Les Guerres angleses ( ) foren un seguit de conflictes entre Anglaterra i Suècia amb Dinamarca-Noruega com a part de la Guerres Napoleòniques. Porta el nom de la regió més destacada del seu altre participant principal, el Regne Unit, que va declarar la guerra a Dinamarca-Noruega a causa dels desacords sobre la neutralitat de comerç danès i per prevenir que la flota danesa caigués en mans del Primer Imperi Francès. Es va iniciar amb la primera batalla de Copenhaguen en 1801 i la seva última etapa des de 1807 en endavant fou seguida per la Guerra de les Canoneres, la Guerra danosueca de 1808-1809 i la invasió sueca de Holstein el 1814.
Preludi Després de la mort del ministre de Relacions Exteriors de Dinamarca-Noruega Andreas Peter Bernstorff en 1800, el príncep hereu Frederic va començar a exercir la seva voluntat en totes les àrees. Això significava que el ministre de Finances Ernst Heinrich von Schimmelmann ignorés les protestes procedents del ministre d'Afers Exteriors Christian Günther von Bernstorff per atorgar finalment les reiterades sol·licituds, procedents del comerciant d'origen holandès Frédéric de Coninck, d'un comboi naval per acompanyar 40 vaixells mercants. Aquest comboi transportava productes principalment francesos i holandesos de les Índies Orientals Neerlandeses a Copenhaguen. Això va conduir a una "neutralitat armada" i per bé que va donar senyals mixtos a la resta del món pel que fa a aquesta neutralitat, Dinamarca-Noruega va seguir insistint en la inviolabilitat dels vaixells que navegaven sota banderes neutrals. L'endemà es van enviar diversos altres combois d'aquesta mena, i aquests van rebre ordres de resistir si els vaixells de guerra estrangers tractaven d'examinar els documents o les càrregues dels vaixells de bandera danesa, fos quina fos la mida de la força a la qual el comboi s'enfrontés. Aquesta era una estratègia d'alt risc, ja que molts vaixells no danesos navegaven sota pavelló danès per obtenir els seus beneficis de neutralitat, i per bé que la política va resultar rendible en el seu primer any, també va provocar protestes diplomàtiques del Regne Unit.
Al desembre 1799 un mariner anglès que tractava de verificar un vaixell de bandera danesa a Gibraltar va ser assassinat. Quan en 1800 semblava que Rússia encapçalaria una nova Lliga de la Neutralitat Armada Gran Bretanya va reaccionar, en l'estiu d'aquell any amb un esquadró de 130 canons, per tractar d'abordar un comboi, escortat per la fragata de 40 canons danesa Freya, a Oostende. D'acord amb les seves ordres, el capità de la Freya es va negar i va presentar batalla, però es va veure obligat a abaixar la seva bandera després d'una hora. Això va portar a Dinamarca-Noruega a demanar a Rússia que s'unís a la Neutralitat Armada, encara que a l'agost una flota britànica va arribar de Copenhaguen. Sota l'amenaça d'un bombardeig britànic Christian Bernstorff va prometre aturar els combois temporalment mentre que Dinamarca i el Regne Unit van establir normes comunes sobre com i quan s'utilitzarien els combois.
Al mes següent, un ambaixador de Rússia va arribar a Dinamarca amb una invitació formal per al país per unir-se a la Lliga de la Neutralitat Armada, juntament amb Suècia, Rússia i Prússia (encapçalada pel tsar Pau I de Rússia), la qual cosa va fer el desembre del 1800. No obstant això, el 1801 el tsar va signar una aliança amb França, i llavors Rússia i França forçaren, a través d'això, el tancament de tots els ports d'Europa al comerç britànic, la qual cosa va conduir el Regne Unit a exigir que Dinamarca-Noruega abandonés immediatament la Lliga. No obstant això, aquesta falta d'aplicació faria que Dinamarca-Noruega semblés aliar-se amb el Regne Unit i, per tant, era gairebé segur que faria que fos envaïda per un dels aliats de França o de Rússia (Suècia tenia un ull posat en Noruega, llavors part de Dinamarca i, si Prússia podia conquistar Jutlàndia al mateix temps, l'accés britànic a la mar Bàltica podria quedar completament tallat). Per tant, Dinamarca-Noruega va triar el menor de dos mals i va refusar totes les propostes britàniques per entaular negociacions. Així doncs, el Regne Unit va enviar una flota contra Dinamarca el 12 de març 1801 per treure Dinamarca-Noruega de la Lliga per la força.
Desenvolupament Copenhaguen (1801) miniatura|Els vaixells danesos de línia Kronborg i Dannebrog, en la batalla. Els danesos havien començat a preparar-se per un possible atac dels britànics, però gran part de la flota no estava, a finals de març, llesta després de l'hivern i podrien caldre fins a sis setmanes perquè estigués a punt. Així doncs la defensa danesa era que els vaixells que tenien disponibles protegissin l'entrada a Copenhaguen deixant-los ancorats en la línia corba de Trekroner a Amager. Es van col·locar petites embarcacions i barcasses amb armes de foc es van col·locar entre aquestes fortaleses. L'ordre va ser donada a Olfert Fischer, que es va col·locar enmig de la formació, amb el seu vaixell Dannebrog. La manca de tripulació en els diferents vaixells fou esmenada mitjançant l'oferiment de 15 "riksdaler" en salaris, seguida d'un ràpid entrenament en l'ús d'un canó i un missatge animant a lluitar valentament pel rei i pel país.
La flota britànica va poder passar Kronborg sense obstacles el 30 de març i va continuar cap a Copenhaguen al llarg de la costa sueca. El príncep hereu Frederic havia dit, per por que els suecs quedessin exempts de l'impost de l'Øresund, que no rebria ajuts d'ells en la batalla. La flota sueca encara estava, per iniciativa de Gustau IV Adolf, en camí d'ajudar els danesos, però no ho va poder fer a causa del mal tempsLindqvist pàg. 190- 191 Al migdia la flota britànica tenia l'àncora a l'escull de Taarbæk. El pla de l'almirall Sir Hyde Parker era que la meitat de la seva flota ataqués la flota danesa des del sud, mentre que la resta hauria d'atacar el bloqueig danès a Kronløbet. L'atac finalitzaria després amb un atac a l'illa de Trekroner. Els següents dies els britànics es prepararen per atacar, i van navegar més al sud, més enllà de Copenhaguen, per evitar les bateries de terres daneses Sixtus, Quintus i Trekroner.Feldbæk, p. 98-133
Sir Horatio Nelson havia rebut el comandament de dotze navilis de línia britànics, amb el casc menys profund, i que per tant podrien escolar-se a través de zones poc profundes i desconegudes. Ell, però, va prendre la iniciativa d'atacar, i quatre dels seus vaixells més grans (Elephant, Defiance, Russel i Bellona) van encallar ràpidament. La batalla es va perllongar en el temps, i després de quatre hores d'intensos combats encara no s'havia decidit qui guanyaria. Parker, que estava amb la resta de la flota, a 200 metres de la línia de defensa de Dinamarca, va rebre l'impacte dels canons de Trekrone, i va assenyalar a Nelson que havia de retirar la flota. Nelson, però, estava decidit a guanyar la batalla i va ignorar l'ordre.Pocock, P.237 Nelson s'havia adonat que molts dels vaixells danesos que havien hissat la bandera blanca de rendició seguien disparant. A causa d'això, Nelson va enviar un amicus amb una carta al príncep hereu Frederic en la qual Nelson amenaçava de cremar totes les piles capturats, barcasses i vaixells i deia que no podria fer res "per salvar les ànimes dels valents danesos valents que els defensaven."
Nelson va explicar més tard que la carta va ser escrita per la seva compassió pels danesos, però els historiadors danesos sostenen constantment que el missatge no era més que un estratagema, un intent desesperat per part de Nelson d'aturar la batalla. Els mateixos historiadors afirmen també que Nelson no havia, en realitat, capturat un sol vaixell danonoruec quan va enviar la carta. Les afirmacions es basen en el fet que els tres cuirassats britànics havien perdut la seva capacitat de maniobra i estava a l'abast de la bateria de Trekroner.
Fos com fos, el príncep hereu Frederic podia veure, des de la seva posició al port, que la batalla ja no tenia cap propòsit i va acordar una treva sense consultar els comandants danonoruecs, Olfert Fischer i Steen Bille.Feldbæk, p. 150-157Feldbæk, p. 212-225 miniatura|esquerra|Batalla de Copenhaguen (1801)
Conseqüències No obstant això, mentre la flota britànica es dirigia cap a Dinamarca, la situació política havia canviat dràsticament. El 21 de març, els britànics havien entrat en negociacions de pau amb França, i el 24 de març havien enviat diplomàtics a Rússia per tal d'aclarir el camí per a un enteniment polític. Els britànics no sabia que poc després el tsar seria assassinat, i el seu fill Alexandre es faria càrrec del tron.Benito & Jensen, p. 203 Aquest també volia trobar un punt d'enteniment polític amb Anglaterra, i el 25 de març també va despatxar un correu. Ni la flota britànica Bàltic ni el govern danès coneixien, però, aquesta mena de plans. Per tant, si s'hagués lliurat la Batalla de Copenhaguen, fins i tot des que es va lliurar, hagués perdut tota legitimitat política. Dinamarca va lluitar perquè temia més el tsar rus que els anglesos, però quan es va lliurar la batalla ell ja no hi era, i l'anuncia de la seva mort va arribar per primer cop a Dinamarca el 8 d'abril, i això significava que l'armistici del 9 d'abril començava amb la nova situació política.
Amb la mort del tsar Pau el pacte de neutralitat dequeia i Dinamarca es veia reduïda a un espectador impotent, i subordinada a les noves potències d'Europa després de vuit anys de guerra. El rei suec va optar per considerar la treva com una traïció al Pacte de Neutralitat i es va aprofitar d'això per debilitar la posició de Dinamarca a Sant Petersburg. Al mateix temps, tenien plans per atacar primer Noruega i després Copenhaguen, de manera que podrien aprofitar-se de la posició feble de Dinamarca després de l'armistici. Els plans van haver de ser abandonats a causa de la manca de suport de les superpotències.
Prússia, a qui Dinamarca havia contribuït a empènyer a la Lliga de la Neutralitat Armada, la va deixar en el mateix moment que l'avís de canvi de monarca va arribar a Berlín. Al mateix temps Prússia ara exigia a Dinamarca-Noruega que li cedís immediatament Hamburg, mentre que Dinamarca contemplava impotent com Prússia mantenia la seva ocupació de Hannover i Laurenburg. Dinamarca-Noruega, que havia estat obligada a acceptar diverses amargues derrotes diplomàtiques a causa de la seva política de neutralitat, ara es girava envers la Gran Bretanya a través de negociacions directes amb Sir Hawkesbury. Christian Bernstorff havia de viatjar a Londres a finals de maig, amb la finalitat de negociar la possibilitat d'un retorn de parts de la flota danonoruega que havia estat capturada pels britànics durant la batalla de Copenhaguen. Alhora, Bernstorff també va negociar un possible retirada britànica de les colònies danonoruegues que havien ocupat durant la curta guerra curta. Però les negociacions entre Dinamarca-Noruega i el Regne Unit podrien arribar a ser inútils, ja que Dinamarca no tenia res a oferir a Anglaterra o res que la pogués amenaçar.
Interval Tot i que Dinamarca-Noruega va haver de renunciar a part de la seva política neutral després de la derrota el 1801, el país pogué continuar el seu comerç amb Gran Bretanya i França fins que la guerra va esclatar de nou entre els dos països al maig de 1803. La guerra va portar a noves hostilitats entre França i l'Imperi Austríac, i després de la victòria de Napoleó Bonaparte sobre les tropes austríaques i russes a Austerlitz el 2 de desembre de 1805, els francesos va governar sobre la majoria d'Europa central. Durant l'estiu de 1806 també va esclatar la guerra entre França i Prússia, i les forces franceses van començar a avançar ràpidament cap a les fronteres de Dinamarca després de la victòria decisiva sobre Prússia a Jena, el 14 octubre de 1806.