alt= Planta de tractament de dejeccions ramaderes, a Juneda (les Garrigues)|miniatura|Planta de tractament de dejeccions ramaderes, a Juneda (les Garrigues) La gestió de dejeccions ramaderes és el conjunt de procediments per a gestionar la utilització de les dejeccions (purins i fems) generades a les explotacions ramaderes, i comprèn entre altres les tasques de la recollida, emmagatzematge, manipulació, transport, utilització com a fertilitzant o en tractaments alternatius, així com la planificació i el control d'aquestes. La problemàtica mediambiental que pot suposar una mala gestió de les dejeccions ramaderes va fer que, sobretot a partir dels anys 1990, es comencés a regular des de l'Administració la gestió de les dejeccions ramaderes. El desenvolupament normatiu que afecta la gestió de les dejeccions ramaderes és molt ampli, amb múltiples disposicions tant de la Unió Europea, com del govern espanyol i de les comunitats autònomes, i en particular a Catalunya.
Problemàtica mediambiental i regulació legal Les dejeccions ramaderes han estat considerades de sempre un recurs valuós per a la terra, per aportar nutrients als conreus i millorar l'estructura del sòl. L'aparició i creixement d'una ramaderia intensiva cada vegada més industrial i deslligada de la base agrària ha provocat un desequilibri entre els volums de dejeccions ramaderes generades pel bestiar i la superfície de terra on es pot aplicar com a fertilitzant. Això ha portat en algunes zones excedentàries a la sobreutilització d'aquest recurs com a fertilitzant, comportant problemes mediambientals com la contaminació d'aqüífers (sobretot per nitrats) o l'eutrofització d'algunes masses d'aigua. Aquesta situació afecta sobretot a les zones amb alta concentració d'explotacions porcines, ja que solen estar en comarques o àrees concretes, i sense una base territorial que les suporti. A Catalunya aquesta problemàtica té una especial rellevància, ja que la producció porcina hi està particularment desenvolupada, amb un cens de gairebé 7 milions de caps, sacrificant-se cada any més de 17 milions de porcs. El sector de la producció ramadera representa gairebé el 60% de tota la producció agrària catalana (i d'aquest 60%, el porcí suposa més del 34%), essent un dels primers sectors industrials de Catalunya. La producció de carn de porcí de Catalunya representa més del 40,9% de la producció total d'Espanya.
Aquesta situació va fer que, sobretot a partir dels anys 1990 l'Administració comencés a regular la gestió de les dejeccions ramaderes, sobretot després de l'aparició de la Directiva Europea que fixava els nivells màxims de contaminació per nitrats en aigua. La regulació afecta àmbits com: el disseny i capacitat dels dipòsits d'emmagatzematge dels purins i fems. l'aplicació dels purins i fems com a fertilitzants agrícoles, establint dosis màximes d'adobat segons el cultiu, la zona o l'època de l'any. el foment de sistemes de tractament fora de l'àmbit agrari, com les plantes de tractament de purins o els centres de recollida i gestió. el control que han de fer els ramaders de la gestió dels purins i fems, amb l'obligatorietat de: elaborar plans de gestió que recullin quina és la producció prevista de les explotacions i quin ús s'hi pensa donar, en els anomenats "Plans de dejeccions ramaderes". portar un registre de les sortides de fems i purins de les granges i de l'ús que s'hi dona en l'anomenat "Llibre registre de dejeccions ramaderes". la utilització de fertilitzants nitrogenats (incloent purins, fems i altres adobs nitrogenats) per part dels agricultors (tant si son ramaders com no) en les zones declarades com a "vulnerables" per l'alta concentració de nitrats en els aqüífers.
Marc general de la gestió de les dejeccions ramaderes Les dejeccions ramaderes s'originen amb l'activitat ramadera de qualsevol tipus. En explotacions petites o en règim extensiu la gestió no sòl comportar problemes, ja que s'aprofiten a la mateixa explotació i de forma sostenible. En explotacions ramaderes intensives més grans el volum de generació d'aquest residu és també més gran i cal preveure el tractament que s'hi donarà.
Les dejeccions ramaderes generades per una explotació ramadera es poden gestionar dins del marc agrari, aplicant les dejeccions com a adob sobre terres de conreu, prats i pastures, propis o d'altres agricultors, o bé fent tractaments en origen, és a dir, dins les mateixes explotacions ramaderes, que redueixin el volum de residus a gestionar; o bé fora del marc agrari, lliurant-les a un gestor de residus (que ha d'estar autoritzat per l'Agència de Residus de Catalunya), que s'encarregarà de la seva gestió.
Alhora, els ramaders poden gestionar les dejeccions ramaderes individualment o bé de forma col·lectiva entre diversos ramaders. Els centres de gestió de dejeccions ramaderes són entitats regulades normativament que s'encarreguen d'efectuar totes o algunes de les funcions de recollida, emmagatzematge, transport, aplicació, tractament o subministrament de dejeccions de diverses explotacions per a la seva aplicació agrícola directa, o bé per a posar-les a disposició de gestors de residus o empreses fabricants de fertilitzants.
D'altra banda, en zones amb alta concentració ramadera, les agrupacions de ramaders o altres empreses poden crear plantes de tractament de dejeccions ramaderes (anomenades també plantes de tractament de purins) que permeten tractar volums grans i que poden fer viable aplicar tècniques de tractament que requereixen inversions altes i que difícilment serien viables a nivell d'una explotació individual. Vegeu la secció Plantes de tractament de purins.
Tècniques aplicables alt= Cisterna d'aplicació de purins|miniatura|Cisterna d'aplicació de purins Aplicació agrícola com a fertilitzant: L'aplicació al sòl com a fertilitzant orgànic a les dosis adequades a cada conreu és la millor via de valorització. Les aplicacions de dejeccions ramaderes i la resta de fertilitzants nitrogenats han de respectar, entre altres aspectes, les quantitats màximes de nitrogen a aplicar, les èpoques d'aplicació agrícola, el mètode d'aplicació dels fertilitzants nitrogenats i s'han de tenir en compte les condicions particulars del terreny. A més, les aplicacions han de respectar unes distàncies i terminis màxims d'incorporació de fertilitzants al sòl. Quantitat màxima de nitrogen aplicable: la normativa vigent fixa uns límits màxims per hectàrea. Aquests límits són diferents en les zones vulnerables, és a dir, aquelles que l'Administració ha catalogat com a potencialment contaminants segons la normativa europea vigent, i depenen del tipus de cultiu i de si és en secà o regadiu. Indicativament el màxim aplicable en cereals d'hivern (blat, ordi) és de 170 kg N/ha i any provinent de fertilitzants orgànics. En zones no vulnerables, la quantitat màxima de nitrogen aplicable és superior (210 kg N/ha). En el cas de pastures sense aprofitament mixt (terres on pastura el bestiar sense que s'hi facin dalls i que consisteixen en pastures arbrades, pastures arbustives, garrigues, matollars,bosc de rebrot, erm per a pastures i pastures de port o d'alta muntanya) la càrrega de pastura no ha de superar l'equivalent a 125 kg N/ha i any. Èpoques d'aplicació: en funció del tipus de cultiu, hi ha períodes en els que no està permès aplicar fertilitzants. Per exemple, en cereals d'hivern no es pot aplicar purins entre abril i agost. Distàncies i terminis màxims d'incorporació al sòl: no es poden aplicar dejeccions a certa distància d'altres granges, habitatges, captacions d'aigua i cursos o masses d'aigua, i s'han d'incorporar al sòl abans de vint-i-quatre hores (en el cas de purins) si s'apliquen prop d'habitatges.
Minimització dels residus generats en la fase de producció: l'objectiu és reduir el volum de dejeccions generades i elements contaminants que contenen. Alimentació del bestiar: els nivells de proteïna i d'aminoàcids dels diferents pinsos que se subministren en cada fase de l'engreix afecten els nivells d'excreció de nitrogen pels animals. Els avenços en nutrició animal permeten un ús més eficient del nitrogen i reduir-ne les quantitats generades com a residu en les dejeccions. Gestió de l'aigua: amb l'objectiu de reduir el volum de residus a gestionar, la utilització d'abeuradors eficients o abeuradors incorporats a les menjadores, la utilització de sistemes de rentada de baix consum d'aigua i el control de l'aigua consumida mitjançant comptadors volumètrics ajuden a reduir l'aigua que es barreja amb les dejeccions, i per tant, suposen un estalvi en la manipulació, emmagatzematge i transport posteriors. Si s'apliquen aquestes mesures, normativament es considera que es generen uns 1,65 m³/plaça i any en porcs d'engreix, respecte al valor estàndard de 2,15 m3/plaça i any.
Emmagatzematge: s'ha de disposar de dipòsits o basses amb capacitat suficient i estancs per a l'emmagatzematge de les dejeccions. El sistema d'emmagatzematge haurà de tenir una autonomia, mesurada en mesos, suficient en funció de les possibilitats d'aplicació agrícola de les dejeccions però, en qualsevol cas, serà com a mínim de 4 a 7 mesos segons la comarca i si és secà o regadiu. El sistema d'emmagatzematge ha d'evitar l'entrada de pluvials i a ser possible cobrir les basses per a evitar l'entrada l'aigua que faria augmentar el volum del producte a tractar o transportar i, per tant, el cost. En aquesta fase hi ha la possibilitat d'afegir additius (al pinso o a les fosses o basses) per reduir males olors i reduir emissions amoníac.
Concentració: a part de la mesura ja mencionada de gestionar correctament l'aigua per a reduir el volum de residus a gestionar, hi ha tractaments posteriors destinats a eliminar o separar l'aigua. Cap d'aquests processos elimina el nitrogen, però permeten donar tractaments diferenciats a les fraccions líquida i la sòlida. Per exemple, es pot destinar la fracció sòlida a ser transportada a zones més distants i deficitàries en fertilitzants orgànics a un menor cost en ser un producte més concentrat, o sotmetre-la a processos posteriors com el compostatge que permeten fer-ne una valorització. Separació sòlid / liquid: consisteix a separar la fracció sòlida de les dejeccions de la més líquida. Les tècniques utilitzades solen ser de tipus mecànic, com la decantació natural, la separació mecànica per gravetat (tamisos), la centrifugació o el premsat. A vegades s'afegeixen coagulants al residu entrant per a facilitar separació. Concentració per evaporació i assecatge: utilitzant calor: igualment, el producte concentrat és més econòmic de transportar o de ser sotmès a un compostatge posterior. De totes maneres, l'elevat cost energètic d'aquest tractament fa que només sigui viable si es fa en plantes de cogeneració energètica que permetin vendre l'energia elèctrica produïda en el procés. Filtració per membrana d'osmosi inversa: d'aquesta ultrafiltració per osmosi inversa s'obté un concentrat més sòlid i un permeat líquid, que se sotmet a un procés de depuració posterior per a obtenir-ne aigua no contaminada. És costós energèticament i requereix un pretractament del residu. Reducció del nitrogen present a les dejeccions Tractament de nitrificació-desnitrificació (NDN): elimina el nitrogen per un procés microbiològic d'oxidació-reducció que allibera nitrogen molecular (N₂), que és un gas inert, component majoritari de l'atmosfera. A través d'un estudi del GIRO s'ha comprovat que els valors màxims usuals d'eliminació de nitrogen en tractaments de nitrificació-desnitrificació (NDN) es poden trobar a l'entorn del 60% del nitrogen. És un procés costós i complex. Stripping i absorció: separa el nitrogen en forma d'aigua amoniacal o sal d'amoni, permetent l'obtenció d'un fertilitzant nitrogenat comercialitzable i utilitzable en zones deficitàries en nitrogen. És un procés complex i que necessitat una higienització prèvia per tal que producte obtingut pugui ser comercialitzat com a adob (digestió,ozonització).