La societat del risc o societat de risc és una teoria sociològica que analitza els riscos que pren la societat industrial en un context de modernització. El terme fou creat pel sociòleg alemany Ulrich Beck i també anomena al seu llibre, La societat del risc: cap a una nova modernitat, que va escriure durant la dècada de 1980. alt= Alexey Akindinov's picture "Chernobyl. Last day of Pripyat" (Chernobyl accident on April 26, 1986). 120х180 centimeters, canvas, oil. 2013-2014 years of establishment.|miniatura|Alexey Akindinov. Chernobyl. Last day of Pripyat. 2013-2014 La societat del risc es crea a partir d'una transformació estructural en la qual els conflictes socials ja no es relacionen amb la distribució de la riquesa, sinó amb la distribució dels riscos, confrontant la modernitat amb les mateixes accions. És la transformació de la societat industrial a la modernització, aclareix Ulrich Beck: en la continuïtat dels processos de modernització més tard o més prompte comencen a superposar-se les situacions i conflictes socials d'una societat "repartidora de riquesa" amb les d'una societat "repartidora de riscos". Per societat del risc s'entén una fase de desenvolupament de la societat moderna en la qual:"... els riscos socials, polítics, econòmics i individuals tendeixen cada vegada més a escapar a les institucions de control i protecció de la societat industrial".L'autor que es va encarregar de reformular aquesta teoria va ser Anthony Giddens, per tal que la població prengui consciència mediambiental. Segons el sociòleg britànic Anthony Giddens, una societat de risc és "una societat cada vegada més preocupada pel futur (i també per la seguretat), cosa que genera la noció de risc". Aquest enfocament de la societat del risc tracta principalment de la producció i transformació dels riscos i dels intents de la societat de transformar el futur, el que fa que aquest futur sigui més arriscat.
Risc S'entenen els riscos, no només com les conseqüències de l'aprofitament de la natura, sinó, essencialment com els problemes que deriven del desenvolupament tècnic-econòmic en un període de globalització creixent. En paraules d'Ulrich Beck: "Són riscos de la modernització". La nova estructuració social comporta una individualització de la desigualtat social. Prenen importància els riscos derivats del desenvolupament: els de caràcter ecològic amb conseqüències socials, polítiques i culturals.
Segons Beck, el risc –entès com a dany futur derivat de decisions presents– no és, en definitiva, alguna cosa nova, exclusiu de la modernitat. Només, des d'aquest punt de vista, els riscos, efectivament, pareixen haver existit sempre. Per tenir un concepte de risc, no n'hi ha prou en diferenciar-lo de tot allò que no es considera risc (cases, finestres, miracles, etc.), sinó que és necessari saber que es troba a l'altre costat d'aquest concepte. Per una banda, està la distinció "risc / seguretat", aquesta dicotomia constitueix la forma del concepte de risc, ja que la seguretat és l'antònim del risc. Així, tot el que no és segur es considera riscós i viceversa. Per l'altra banda, pot definir-se el risc a partir de la forma "risc / perill". En paraules de Luhmann, aquesta distinció: "suposa (i així es diferència, precisament, d'altres distincions) que existeix inseguretat en relació amb danys futurs. Es presenten, llavors, dos possibilitats. Pot considerar-se que el possible dany és una conseqüència de la decisió, és a dir, s'atribueix a la decisió. Aleshores, parlem de risc i, concretament, del risc de la decisió o bé, es jutgi que el possible dany és provocat en forma externa, és a dir, se li atribueix a l'entorn. En aquest cas parlem de perill". Per aquest autor, el perill es converteix en risc quan la societat és conscient d'aquest determinat perill i, per tant, pot prendre la decisió de tenir possibilitats de patir aquest risc o no.
Modernització Reflexiva Segons Beck, la Modernització Reflexiva suposa la existència d'una possible (auto) destrucció de tota una època: la de la societat industrial. Reflexiva fa referència al significat d'autoconfrontació, per tant, modernització reflexiva significa l'autoconfrontació amb els efectes de la societat del risc que no poden formar part dins del sistema de la societat industrial.
La Modernització Reflexiva es basa en tres supòsits: la societat del risc, la individualització com a forma social i la reflexió. Aquest terme sorgeix a partir de l'autodestrucció de la societat industrial passant a la postmoderna o de modernització, on deixa de banda els efectes de la societat del risc dintre de la societat industrial. És, en aquest període, on l'home s'adona dels riscos i perills i reflexiona i racionalitza de forma coherent sobre les seves accions i on s'esdevé un enfrontament amb els efectes de la modernització. La societat actual s'associa amb la figura de "l'home postmodern", caracteritzat per la instantaneïtat, soledat i l'excessivitat i basat a complir els seus interessos sense tenir en compte els dels plurals, on tenir és més important que ser. La modernització reflexiva sembla estar produint un nou tipus de capitalisme, de treball, d'ordre global, de societat, de naturalesa, de subjectivitat, de vida quotidiana i d'estat.
Subpolítica La societat moderna desconfia de la ciència i la política i sent la necessitat de mobilitzar-se per formar part de la presa de decisions riscoses. La ciència ja no aporta seguretat a les persones i l'emergència d'aquesta subpolítica augmenta la importància dels moviments en àmbits extraparlamentaris.
La subpolítica consisteix en l'organització de la societat des de baix, l'Estat deixa de ser l'eix central. Perden importància les pràctiques polítiques tradicionals i els agents que les promouen. Deixa d'existir únicament el poder central.
L'Educació en la Societat del Risc El saber, la informació i la capacitat d'utilitzar-la es converteixen, avui en dia, en unes armes molt poderoses pel desenvolupament, tant social, com personal. L'educació, davant d'aquest tipus de societat, ha d'acceptar la missió de potenciar i donar noves habilitats i capacitats que permetin a la persona una anticipació als canvis d'una possible intervenció social, personal o tecnològica. La persona també ha de ser capaç d'aconseguir temps i espai per poder trobar millors solucions davant d'un problema o d'un perill. S'ha de mantenir en un estat d'alerta i ser molt crític amb la societat en la qual intervé.
Luhmann considera que la noció de progrés i la divisió social, pròpia de l'educació moderna, van marcar el vincle dels sistemes educatius i econòmics, ja que l'economia capitalista es va veure forçada a adquirir del sistema educatiu i no de la naturalesa les capacitats humanes necessàries per al treball industrial. A causa d'aquest vincle, l'educació i l'economia es regeixen, tant en el nivell quantitatiu com a qualitatiu, per la lògica econòmica pròpiament dita. Aquesta vinculació va enfortir la insuficiència dels models educatius de fonamentació moral, idealista i normativa.
La societat del risc i el liberalisme estan dintre de l'aula i tenen el potencial d'envair la classe. L'educació ha estat persuadida a través dels grans relats de l'estat-nació, la industrialització, el creixement, el progrés i el desenvolupament. La societat del risc i la individualització reforcen en l'educació cada vegada més aquesta responsabilitat individual i l'autonomia. L'individu no és lliure de fer la seva elecció, en canvi, està obligat a triar dintre de circumstàncies altament limitades. Per aquestes raons, la millora de les oportunitats de vida sota les condicions de la societat del risc ja no està lligada al desenvolupament social o comunitari, sinó en la cerca individual de l'educació. Per tant, els riscos d'assistir i no assistir a la universitat recauen sobre el propi l'individu. Això ha d'analitzar-se també, dintre d'un context de desigualtat associat amb l'assoliment de l'educació i la capacitació, juntament amb la realitat del treball precari i la desigualtat de les oportunitats de vida.
La qüestió decisiva per a l'educació contemporània és comprendre què conseqüències teòriques i pràctiques es deriven que la situació educativa romangui en un estat de dèficit tecnològic, en un context on les demandes socials per l'educació s'incrementen i diversifiquen. El que s'ha d'esclarir, llavors, és quines són les derivacions funcionals del sistema educatiu en el context de la societat postmoderna i postradicional.
Els conflictes inherents a la individualització, la societat del risc i el canvi accelerat i els seus efectes col·laterals latents, fa temps, van ingressar a les aules. La violència domèstica, la descomposició de la família tradicional, la violència masclista, la legitimació creixent en la nostra cultura de la violència per la violència, l'abandó i l'abús sexual infantil, la diversitat d'arranjaments familiars, la pressió del món del treball, l'avanç vertiginós de les noves tecnologies de la informació i la comunicació, l'impacte de la globalització als països i sectors socials més pobres i vulnerables, les addiccions, la destrucció de la naturalesa a escala planetària, els perills inherents al canvi climàtic i la creixent inequitat mundial en la distribució de l'ingrés, només per esmentar alguns dels problemes socials més urgents, obliguen a l'educació a replantejar-se des dels seus fonaments, en tant institució clau en el nou context social. Prova d'això són les preocupacions i temàtiques dels últims fòrums i conferències mundials sobre educació, en particular, el Fòrum sobre l'Educació de Dákar.
L'educació ha de permetre el pensament crític, reflexiu, creatiu i socialment responsable, que faci factible una reorientació de l'economia globalitzada i redirigint cap a formes menys autodestructives i inequitatives en els nivells personals, socials, econòmics, polítics i ecològics. Des del punt de vista de la teoria de la modernitat reflexiva, això suposa que l'educació ha de tenir un paper explícit en el procés d'administració de la fase industrial en extinció, en suplir espais d'estabilitat i certitud en un context on imperen la inseguretat i la falta d'equilibri, especialment per a nens, nenes i joves. Superar la visió tecnocràtica de la pedagogia que va imperar al llarg del segle XX sembla el principal repte de l'educació en l'era de la modernitat reflexiva. L'educació com a institució del futur haurà d'atendre les necessitats socials de la modernitat reflexiva d'avui: la societat del risc, la individualització com a forma social i, la reflexió i la reflexivitat.
Poder, saber i risc En totes les cultures, els sabers, les visions que unifiquen el món parteixen de la por a la mort. Aquests sabers són els que donen seguretat a la població. L'aparició de nous coneixements o sabers més concrets disminueixen o fan desaparèixer la seguretat. Hi ha diversos exemples de teories que trenquen amb idees que han donat aquesta seguretat a part de la població, com han estat els casos de Copèrnic, amb la teoria corroborada que la Terra no és el centre de l'univers i de Darwin i la teoria del descendiment del mico.
La preocupació que sorgeix per conèixer és paral·lela amb l'impuls per accedir al poder que, al mateix temps, proporciona seguretat a la societat, possibilitant la transformació. En l'actual societat capitalista, el poder finança l'obtenció del saber i, com a conseqüència, la seguretat està en mans del poder. Així, el risc es troba en la pèrdua de poder o la falta d'aquest. L'ansietat que sorgeix per l'impuls de conèixer apareix també en l'impuls per accedir al poder, perquè és el que ens dona seguretat.