La Grande y Felicísima Armada, denominada sarcàsticament lArmada Invencible pels anglesos, va ser el nom que va rebre la gran flota que va armar Felip II de Castella el 1588 per a la conquesta d'Anglaterra. La intenció de Felip II amb aquesta flota era envair l'illa, destronar la reina Elisabet I d'Anglaterra, imposar-hi el catolicisme i controlar la política exterior anglesa. El començament de les hostilitats entre Espanya i Anglaterra s'havia produït el 1585 i duraren fins al Tractat de Londres (1604), favorable als interessos de la Monarquia Hispànica. La supremacia marítima espanyola continuaria essent una realitat fins al 1639, amb la derrota de la Batalla de les Dunes.
El pla Felip II de Castella, devot catòlic romà, havia estat monarca consort d'Anglaterra fins a la mort de la seva esposa Maria I d'Anglaterra el 1558. Felip considerava la protestant Elisabet I d'Anglaterra una heretge i reina il·legítima d'Anglaterra, donant suport a complots per enderrocar-la en favor de la seua cosina catòlica Maria I d'Escòcia, a qui Maria havia fet empresonar i executar el 1587. A més, Elisabet, que va intentar fer avançar la causa del protestantisme, donava suport a la revolta neerlandesa contra Espanya.
Com a represàlia, Felip va planejar una expedició per envair i conquerir Anglaterra, que neutralitzaria el suport a les Províncies Unides –que no formaven part dels Països Baixos espanyols– i tallaria els atacs anglesos Francis Russel Hart, Almirals of the Caribbean, Hougton Mifflin Co., 1922, p. 28–32. Descriu una gran flota corsària de 25 naus comandada per Francis Drake el 1585 que atacava les colònies espanyoles del Carib contra les possessions espanyoles al Nou Món i contra les flotes del tresor de l'Atlàntic. El rei va tenir el suport del papa Sixt V, que considerà la invasió com una croada, amb la promesa d'una subvenció quan l'Armada desembarqués.
La idea era travessar el Canal de la Mànega per recollir un exèrcit espanyol de 30.000 homes dirigit per Alexandre I de Parma que travessarien el canal en barcasses protegides per la flota d'Álvaro de Bazán y Guzmán per desembarcar a la costa del comtat de Kent.
Els preparatius esquerra|miniatura|Lisboa a finals del segle XVII A la mort d'Enric I de Portugal el 1580 comença la segona crisi de successió, que es resol amb la pujada al tron portuguès de Felip II d'Espanya. Lisboa, protegida de manera natural per l'estret accés de la boca del Tajo i capaç de rebre els majors vaixells, es va convertir molt aviat en centre estratègic per a les operacions navals de la monarquia. De Lisboa va partir l'expedició naval que, sota el comandament d'Álvaro de Bazán y Guzmán, va conquerir les Açores, on va derrotar a la flota d'Antoni I de Portugal, pretendent a la corona portuguesa, formada sobretot per vaixells francesos.
El nucli de la flota de guerra espanyola va estar format pels onze galions portuguesos amb armament pesant presos després de l'annexió, perquè Castella no tenia encara vaixells de guerra de tant tonatge. Els mateixos galions portuguesos que van mostrar que les Espanyes eren una potència naval atlàntica en alça David Goodman, El Poder Naval Espanyol. 1997. p.24 serien poc després el nucli de l'Armada Invencible.
El mes de gener Álvaro de Bazán y Guzmán va dividir la flota en set esquadres: Portugal, amb el São Martinho com a primer navili d'Esquadra al comandament d'Alonso Pérez de Guzmán i el São João com a segon navili d'esquadra. Andalusia, Amb el San Cristóbal com a primer navili d'Esquadra al comandament de Diego Flores de Valdés i el San Juan Bautista com a segon navili d'esquadra. Biscaia, amb el Santa Ana com a navili insígnia de l'Esquadra, al comandament de Juan Martínez de Recalde i el Gran Grin com a segon navili d'Esquadra. Guipúscoa, al comandament de Miguel de Oquendo Llevant Galiasses i transports: Antonio Hurtado de Mendoza comandava 23 zabres i pataches. Hug de Montcada, al front de 4 galeres de Nàpols (entre altres la Girona) i Diego Medrano, amb 4 galeres de Portugal
El comandament de Medina-Sidonia El 19 de febrer de 1588, Alonso Pérez de Guzmán, VII duc de Medina-Sidonia, rep l'anunci de la mort d'Álvaro de Bazán y Guzmán, arquitecte de la Grande y Felicíssima Armada, i l'ordre de partir a Lisboa al comandament de l'empresa, per raons més polítiques que militars. Les seves preocupacions en relació amb la pressa que exigia el rei i el mal estat de l'armada, dissenyada precipitadament, mal proveïda, i sense el personal necessari ni adient. Una armada que ell havia de disposar en un espai de temps massa curt i només disposava de 9.000 homes.
.
Entre el 28 i el 30 de maig de 1588 sortia de Lisboa la flota, composta per uns 130 vaixells, 8.000 mariners i 18.000 soldats, amb portava 1.500 canons de bronze i 1.000 canons de ferro, trigant dos dies per sortir del port. Contenia 28 naus de guerra: 20 galions, 4 galeres i 4 galeres. La resta dels vaixells pesants consistia principalment de carraques armades i transports, i hi havia 34 vaixells lleugers.
Camí cap a Anglaterra miniatura|esquerra|Mapa de la ruta seguida pels navilis de l'"Armada Invencible" Entre el 22 i el 28 de juliol les galernes davant La Corunya van dispersar 40 vaixells de la flota, empenyent a alguns vaixells fins al sud-est d'Anglaterra i a altres cap al golf de Biscaia. La flota va estar la resta del mes reunint-se, mentre Alonso Pérez de Guzmán va tornar a aconsellar una vegada més a Felip II de Castella que desistís de l'empresa o que el rellevés del comandament. Entretant, els anglesos van enviar una flota de guerra destinada a enfrontar-se a la Gran Armada mentre aquesta es trobava amarrada en La Corunya, però les condicions meteorològiques eren tan dolentes que els anglesos ni tan sols van aconseguir arribar a la península i van haver de tornar als seus ports.
La flota espanyola fou albirada pel vaixell anglès Golden Hind comandat per Thomas Fleming, qui va tenir temps de donar la veu d'alarma mentre la Grande encara es recomponia. Quan l'armada assolia l'altura de Fowey, els fars costaners anglesos ja anunciaven la seva presència. La flota anglesa fondejada a Plymouth no tenia possibilitats de salpar, ja que ni el temps ni la mar no li ho permetien en aquell moment. Amb la brisa en contra i la pujada de la marea, la flota anglesa es trobava atrapada al port. A més en aquells mateixos instants l'Armada Invencible navegava vent a favor, a sobrevent. De l'avís de Fleming a Drake sobre l'arribada espanyola, neix un mite sobre el comentari de Drake quan, jugant a les bitlles a Plymouth li va arribar la notícia de l'albirament de l'estol.
Alonso de Leyva, que formava part de l'esquadra de Llevant, Emilio González López, Siempre de negro: Galicia en la contrarreforma, p.117 va suggerir al comandant de la flota atacar els anglesos mentre es trobaven impossibilitats al port, però Medina-Sidonia, portat per l'obediència cega al seu rei, tenia unes directrius inamovibles a seguir: reunir-se tant sí com no amb les tropes que esperaven a Flandes i llançar-se sobre Anglaterra quan els fos possible.
L'estol anglès i de les Províncies Unides La flota anglesa es va preparar a Plymouth en espera de notícies dels moviments espanyols. La flota consistia en els 34 vaixells de la flota reial, dels quals 24 eren de 200 a 400 tones, i 163 d'altres vaixells, dels quals 30 van ser de 200 a 400 tones portant fins a 42 canons cadascuna; 12 d'aquests corsaris eren propietat de Lord Charles Howard d'Effingham, Sir John Hawkins i Sir Francis Drake. La flota espanyola superava l'anglesa en nombres absoluts amb més vaixells i armament, estimant-se en un 50% superior la seva potència de foc.
Primers encontres El 31 de juliol, la flota anglesa ancorada a Plymouth, de 55 vaixells al comandament de Charles Howard i Francis Drake començà a atacar tímidament els espanyols i al marge de les primeres preses de contacte i estimació del poder adversari, es realitzaren per part anglesa els primers atacs amb canoneigs a llarga distància a Eddystone i l'illa de Portland. Els galions anglesos van emprar una maniobra que va permetre la major concentració de foc continu, utilitzant una línia amb el vaixell insígnia de líder i el vice-insígnia al final, encarant la part posterior de la formació de mitja lluna espanyola, per després travessar el centre amb cada vaixell disparant ràfegues al passar a través de la línia de l'Armada, primer a l'avantguarda espanyola, i després a la rereguarda, cada vaixell, successivament. Una vegada que l'últim vaixell havia disparat, cada vaixell girava, i en ziga-zaga cap enrere, repetia el procés amb el vice-insígnia ara líder, i vaixell insígnia de la línia final per davant.
En un d'aquests xocs ocorregueren dos accidents importants pel botí aconseguit pels anglesos: El galió Nuestra Señora del Rosario, navili insígnia de Pedro ValdésFundación Alvar Gonzalez, Biografía de Pedro Valdés en una maniobra d'abordatge sobre un navili anglès, xocà amb el Santa Catalina,Antonio Astorga, un manuscrito de 1588 revela datos ineditos sobre la armada invencible, Publicat a ABC el 31/10/04. Data d'accés 11/9/09 quedant inutilitzat el seu pal i queda a la mercè dels anglesos junt amb la seva tripulació, i al San Salvador li explotà la santabàrbara i el pànic i desconcert del personal a bord feren que aquest es lliurés.
El Canal La flota espanyola es va arrecerar a les aigües de l'Illa de Wight per esperar les notícies d'Alexandre I de Parma. En un atac a gran escala, la flota anglesa es van dividir en quatre grups atacant des del sud. En el moment crític Alonso Pérez de Guzmán va enviar reforços al sud i va ordenar sortir de nou a mar obert per evitar els bancs de sorra. No hi havia ports segurs a prop i es va veure obligat a dirigir-se a Calais.
La flota va arribar a Calais el 26 de juliolR.G. Grant, Battle. A visual journey through 5.000 years of combat Dorling Kindersley limited, Londres, 2005. Cal assenyalar que la data correspon al calendari julià. en formació defensiva de mitja lluna sense saber la disposició de l'exèrcit de Parma, que s'havia reduït a 16.000 homes i esperava la flota de barcasses enviades des dels ports de la costa flamenca, li caldrien almenys sis dies per embarcar mentre Medina Sidonia esperava fondejat. Dunkerque va ser bloquejat per una flota holandesa de trenta vaixells petits al comandament de l'almirall Justin de Nassau. Parma volia que l'Armada enviés els seus pataixos per espantar els neerlandesos, però no podia fer-ho perquè por de necessitar-los per a la seva pròpia protecció.
Sense ports d'aigües profundes on la flota pogués arrecerar-se, els espanyols es van veure vulnerables de nit. La mitjanit del 28 de juliol,Data del calendari julià, que equival al 8 d'agost del calendari gregorià. els anglesos van calar a vuit brulots plens de brea, sofre, pólvora i quitrà, enviant-los a favor del vent contra els vaixells ancorats a prop de l'Armada. Els espanyols temien que aquests brulots fossin hellburners plens d'explosius, Garrett Mattingly, The Armada, p.141 que havien estat usats al Setge d'Anvers. Dos d'ells van ser interceptats i remolcats, però la resta es va llançar sobre la flota. El vaixell insígnia de Medina Sidonia i els principals vaixells de guerra van mantenir les seves posicions, però la resta de la flota va tallar els cables de les àncores i es dispersaren amb gran confusió. Cap vaixell espanyol no es va cremar, però la formació es va trencar, i la flota es trobava ara massa a sotavent de Calais, al sud-oest.
La batalla de Gravelines esquerra|miniatura|La batalla de Gravelines en una obra del atribuïda a Nicholas Hilliard. Noteu la presència de simbologia catalana en alguns vaixells de l'esquadra espanyola.