miniatura|Palau de Versalles (ca. 1660–1715) El barroc és, a la vegada, un període històric i un moviment cultural que es va estendre a Europa i a les seves colònies cap al final del i els inicis del .
Com a corrent artístic va influir sobre la literatura, l'escultura, la pintura, la música, l'arquitectura i les arts escèniques. L'art espectacular del barroc recordava la gran òpera del moment. Durant un temps, el terme barroc s'havia fet servir per a descriure quelcom artificialment complex i extravagant, i no va ser fins al quan va començar a fer-se servir per a anomenar l'art i l'arquitectura del , amb què es van crear alguns dels edificis, escultures i quadres més grans i dramàtics de la història de l'art. L'estil barroc va sorgir a mitjans del , després del Concili de Trento. D'ací es va estendre cap a la major part d'Europa. Fou un moviment que va impulsar un estil artístic que es dirigia no sols a les elits sinó al poble illetrat. Així, en òpera, dansa, teatre, pintura i arquitectura, el barroc utilitza una iconografia directa i teatral, amb tendència a una abundància d'ornamentació. Durant els segles i , el terme «barroc» va tenir un sentit pejoratiu, sinònim de sobrecarregat, desmesurat i irracional. Fou revalorat a la fi del per intel·lectuals com Jacob Burckhardt; i el fou analitzat de nou per Benedetto Croce i Eugeni d'Ors. En general s'entenia com l'etapa de decadència que seguia a qualsevol corrent artístic.
Com a període temporal, el barroc se situa entre els períodes del Renaixement i el Neoclàssic. Va estar molt de moda en les monarquies absolutistes, ja que n'emfasitzava l'autoritat, riquesa i estil de vida. El també anomenat estil de l'absolutisme va ser usat per l'Església catòlica per a mostrar el seu poder contra els nombrosos moviments culturals revolucionaris que van produir una nova ciència i noves formes de religió, com la reforma protestant; per això, on es va desenvolupar més fou a Itàlia, Espanya, França, Àustria, sud d'Alemanya i Europa central. El tema estrella era la religió i l'estil, molt teatral, tendia a ser ampul·lós i afectadament dramàtic.
Terminologia La paraula barroc, com la majoria de les designacions d'un període, època o estil, fou inventada pels crítics posteriors, i no pas pels practicants de l'art als segles i principi del . El terme barroc prové de la paraula portuguesa barroco, amb el significat de «perla imperfecta», i per extensió: de «joia falsa». Benvenuto Cellini l'aplicà per primera vegada com a sinònim d'extravagant. La literatura francesa i italiana del l'empraren per a qualificar l'art del segle anterior, que consideraven enfarfegat, retorçat, afectat, o ridícul. Aquest ús despectiu es feia per a posar en evidència l'excés d'èmfasi i abundància d'ornamentació, a diferència de la racionalitat clara i sòbria de la Il·lustració (). Finalment, el terme fou rehabilitat per l'historiador alemany d'art Heinrich Wölfflin (1864-1945), qui va identificar el barroc com a contraposició al Renaixement i com un tipus diferent dins de l'art «elaborat».
Les fonts contemporànies al barroc, com ara la primera edició del Dictionnaire de l'Académie française (1694), definien barroc com a adjectiu de les «perles que són d'una rodonesa molt imperfecta»; si bé en la tercera edició del 1740 s'afegí «també en sentit figurat per irregular, estrany, desigual». El 1711, Louis de Rouvroy, duc de Saint-Simon, ja utilitzà aquesta expressió en les seves memòries: «La dificultat era que aquests llocs estaven destinats als bisbes més distingits i que era molt barroc que l'abat Bignon ocupés el lloc de M. de Tonnerre, bisbe-comte de Noyon». LEncyclopédie (suplement, 1776) definia la música barroca com «aquella l'harmonia de la qual és confusa, carregada de modulacions i de dissonàncies, d'entonació difícil i moviment forçat».
Època barroca miniatura|Façana barroca de la catedral de Santiago de Compostel·la. miniatura|La rendició de Breda de Velázquez. Històricament, el barroc té l'origen en la segona meitat del , en un moment de profunda crisi econòmica, política, social i cultural. Enmig de la crisi, però, s'inicià un procés de transformació: En l'àmbit de l'Església catòlica, es produí la Contrareforma, iniciada amb el Concili de Trento (1545-63). En conseqüència, la societat barroca es va caracteritzar per una exacerbació religiosa i passional que impregnava la vida quotidiana. Aquest tret és especialment definitori per la investigació del barroc feta per especialistes com Joan Reglà. En canvi, en el camp científic el triomf de la ciència nova (Galileu, Kepler, Descartes, Newton, Bacon…) significà l'esfondrament complet de la filosofia i de la ciència aristotèliques. Els reis van començar a pagar no sols als artistes sinó als científics, per la qual cosa els artistes havien de competir amb ells. La ciència no sols es considerava superior a la religió i la filosofia, sinó que va néixer la física i els ràpids avenços tecnològics (telescopi, microscopi, termòmetre, baròmetre, regla de càlcul, etc.) contribuïen a enriquir els estats. En el pla internacional, l'època barroca fou conformada per la Guerra dels Trenta Anys i la Pau de Westfàlia posterior, que donaren al mapa de l'Europa occidental uns trets força semblants als actuals. Durant el , la supremacia de Portugal i Castella a ultramar fou indiscutible, però des de l'inici del Holanda, Anglaterra i França aparegueren com a grans potències comercials i colonials. A més, l'absolutisme que triomfà a França fou pres com a model a seguir per a la major part de les corts europees, fent de París el principal focus d'atracció cultural.
El barroc com a moviment cultural L'estil Barroc s'ha d'entendre com una resposta contrària als cànons artístics del Renaixement anterior, que es considerava que limitaven l'artista. Si el primer va ser senzill, el barroc volia ser per damunt de tot una obra de lluïment que destaqués les habilitats tècniques de l'artista. Si el renaixement havia preferit la senzillesa de les línies rectes, al barroc hi va predominar l'abundància de les línies corbes. El resultat fou un art exuberant, ple d'artifici, fins i tot exagerat o extravagant, que es presentava en escena d'una manera molt efectista.
Cal entendre'l també com un art religiosament apassionat i pessimista, que li agrada mostrar el dolor humà, tant físic com psicològic. Als països catòlics fou un estil àmpliament utilitzat com a instrument didàctic al servei dels nous principis de la Contrareforma de l'Església.
S'ha de matisar, però, que l'art barroc també va destacar pel realisme de llurs representacions, més enllà del que havia anat l'art del renaixement i el gòtic. En aquest sentit, la tècnica del clarobscur en les arts plàstiques fou una de les constants d'aquest estil. Si de cas, la fantasia i la imaginació emergien de la individualitat de l'ésser humà com a individu, fos aquest l'artista o el seu client. En conseqüència, l'art va escurçar distàncies amb les persones, que van començar a interpretar-lo.
Fou un estil sofisticat i emocional, sovint extravagant, per bé que no tingué uniformitat, atès que al hi havia diversos sectors enfrontats en el que es refereix a la producció artística: la cúria romana, la cort reial de Versalles, l'Holanda calvinista i burgesa... En essència el barroc es pot dividir en dues mentalitats contraposades: Una basada en el lliurecanvisme, promocionat per la societat burgesa, comerciant i pròspera, que promogué un art basat en temes seculars, en la pintura de costums, en el retrat, i que tingué com a seus principals Nàpols, Gènova, València, Sevilla, Amsterdam i Londres. L'altra, basada en el mercantilisme, es caracteritzà per un fort ideal absolutista que maldava per la centralització: va generar un urbanisme rígid de grans avingudes i places subordinades sempre a un punt de concentració. D'aquesta segon corrent van destacaren dos nuclis diferenciats, Roma, on la renovació de la iconografia religiosa i el gust per les composicions triomfalistes responien als ideals de l'Església catòlica de la Contrareforma, i Versalles, on l'orgull d'esplendor cesarista era palès en la magnificència de les decoracions. També foren típics d'aquest segon corrent un art de jardins geomètrics.
Arquitectura
L'arquitectura barroca es desenvolupa des del principi del fins a dos terços del . En aquesta última etapa, es denomina estil rococó. Es manifesta en gairebé tots els estats europeus i, en el que eren, en aquell temps, les colònies d'Espanya i Portugal a Amèrica, avui estats independents. El barroc es dona també en altres arts, com la música, literatura, pintura i escultura.
En l'arquitectura barroca va destacar Borromini o Bernini.
Escultura miniatura|Èxtasi de Santa Teresa de Bernini. L'escultura barroca continua el camí traçat pel Renaixement. Utilitza la fusta policromada i hi domina el tema religiós, amb la realització de retaules per a esglésies i imatges per a les processons. El realisme aconsegueix en la imatgeria proporcions veritablement dramàtiques: cares demacrades, ferides obertes, signes de dolor i patiment. Les figures tornen a adquirir una nova importància, es multipliquen els angles de visió i hi incorpora altres elements de caràcter més escenogràfic, com per exemple, fonts d'aigua. Sovint, els artistes barrocs fusionaven l'escultura i l'arquitectura, intentant crear una experiència transformadora per a l'espectador. Gianlorenzo Bernini va ser un dels més importants escultors del barroc. Les seves primeres obres s'inspiren en l'escultura hel·lenística de l'antiga Grècia i la Roma imperial. Una de les seves obres més famoses és l'èxtasi de santa Teresa de Jesús.
Els exponents de l'escultura barroca són diversos: a les obres de l'arquitecte italià Bernini, o el desenvolupament barroc mexicà de Jerónimo Balbás.
Música
La música barroca és un estil musical europeu que abasta tot el i la primera meitat del . Musicalment, en una primera etapa (1600-1650) de la música barroca, la melodia s'hi feu preponderant, originant l'anomenada monodia acompanyada, i nasqueren el drama per a música, o òpera primitiva, i l'oratori. Posteriorment, es cultivà també la suite, altres modalitats d'òpera com el bel canto i les passions, la sonata i el concert.
En la següent etapa, anomenada barroc mitjà (1650-1700), hi predominava l'òpera i la cantata. L'última etapa, anomenada barroc tardà (1700-1750), es caracteritzava pel predomini de la música instrumental sobre la música vocal. També fou l'època del concert i d'obres més llargues quant a dimensió.
Al llarg de tot el període, l'expressió prevalgué sobre la forma. Són distintius del barroc: la riquesa d'ornamentació, la tendència a les variacions tant en el camp vocal com en l'instrumental, l'aplicació de la tècnica del baix continu, l'aparició de noves formes organístiques. En l'art de la música barroca van destacar Johann Sebastian Bach, Georg Friedrich Händel, Antonio Vivaldi i Domenico Scarlatti.
Pintura
miniatura|Varsòviaminiatura|Melk, Àustria. Les característiques bàsiques de la pintura barroca són la línia corba, la decoració abundant, les construccions grandioses, el gest exaltat i de gran moviment, el predomini del color sobre el dibuix, les línies en diagonal, el fet que l'obra continuava més enllà del quadre, i una gran tècnica en el tractament de la llum. En aquest sentit va destacar l'ús continu del clarobscur. Aparegueren nous temes, com el paisatge o el bodegó. Artísticament, el barroc constituí una reacció contra la serenitat i l'equilibri dels cànons del Renaixement, els quals ja havien estat superats per l'expressivitat del manierisme.