de març de 2004)