miniatura|Pintura de l'emperador Basili II amb vestidura de triomf, que exemplifica la Corona Imperial per àngels. Els títols de l'Imperi Romà d'Orient eren molts d'ells merament honorífics, perquè teòricament l'únic governant era l'emperador. L'Imperi Romà d'Orient tenia un sistema de burocràcia i aristocràcia força desenvolupat i complex. Durant els més de 1.000 anys d'existència de l'imperi, es van utilitzar i van deixar d'usar nombrosos títols, segons guanyaven o perdien prestigi. Al començament els títols usats a l'Imperi eren pràcticament els mateixos que Baix Imperi Romà, perquè Constantinoble va mantenir la continuïtat romana. A l'època d'Heracli, al , molts dels títols romans estaven ja antiquats; en temps d'Aleix I Comnè, molts dels càrrecs eren nous o havien canviat radicalment de sentit i funció, però es van mantenir quasi sense canvis des del regnat d'Aleix fins a la caiguda de Constantinoble el 1453.

Antecedents històrics miniatura|Emblema de la dinastia dels Paleòlegs a l'Imperi Romà d'Orient A l'antiguitat tardana (segle IV fins a principis del ), el sistema de govern va seguir el model establert a la fi de l'època romana sota Dioclecià i Constantí el Gran, amb una separació estricta entre el càrrecs civils i militars i una escala de títols corresponents a l'administració, on la pertinença o no al senat romà d'Orient va ser la característica distintiva més important. Després de la transformació de l'estat romà d'Orient durant el a causa de la pèrdua territorial massiva en les conquestes musulmanes, aquest sistema es va esvair, i durant el període «clàssic» o central de l'estat romà d'Orient -segles VIII-finals del segle XI-, un nou sistema va sorgir, amb la cort centralitzada. En aquest sentit, els nous títols derivats dels càrrecs públics més antics, ara eren obsolets, dignitats públiques d'un cert nivell van ser premiades. Una classe senatorial que va romandre en el seu lloc, i es va incorporar a una gran part de la cúpula superior, com tots els funcionaris de la categoria de protoespatari -literalment "«primer portador d'espasa»" originàriament el cap dels guardaespatlles de l'emperador- es considerava un dels seus membres. Durant aquest període, moltes famílies van continuar sent importants durant alguns segles, i diversos emperadors van ser de l'aristocràcia. Dos grups es poden distingir: un de noblesa civil metropolitana i un altre militar de la província, els últims eren les grans propietats rurals de base regional i no tenien, pel que sembla, forces militars pròpies, a diferència de l'Europa occidental contemporània.

Els segles  i XI van veure un augment de la importància de l'aristocràcia, i un nombre més gran de noves famílies que van entrar en ella. Novament les pèrdues catastròfiques en aquest últim van provocar una reorganització del sistema administratiu imperial, de la mà de la nova dinastia dels Comnens: els càrrecs i els títols més antics van caure gradualment en desús, mentre que una sèrie de nous tractaments honorífics va sorgir, que va significar principalment la proximitat de relació familiar del destinatari amb l'emperador. L'imperi encapçalat pels Comnens, i més tard els seus successors de la dinastia dels Paleòlegs, es van basar principalment en l'aristocràcia terratinent, mantenint la governabilitat de l'estat estretament controlada per un nombre limitat de famílies nobles que contreien matrimoni entre si. Al i , per exemple, s'han identificat unes 80 famílies civils nobles i 64 famílies militars, un nombre molt petit para un estat tan gran.Robin Cormack, "Writing in Gold, Byzantine Society and its Icons", 1985, George Philip, London, p180, using Kajdan A.P., 1974 (in Russian) Finalment, en el sistema de la dinastia dels Paleòlegs, segons va informar pseudo-Kodinos, es pot discernir la nomenclatura acumulada durant segles, amb antics alts rangs que es van devaluar i d'altres que van pendre el seu lloc, i l'antiga distinció entre el càrrec i la dignitat havia desaparegut.

Títols imperials miniatura|La part posterior d'aquesta moneda de Manuel I Comnè porta el seu títol, Porphyrogennetos. Aquests van ser els més importants títols, per regla general limitats als membres de la família imperial o per a uns pocs governants estrangers molt selectes, l'amistat dels quals l'emperador desitjava.

Títols per a emperadors Basileu - (Terme grec βασιλεύς) per a «rei», en substitució del terme arcaic ànax, canvi que es va produir durant l'Edat fosca grega. En principi feia referència a qualsevol rei del món grec-parlant de l'Imperi Romà, com Herodes a Judea. També s'usava per referir-se a l'emperador (xa) de Pèrsia. Heracli va adoptar aquest títol en substitució de l'antic títol llatí de August (Augustus) el 629, i es va convertir així en el terme grec per designar l'emperador. Heracli també va utilitzar els títols de autokrator ("autòcrata") i kyrios ("senyor"). Els romans d'Orient reservaven el terme «basileus» entre els governants cristians exclusivament per a l'emperador a Constantinoble, i es referien en canvi als reis europeus occidentals com "rigas", forma hel·lenitzada de la paraula llatina "Rex" (rei). Basilissa - La forma femenina basilissa s'usava per referir-se a l'emperadriu. Les emperadrius eren denominades «Eusebestati Augousta» (La més Pia Augusta), i també s'anomenaven Kyria (senyora). Basileupator era un títol honorífic reservat per al pare d'un emperador, encara que no tenia perquè ser necessàriament el pare de l'emperador que estigués aleshores en el tron. El primer d'usar aquest títol va ser Estilià Zaützes, un noble d'època de Lleó VI el Savi, i Romà Lecapè també va utilitzar aquest títol quan va ser regent de Constantí VII. La primogenitura, o fins i tot la transmissió hereditària del tron, mai no va arribar a ser establerta fermament i legal en la successió imperial romana d'Orient, ja que en principi l'emperador romà era escollit pel Senat, el poble i l'exèrcit. Aquest fet s'establia fermament en la tradició «republicana» romana, segons la qual es rebutjava qualsevol forma d'herència del poder i el títol imperial consistia teòricament en la coincidència de diversos càrrecs de la República en una mateixa persona. Molts emperadors, desitjosos de salvaguardar el dret al tron per als seus primogènits, els coronaven com coemperadors quan encara eren nens, assegurant-se així que després de la seva mort el tron imperial no quedaria vacant ni un instant. Aquest afecte dels romans d'Orient pel principi de la legitimitat va fer que, a la mort de Zoè Porfirogènita, que governava després de la mort del seu espòs Constantí IX, el poble reclamés treure del convent a l'última filla de Constantí VIII, Teodora, per tal de proclamar-la basilissa. Porfirogènit- (En grec: πορφυρογέννητος). Els emperadors que desitjaven emfasitzar la legitimitat de la seva ascendència al tron, afegien als seus noms el títol de porfirogènit: «nascut en la porpra», amb el sentit que havien vingut al món en la sala de naixements del palau imperial -nomenada «Porphyra» perquè estava recoberta de lloses de marbre purpuri-, eren fills d'un emperador regnant i, per tant, legítims. La primera evidència de la utilització del terme procedeix del any 846, quan Constantí VII Porfirogènit en el seu llibre De Ceremoniis, descriu les celebracions posteriors al naixement d'un porfirogènit. Autocràtor – (En grec: αὐτοκράτωρ «emperador»), aquest títol va ser en un principi equivalent a Imperator, i estava reservat als emperadors.

Títols utilitzats per la família imperial miniatura|Emperador Manuel II Paleòlegamb la seva família: l'emperadriu Helena Dragaš, i els seus tres fills, Joan VIII futur emperador; Andrònic dèspota deTessalònica; i Teodor II dèspota de Morea. Joan, com hereu del seu pare i coemperador, porta una rèplica exacta del seu vestit imperial. Dèspota en grec δεσπότης i en femení δέσποινα). El títol de dèspota va ser creat per Manuel I Comnè al , com el màxim títol després de l'emperador. Un dèspota podia ser el titular d'un despotat, com per exemple del Despotat de Morea, amb capital a Mistràs. El mencionat títol seria usat per l'hereu del tron romà d'Orient des de 1261. La forma femenina, despoina, s'usava per referir-se tant a una dona amb el càrrec de dèspota com a l'esposa d'un dèspota. Sebastocràtor (en grec: σεβαστοκράτωρ «Venerable governant»), títol creat per Aleix I Comnè adient-se els de autocràtor i sebast. El primer sebastocràtor va ser el germà d'Aleix, Isaac; en essència era un títol sense contingut, que indicava simplement una relació molt propera amb l'emperador. La seva forma femenina era sebastocratoressa. Cèsar (en grec:καῖσαρ), en un principi, com en el Baix Imperi Romà, aquest títol era usat per un coemperador subordinat o pel suposat hereu. Quan Aleix I va crear el títol de sebastocràtor, kaiser va passar a ser el tercer en importància, i seria el quart després que Manuel I Comnè creés el títol de dèspota. el títol en femení es caesarissa. Tanmateix, es va mantenir com un càrrec de gran importància, va ser concedit a alguns funcionaris distingits d'alt rang, i només rarament concedit als estrangers. Justinià II va nomenar Tervel, kan dels búlgars, kaiser el 705; el títol després es va convertir en l'eslau tsar. Andrònic II Paleòleg també va nomenar kaiser, l'any 1304, a Roger de Flor, líder de la Gran Companyia Catalana. Megaduc (en grec Μέγας Δουξ). Dignitat que seguia en rang a la de Cèsar. Fou atorgada primer a Roger de Flor i després a Berenguer d'Entença i de Montcada. Nobilissimus - (En grec: νωβελίσσιμος, «més noble»), originàriament va ser un títol donat als parents propers de l'emperador, subordinats únicament al del kaiser. Durant el període dels Comnens, el títol fou atorgat als funcionaris i dignataris estrangers. El títol Prōtonobelissimus va ser creat en el seu lloc, fins que també va començar a declinar, solament per ésser reemplaçat per una forma encara més augmentada: Prōtonobelissimohypertats. Per l'època de la dinastia dels Paleòlegs tardana, el primer havia desaparegut, mentre que el segon era un funcionari provincial. Curopalata - (En grec: κουροπαλάτης, "[aquell] qui té cura del palau»"), En primer lloc documentat en el moment de Justinià I, era l'oficial a càrrec de l'execució del palau imperial. Tanmateix, la gran autoritat i la riquesa que es derivaven d'aquesta posició, així com la proximitat a l'emperador, significava un gran prestigi. Va ser concedit a importants membres de la família imperial, però des del en endavant, es va reduir, i per regla general es va atorgar als governants vassalls d'Armènia i Geòrgia. Sebast - (En grec: σεβαστός), aquest títol era la traducció literal grega de la paraula llatina Augustus, i alguna vegada també va estar reservat als emperadors. En temps d'Aleix I Comnè va passar a ser menys important després de la creació del títol de protosebast ("Primer Venerable"), i es va atorgar als seus germans i parents. Tanmateix, els processos paral·lels de la proliferació i la devaluació dels títols durant el van donar com a resultat la creació d'una desconcertant varietat sovint ridícula de grans variacions, mitjançant l'ús dels prefixos pan («únic»), hyper ("a dalt"), proto ("primer"): els exemples inclouen pansebast, panhipersebast o hiperprotopansebastohipèrtat. Pocs realment van sobreviure més enllà del , i tots ràpidament van perdre importància.

Els romans d'Orient també tenien títols aristocràtics per als membres inferiors de la família imperial i per a la noblesa de més petit rang. Aquests títols acostumaven a estar adaptats de termes llatins i en un cert mode eren equivalents a títols similars presents a l'Europa occidental -que alhora també es derivaven de termes llatins-. Entre aquests es consideraven els títols de prinkeps (príncep), doux (duc) i komes (comte). També disposaven de títols com kleisourarka, apokomes i akrita, més o menys equivalents als de marquès, vescomte o baró.

Títols judicials del al