miniatura|Diagrama frenològic (1883). Durant la primera meitat del , la frenologia fou una disciplina que es creia científica, consideració que va perdre poques dècades després. El terme pseudociència (del grec pseudo, ψεύδω, "mentider", "fals" i del llatí ciència) s'aplica a tots aquells estudis que, amb pretensió de ser científics, trenquen algun principi de la filosofia de la ciència o del mètode científic. El conjunt de declaracions, supòsits, mètodes, creences o pràctiques que, sense seguir un mètode científic reconegut i validat, es presenten falsament com a científiques o basades en l'evidència s'anomena pseudociència (falsa ciència). Per tant, pseudocientífic té el significat de pretesament científic, i la pseudociència seria la suma de coneixements que tenen la pretensió de ser científics i es presenten com a tals, però no segueixen el mètode científic.
Els qui utilitzen aquest terme -especialment els adherents a l'escepticisme científic- parteixen de la convicció següent: es poden distingir tres classes de coneixements: aquells científics -obtinguts segons el mètode científic-, aquells empírics -deguts a l'experiència- i aquells tradicionals -allò que hom coneix, que ha estat sempre així i sempre serà així-. La ciència es basa en les proves -els indicis no són proves definitives-, els experiments, l'observació, la cerca de la relació causa-efecte, i el principi de la falsabilitat. La falsabilitat consisteix en el fet que un experiment o una observació pot ser repetit per qualsevol científic arreu del món, i segons el mètode científic que s'apliqui, s'obtindrà sempre el mateix resultat. D'aquesta manera, es poden acceptar o rebutjar els teoremes o proposicions d'una teoria. Quan noves observacions o experiments donen resultats que s'adeqüen més a la teoria, s'han de canviar els teoremes o fer-ne de nous, ampliant la teoria.
Així, sovint, es taxen d'aquesta denominació disciplines i fenòmens com: l'alquímia, l'astrologia, la teoria de l'expansió de la terra, la teoria intraterrestre, els chemtrails, el biomagnetisme (que en un context d'ús curatiu poc científic fou antigament anomenat magnetisme animal, i cal diferenciar dit terme de les tècniques diagnòstiques actuals que fan servir els camps magnètics generats pel cos, com ara la magnetoencefalografia, la magnetocardiografia fetal o la magnetomiografia uterina), la grafologia, l'homeopatia, la iridologia, l'acupressió, l'eugenèsia, la numerologia, la fatiga adrenal, la criptozoologia, la gramàtica universal, la parapsicologia, la quiromància, la radioestèsia, el fengshui, el creacionisme científic, la telepatia, la telecinesi, la ufologia, etc.
No és fàcil distingir entre ciència i pseudociència. Alguns mètodes utilitzats en certes branques considerades com a científiques no estan d'acord del tot amb els principis del mètode, per exemple: les mostres per quotes a la sociologia no respecten, almenys per complet, el principis d'aleatorietat, car l'elecció d'un element de la quota exclou automàticament, o inclou necessàriament, altres elements de l'univers dins la mostra. Igualment, les ciències de l'educació en conjunt han estat tractades de pseudociència, considerant que no hi cap metodologia prou vàlida científicament per a treure conclusions en aquest domini. D'altres, com per exemple el filòsof austríac Karl Popper, han considerat com a pseudociències el darwinisme, l'historicisme, la psicoanàlisi, el marxisme o algunes intervencions comercials acientífiques basades en determinats postulats de la fisiologia respiratòria. Un nombre creixent d'especialistes considera les teories conspiratives una forma de pseudociència social, puix que la gran majoria són versions simplificades i maniquees de la realitat basades en relacions causals no provades.
Característiques Els autors que diferencien entre ciències reals i pseudociències destaquen característiques la presència simultània de les quals, no necessàriament de totes alhora, ajuda a reconèixer les pseudociències.Robert L. Park, 2003. "The Seven Warning Signs of Bogus Science."
No tenen consistència interna i externa. És a dir, suporten contradiccions lògiques i no s'integren amb altres ciències. No apliquen mètodes com els característics de les ciències, aquells que la validesa pugui acceptar amb independència de les expectatives de l'observador. Sobre aquest punt, el filòsof científic Norwood Russell Hanson al seu llibre Patterns of discovery (1958), recolzant-se en l'obra pòstuma de Ludwig Wittgenstein i particularment en determinades parts de Investigacions filosòfiques, assenyala que l'observació d'un fet qualsevol sempre està subjecta a les expectatives de l'observador. Hanson es qüestiona si tots veiem una mateixa cosa de la mateixa forma totes les vegades. Són dogmàtiques. Els seus principis estan plantejats en termes tals que no admeten refutació, a diferència de les ciències, on les condicions de refutació de les hipòtesis o teories estan determinades o es poden determinar amb precisió. Encara que, això últim, no és d'aplicació estricta a les ciències socials que sovint no produeixen -ni pretenen produir- resultats precisos, i parteixen de premisses que cal interpretar amb cert grau de subjectivitat. D'altra banda, a la ciència, de vegades passa que proposicions formalment falsables, són a la pràctica -en l'estat actual de la tècnica-, impossibles de falsar (per exemple: "L'univers és finit").Magendie, F (1843) An Elementary Treatise on Human Physiology 5th Ed. Tr. John Revere: New York: Harper, p 150. Magendie es refereix a la frenologia com "pseudo-ciència del dia actual" (amb guió). Proclamen teories per les quals no aporten proves empíriques, que sovint contradiuen obertament les observacions o resultats experimentals coneguts i acceptats. Encara que aquests tipus de problemes també apareixen, ocasionalment, a les ciències. Són incoherents amb el cos teòric de disciplines relacionades, invalidant les explicacions admeses sense oferir alternatives millors per a l'explicació dels mateixos fenòmens ni reconèixer la necessitat de fer-ho.Gauch HG Jr. (2003) op cit 269 ff, "Parsimony and Efficiency" Són immutables. Com que no tenen bases experimentals, no canvien fins i tot davant nous descobriments (com a excepció especial estan les matemàtiques). La màxima autoritat teòrica se li segueix atribuint al fundador o fundadors de la disciplina, i els seus ensenyaments són tractades com escriptures sagrades.e.g. archivefreedom.org which claims that "The list of suppressed scientists even includes Nobel Laureates!". Utilitzen davant el públic un llenguatge fosc, o empren termes que tenen un significat precís en ciència amb sentits totalment diferents.<ref>Macmillan Encyclopedia of Philosophy Vol 3, "Fallacies" 174 'ff esp. pp: 177-178. </ref> No compleixen l'estratègia de la navalla d'Occam. No busquen lleis generals. Desqualifiquen les crítiques per part de les ciències, sovint utilitzant fal·làcies addueixen conspiracions o proclamen ser objectes de persecució quan els seus plantejaments són rebatuts. Invoquen allò immaterial, intangible o sobrenatural, com ara la força vital, la creació divina, l'inconscient metafísic, la quinta essència, etc. dels quals proclamen alhora, contradictòriament, que intervenen en fenòmens observables, però que són inaccessibles a la investigació empírica. . Els promotors de la teoria fan poc esforç per desenvolupar una teoria que superi els problemes als quals s'enfronta. No tenen la vocació autocrítica pròpia dels científics veritables. Proclamen i exigeixen que es reconegui el seu caràcter científic, però només davant el públic general, renunciant a posar a prova les seves explicacions davant la comunitat científica establerta.Ruscio J (2001) op cit. p120
Etimologia El terme pseudociència és un terme format a partir de l'arrel grega «pseudo» (fals) i la paraula d'origen llatí «ciència» (coneixement). Encara que el terme com a tal s'utilitza des de la fi del aproximadament, el concepte de pseudociència com una cosa diferent de la ciència real o autèntica sembla haver sorgit a mitjans del . Es va usar fent referència a l'alquímia el 1796, en una obra de l'historiador anglès James Pettit Andrews. Un dels primers usos de la paraula "pseudociència" prové d'un article publicat anònimament a la revista escocesa Northern Journal of Medicine l'any 1844, titulat Last of Gross Popular Delusions: Quackery in Diseases. L'article feia una revisió de treballs relacionats amb l'homeopatia. També es registra un ús anterior del terme el 1843, en l'obra del fisiòleg francès François Magendie.
Una de les primeres obres contra les supersticions i les creences en cures "màgiques" va ser el llibre de Thomas Browne Pseudodoxia Epidemica (1646), també anomenat Vulgar Errors i editat 10 vegades. Browne fou un dels primers autors britànics considerat pels seus contemporanis com un científic (un filòsof naturalista, segons la terminologia de l'època) i pels historiadors representa una figura pionera de l'empirisme europeu.
Normes de Merton El 1942, el sociòleg nord-americà Robert King Merton va proposar un petit conjunt de "normes" per la caracterització d'una veritable ciència. Si alguna de les normes no es complia, Merton determinava que era una pràctica "no certa". Les seves normes són aquestes: Originalitat: les proves i investigacions realitzades han de presentar alguna cosa nova per a la comunitat científica. Despreniment: les raons dels científics per a la pràctica d'aquesta ciència ha de ser simplement per a l'ampliació dels seus coneixements. Universalitat: cap persona podria obtenir més fàcilment la informació d'una prova que una altra. La classe social, la religió, o qualsevol altre factor personal no han de ser factors que afectin a la capacitat d'una persona per rebre o realitzar un tipus de ciència. Escepticisme: els fets científics no s'han de basar únicament en la fe. Un sempre ha de qüestionar cada cas i els arguments, i constantment, comprovar si hi ha errors o reclamacions vàlides. Accessibilitat pública: qualsevol coneixement científic obtingut ha d'estar a la disposició de tots. Els resultats de qualsevol investigació han de ser públics i han de poder ser compartits amb la comunitat científica.
Perills de la medicina pseudocientífica per a la salut Un camp en el qual s'usen sovint al·legacions pseudocientífiques és el de la curació de malalties. Hi ha un important mercat de mètodes curatius i diagnòstics presentats com a mecanismes curatius de validesa demostrada per estudis, que en molts casos utilitzen mètodes màgics tradicionals, com la imposició de mans o procediments sense fonament científic. La majoria d'aquestes pràctiques busca la credibilitat i el prestigi que té la ciència, al·legant, per exemple, desconegudes propietats de l'aigua, la suposada acció de fenòmens quàntics o presumptes energies de la naturalesa. Uns exemples que no han perdut vigència són els de Mesmer i les seves extraordinàries sanacions o la teràpia meravellosa del metge nord-americà Elisha Perkins.
El cartílag de tauró s'ha promocionat falsament com a cura per al càncer basant-se a una suposada inexistència de càncers en taurons. D'acord amb Ostrander, investigador de la Universitat Johns Hopkins, aquesta pràctica ha portat a una contínua disminució de les poblacions de taurons i, el que és més important, ha allunyat als pacients de teràpies contra el càncer que sí que són efectives. Oncòlegs, associacions de malalts o bioquímics, han fet molts advertiments sobre el risc dels tractaments inversemblants o dels productes 'miracle' en els processos cancerosos. Com a exemple patognomònic, cal esmentar les lavatives "detoxificants" de cafè, sense cap utilitat antineoplàsica i causants de colitis, infeccions, fallides cardíaques i algunes morts.