miniatura|Els reis itinerants, pintura medieval, a l'antiga església de Dädesjö, Suècia La cort itinerant pot definir-se com «l'alternativa de tenir una capital», un centre polític permanent des del qual es governa un regne.
Extensió geogràfica d'aquest fenomen La capital moderna històricament no ha existit sempre. A l'Europa occidental medieval, una forma migratòria de govern va ser el més comú: la «cort itinerant» o «regne itinerant». Aquest tipus de sistema polític va ser l'única forma de monarquia de l'Europa occidental a principis de l'edat mitjana, i va romandre així almenys fins a mitjans del , quan es van començar a establir les residències reals permanents (fixes), és a dir les capitals embrionàries.
En particular, l'Europa Occidental medieval es caracteritzava per un sistema polític en el qual les autoritats polítiques supremes (la cort) van canviar constantment de residència, portant amb elles en el seu camí el «govern central» del país (tot, o parts). Per tant, el regne no tenia un «centre» veritable, una seu permanent del poder. Les rutes seguides per la cort en el seu viatge tradicionalment es diuen «itineraris».
La cort itinerant alemanya Aquesta forma de governar un país en particular s'associa fortament amb la història d'Alemanya, on l'aparició d'una capital es va retardar molt de temps. El govern itinerant alemany («Reisekönigtum») era, ja des de l'època dels francs fins al final de l'edat mitjana, la forma habitual de poder reial o imperial.Pel que fa a les condicions a Alemanya, v. Aretin 1983, Berges 1952, Bernhardt 1993, Brühl 1968, Hermann 2000 Opll 1978. Al Sacre Imperi Romanogermànic, durant l'edat mitjana i fins i tot més tard, els emperadors no van governar el regne des d'una residència central permanent. Van estar normalment de viatge, amb la seva família i nombrosos cortesans, creuant tot el regne.
L'emperador (i altres prínceps alemanys) van governar d'aquella manera: sempre canviant la seva llar. El Sacre Imperi Romanogermànic ni tan sols va tenir una capital «embrionària». Les residències reials (o imperials) eren típicament palaus medievals erigits pels monarques, de vegades ciutats episcopals. Els palaus van ser construïts sobretot en zones accessibles i fèrtils - envoltades de dominis pertanyents a l'emperador, on el monarca tenia el dret d'utilitzar els recursos locals. Aquests palaus reals es van distribuir per tot el regne. La composició dels membres a la processó reial canviava constantment, depenent de quina regió estava creuant (i segons qui, entre els nobles, s'havien unit al seu senyor en el seu viatge - o se n'havien acomiadat).
Durant un any, es podien creuar distàncies impressionants. Els historiadors alemanys han calculat (sobre la base de les cartes reals) que l'emperador Enric VI i el seu entorn en 1193 (entre el 28 gener i 20 de desembre) va viatjar més de 4.000 quilòmetres a través de tota la regió alemanya. Una reconstrucció de les seves destinacions dona el següent itinerari cronològic: Ratisbona – Würzburg – Espira – Haguenau – Estrasburg – Hagenau – Boppard – Mosbach – Würzburg – Gelnhausen – Coblença – Worms – Kaiserslautern – Worms – Haßloch – Estrasburg – Kaiserslautern – Würzburg – Sinzig – Aquisgrà – Kaiserswerth – Gelnhausen – Frankfurt del Main – i finalment Gelnhausen de nou.
La cort itinerant en altres països La cort itinerant sovint es concep com una institució típica «alemanya». Però no només Alemanya va tenir un govern medieval de tipus ambulant. Aquest va ser també el cas en la majoria dels altres països europeus contemporanis, on termes com «Reisekönigtum» o «travelling kingdom», etcètera, descriuen aquest fenomen. A Europa occidental, tots els reis medievals - i els seus companys nombrosos - van viatjar constantment d'un palau reial a l'altre. Una forma més centralitzada de govern va començar a desenvolupar-se durant aquest període, però només lentament. París i Londres van començar a convertir-se en centres polítics permanents cap al final del , la mateixa època en què Lisboa també va mostrar tendències similars. Espanya, d'altra banda, no tenia una residència reial permanent fins que Felip II de Castella va elevar el monestir de l'Escorial prop de Madrid a aquest rang. Els regnes europeus més petits van tenir un desenvolupament similar, però més lent.Un estudi general sobre la investigació històrica en Guenée 1971, p. 195 etc. Vegeu també Peyer 1964. Espanya, v. Fernández 1981a, p. 63, 77, 599, 601, 602, 605; Fernández 1981b, p. 609, 617, 662. Lisboa, v. Serrão 1981, Ribeiro 2003. Pel que fa a les condicions a Bèlgica, v. Martens 1964. Pel que fa a les condicions en els països escandinaus, v. Orning 2008, Strömberg 2004 i 2013. Praga, v. Graus 1979.
La cort itinerant i la capital embrionària: Londres Alemanya mai va desenvolupar una capital fixa durant el període medieval. «Multizentralität» (policentrisme) va seguir sent la seva solució alternativa: un estat descentralitzat, en el qual les funcions de govern mai es van establir en un sol lloc. Això encara va ser el cas fins i tot a l'edat moderna.
Anglaterra era molt diferent, en aquest aspecte. El poder polític central es va establir definitivament a Londres a mitjans del , però la importància excepcional de Londres com a centre «financer» ja va estar fermament establerta molts segles abans d'aquell temps. Un monarca com el rei Enric II d'Anglaterra (1133-1189) es va sentir òbviament atret per la riquesa d'aquesta ciutat, però va vacil·lar davant la decisió d'establir-s'hi en persona. Durant el seu regnat, Londres es va convertir en el més semblant a un «centre econòmic» que les condicions de l'edat van permetre. Però la mateixa prosperitat de la ciutat, i la seva autonomia liberal, van fer que Londres no pogués arribar a ser un lloc adequat de residència per al rei i els seus cortesans i van impedir que Londres pogués esdevenir una «capital política». El rei volia estar a prop de la gran ciutat; no obstant això, va exigir l'autoritat de controlar la seva pròpia cort, i els ciutadans (comerciants) van exigir el mateix dret de governar la seva pròpia ciutat. L'única manera d'evitar conflictes entre la justícia reial i la justícia municipal va ser l'absència del rei de la ciutat. El monarca només podia residir a Londres com a convidat, o com a conqueridor. En conseqüència, es va aventurar poques vegades dins de les muralles de la ciutat. Es va instal·lar - en aquestes ocasions – ja sigui a la Torre de Londres, o en el seu palau de Westminster, als afores de la ciutat.
miniatura|esquerra|500px|La cort reial anglesa, viatjant
Londres era el «líder natural» entre les ciutats angleses. Per controlar Anglaterra, els reis van haver de controlar Londres primer. Però Londres era massa potent per a ser controlada, i van passar segles abans que els monarques finalment s'hi establissin. Van intentar, sense èxit, subjugar els comerciants de Londres (reduint el seu poder financer) fent Westminster un centre econòmic rival.
També van tractar de trobar, en el regne, algun altre lloc apropiat on poguessin dipositar els seus arxius, que a poc a poc es van fer massa grans i pesats per a transportar-los amb ells en els seus viatges. York va començar, en temps de guerra amb Escòcia, a convertir-se en una capital política. Però la Guerra dels Cent Anys va començar, contra França, i llavors el centre polític va ser traslladat a la part sud d'Anglaterra on Londres no tenia rivals.
A poc a poc, moltes de les institucions de l'Estat van deixar de seguir al rei en els seus viatges i finalment es van establir a Londres: la Tresoreria, el Parlament, la cort. Finalment, el rei també va sentir la necessitat d'establir-se a Londres, permanentment i físicament. Però el monarca no va poder fer de Londres la seva capital abans de poder «domesticar la metròpoli financera», convertint-la en una eina obedient a l'autoritat reial.Sobre les condicions a Anglaterra, vegeu especialment Tout 1934, i Jusserand 1921 p. 83, 104, 108, 118.
L'exemple històric anglès mostra clarament que un centre «polític» no evoluciona forçosament en el mateix lloc que el centre «econòmicament» més important, en un país determinat. Té una tendència a fer-ho, sens dubte. Però les forces centralitzadores i centrífugues es van neutralitzar mútuament en aquell període al mateix temps que la riquesa era una força alhora atractiva però simultàniament repulsiva per als reis.Braudel 1980 explica l'esclavització de les ciutats anteriorment autònomes, p. 456-457.
París i la cort itinerant francesa Hi ha evidència escrita que París es va considerar una capital al : la ciutat era «comú a tot el país de la mateixa manera que Roma» («civitas Parisius est patriae communis velut Roma»), com diu un escriptor de l'època. L'administració reial havia començat a separar-se de la persona del rei, convertint-se en una institució estacionària a París, anteriorment: al , o principis de l'XI possiblement. París en aquell moment ja era la ciutat més important del regne francès.Timbal 1973. Vegeu també Ennen 1983. Ennen també aclareix el significat de la paraula «capital».
A diferència de Londres, París no era un centre financer (dominant) abans d'esdevenir un centre polític. Durant l'època quan el poder real era encara molt feble a França (i el país dividit entre diversos prínceps, en gran manera autònoms) la importància del mercat de París es limitava al nivell local, possiblement regional. La regió de París no té matèries primeres, ni altres riqueses pròpies. La importància econòmica de París és la seva ubicació geogràfica, a la cruïlla de diverses rutes comercials. París era (i és) un «regulador» dels productes francesos, un lloc financer que atrau els productes d'altres regions. París no pot funcionar d'aquesta manera si la resta de França no està sota el control de la mateixa autoritat central que controla la ciutat. Si París fos governada per un príncep autònom, aquest gentilhome preferiria fer de la ciutat una «estació de duanes», un obstacle comercial, cosa que seria perjudicial per a París i per la mateixa França també.
D'acord amb això, l'antagonisme entre els reis i els comerciants va ser menys notable en la història de París que en la història anglesa. A mitjan , Étienne Marcel - una figura principal del govern municipal de París - va intentar sense èxit obtenir l'autonomia de la ciutat. Les mateixes ambicions havien sobreviscut fins al final del segle, en certa manera. Però a principis del , París es va mantenir fidel a Enric V, tot i que la majoria dels francesos van donar suport a Joana d'Arc i la seva rebel·lió. Els reis (com també les autoritats republicanes, durant els segles següents) sens dubte han xocat sovint amb la resistència i l'agitació de París, però els parisencs rebels mai han lluitat per l'autonomia de la seva ciutat.Els conflictes eren en general lluites de poder pel control polític del regne sencer, que es van manifestar a la capital. Un exemple és la guerra de la Fronda, que va fer a Lluís XIV eternament desconfiat davant els parisencs, preferint després residir fora de la seva ciutat (primer a Saint-Germain-des-Prés i en Versalles més tard). La revolució francesa de 1789 és un altre exemple. (El poder espiritual ha causat problemes molt més greus a l'autoritat reial a París que els comerciants parisencs.)La millor explicació d'això és sens dubte el fet que París era un centre espiritual abans de ser un centre polític. Des del , París ha estat un centre important de l'Església Catòlica i, per tant, hi va haver conflictes greus cada vegada que el monarca francès no era catòlic. (La matança notòria de la nit de Sant Bartomeu, el 1572, va ser probablement el pitjor exemple: aquest conflicte entre el centre polític i el centre espiritual finalment es va resoldre mitjançant la conversió del rei Enric IV al catolicisme en 1593, sota el lema «París ben bé val una missa».)