El sistema solar és el sistema planetari que es compon del Sol i els objectes que orbiten al seu voltant de manera directa o indirecta.Els satèl·lits naturals dels planetes són un exemple d'objectes que orbiten indirectament al voltant del Sol. Els objectes més grossos que orbiten directament al voltant del Sol són els vuit planetes,Altres cossos van ser considerats planetes en el passat, incloent-hi Plutó des del seu descobriment el 1930 fins al 2006. Per a més informació, vegeu Classificacions anteriors. mentre que la resta són objectes més petits, els planetes nans i objectes menors del sistema solar. Dos dels objectes que giren indirectament al voltant del Sol (satèl·lits naturals) són més grossos que el planeta més petit, Mercuri.Els dos satèl·lits naturals més grossos que Mercuri són Ganimedes, satèl·lit de Júpiter, i Tità, satèl·lit de Saturn. Tot i que són més grossos que Mercuri, cap dels dos no arriba a la meitat de la seva massa. Finalment, el radi de Cal·listo és més d'un 98% del de Mercuri.
El sistema solar es formà fa 4.600 milions d'anys a partir del col·lapse gravitatori d'un núvol molecular interestel·lar gegant. La immensa majoria de la seva massa es troba en el Sol, mentre que la major part de la resta correspon a Júpiter. Els quatre planetes interiors, Mercuri, Venus, Terra i Mart, són planetes tel·lúrics, és a dir, planetes més petits que es componen sobretot de roca i metall. Els quatre planetes exteriors són gegants gasosos i tenen una massa considerablement superior a la dels planetes tel·lúrics. Els dos més grossos, Júpiter i Saturn, es componen principalment d'hidrogen i heli, mentre que els dos planetes situats més lluny del Sol, Urà i Neptú, es componen en gran part de volàtils, és a dir, substàncies amb un punt de fusió alt en comparació amb l'hidrogen i l'heli, com ara aigua, amoníac i metà. Tots els planetes segueixen òrbites gairebé circulars situades dins d'un disc gairebé pla que es coneix com a «eclíptica».
El sistema solar també conté objectes més petits. El cinturó d'asteroides, que es troba entre Mart i Júpiter, majoritàriament conté objectes compostos de roca i metall, com els planetes terrestres. Més enllà de l'òrbita de Neptú, hi ha el cinturó de Kuiper i el disc dispers, vinculats a poblacions d'objectes transneptunians compostos principalment de gel. Dins d'aquestes poblacions hi ha entre desenes i més de 10.000 objectes que podrien ser prou grossos per haver estat arrodonits per la seva pròpia gravetat."Today we know of more than a dozen dwarf planets in the solar system".The PI's Perspective Aquests objectes es denominen planetes nans. Entre els planetes nans identificats s'inclouen l'asteroide Ceres i els objectes transneptunians Plutó i Eris. A més d'aquestes dues regions, existeixen altres poblacions de petits cossos, incloent-hi cometes, centaures i la pols interplanetària, que viatgen lliurement entre les regions. Sis dels planetes, almenys tres dels planetes nans i molts dels cossos més petits tenen satèl·lits naturals.Vegeu Llista de satèl·lits naturals per a una llista completa dels satèl·lits naturals dels vuit planetes i els cinc primers planetes nans. Els planetes gegants i alguns cossos més petits estan envoltats d'anells planetaris compostos de glaç, pols i, de vegades, satèl·lits menors.
El vent solar, un flux de partícules carregades que emana del Sol, forma l'heliosfera, una regió semblant a una bombolla. L'heliopausa, el límit en el qual la densitat d'energia del vent solar és igual a la del medi interestel·lar, arriba fins a la vora del disc dispers. El núvol d'Oort, d'on es creu que provenen els cometes de període llarg, podria existir a una distància aproximadament mil vegades superior a la del límit de l'heliosfera, als confins del sistema solar. Aquest últim forma part del Núvol Interestel·lar Local, que alhora pertany a la Bombolla Local, una regió del Braç d'Orió de la Via Làctia, i gira al voltant del centre galàctic a una distància de 27.000 anys llum. L'estel més proper al sistema solar (tret del mateix Sol) és Pròxima del Centaure, situat a 4,24 anys llum.
Definició El sistema solar és el conjunt que formen el Sol i tots els cossos celestes sotmesos a la seva gravetat, juntament amb el medi interplanetari i el camp magnètic solar. Segons la Unió Astronòmica Internacional (UAI), inclou el mateix Sol, els seus vuit planetes i els altres cossos celestes que giren al seu voltant. La NASA el defineix com el conjunt format pel Sol i el seu sistema planetari.
Formació i evolució miniatura|L'origen de la Terra i altres cossos del sistema solar rau en un disc protoplanetari.
Passat L'origen del sistema solar es remunta a fa com a mínim 4.568 milions d'anys,Aquesta xifra es basa en les inclusions més antigues que hom ha trobat fins ara en meteorits, que daten de fa 4.586,2 + 0,2 / – 0,4 milions d'anys, i es presumeix que correspon a la formació del primer material sòlid durant el col·lapse de la nebulosa. quan part d'un núvol molecular de grans dimensions sofrí un col·lapse gravitatori. La nebulosa, que devia fer unes 100 ua de diàmetre, patí alguna pertorbació, tal vegada per una supernova no gaire llunyana, i es contragué. El material que contenia es comprimí gradualment fins a formar una bola de gas al centre. La nebulosa, com la resta de la galàxia, estava en rotació. La seva velocitat de rotació anà augmentant a mesura que es contreia. Això va fer que la nebulosa s'aplanés formant el disc d'acreció, perpendicular al seu eix de rotació. El centre del disc, on el material estava més comprimit, es va començar a escalfar formant una bola de gas calent anomenada protoestel. Lluny del centre del disc, es van formar partícules sòlides; primer metalls com el ferro i el níquel, i després roques com el silici, i a la part més exterior, gel d'aigua, d'amoníac i de metà. A poc a poc, el refredament progressiu va deixar que es formessin petites partícules que, gràcies a la gravetat, es van anar ajuntant formant planetesimals. Amb el temps, els planetesimals van anar col·lidint entre si, formant cossos més grossos, els planetes. Els planetes més grossos van atreure gran quantitat de gas i per això van aconseguir unes denses atmosferes com la de Júpiter. Els satèl·lits i els anells es van formar a partir de discs creats al voltant dels primitius planetes. En cert moment del procés, el nucli del protoestel es va escalfar prou per a donar lloc a reaccions termonuclears de fusió, generant gran quantitat de calor. En conjunt, tot el procés devia durar uns 100 milions d'anys.
Futur El sistema solar romandrà més o menys com el coneixem avui en dia fins que l'hidrogen en el nucli del Sol s'hagi convertit enterament en heli, el que passarà més o menys d'aquí 5.400 milions d'anys des d'ara. Això marcarà el final de la seqüència principal de la vida del Sol. En aquest moment, el nucli del Sol es col·lapsarà, i la sortida d'energia serà molt més gran que en l'actualitat. Les capes exteriors del Sol s'expandiran a unes 260 vegades el seu diàmetre actual, i el Sol es convertirà en una gegant vermella. A causa del seu gran augment de superfície, la superfície del Sol serà considerablement més freda (2.600 K en el seu moment més fresc) del que és en la seqüència principal. S'espera que l'expansió del Sol vaporitzi Mercuri i Venus i faci inhabitable la Terra i la zona habitable es mouria més enllà de l'òrbita de Mart. Amb el temps, el nucli serà prou calent per a la fusió de l'heli, el Sol cremarà heli per una fracció del temps equivalent a la que haurà durat la combustió d'hidrogen en el nucli. El Sol no és prou massiu per iniciar la fusió d'elements més pesants, i les reaccions nuclears en el nucli disminuiran. Les seves capes exteriors es mouran cap a l'espai, deixant una nana blanca, un objecte extraordinàriament dens, la meitat de la massa original del sol, però només la mida de la Terra. Les capes externes expulsades formaran el que es coneix com una nebulosa planetària, retornant alguna cosa del material que forma el va formar el sol-però ara enriquida amb elements pesants com el carboni—al medi interestel·lar.
Composició i estructura miniatura|upright=1.8|esquerra|Aquestes imatges que il·lustren l'òrbita de Sedna, donen una bona idea de l'estructura del sistema solar. En el sentit de les agulles del rellotge començant a dalt a l'esquerra: el sistema solar interior, els planetes exteriors i el cinturó de Kuiper, l'òrbita de Sedna i el núvol d'Oort.
El component principal del sistema solar és el sol, una nana groga que conté el 99,86% de la massa coneguda del sistema i domina gravitatòriament. Els quatre cossos més grossos en òrbita al voltant del Sol, els gegants de gas, que componen el 99% de la massa restant, amb Júpiter i Saturn junts comprenent més del 90%.
Els objectes més grossos en òrbita al voltant del Sol queden prop del pla de l'òrbita de la Terra, conegut com a eclíptic. Els planetes són molt propers a l'eclíptica, mentre que els cometes i els objectes del cinturó de Kuiper romanen sovint en angles significativament majors. Tots els planetes i la majoria dels altres objectes que orbiten el Sol en la mateixa direcció que el Sol gira (cap a l'esquerra, segons es veu des de molt lluny per sobre del pol nord de la Terra). Hi ha excepcions, com el cometa de Halley.
L'estructura general de les regions destacades del sistema solar consisteix en el sol, quatre planetes interiors relativament més petits envoltats d'un cinturó d'asteroides rocosos i quatre gegants de gas envoltats pels objectes congelats del cinturó de Kuiper. Els astrònoms a vegades divideixen de manera informal aquesta estructura en regions diferents. El sistema solar interior inclou quatre planetes terrestres i el cinturó d'asteroides. El sistema solar exterior es troba més enllà dels asteroides, on s'inclou quatre gegants de gas. Des del descobriment del cinturó de Kuiper, les parts més externes del sistema solar es consideren una regió diferent que consisteix en els objectes més enllà de Neptú.
La majoria dels planetes en el sistema solar posseeixen sistemes secundaris propis, amb altres objectes planetaris situats a les seves òrbites anomenats satèl·lits naturals (dos dels quals són més grossos que el planeta Mercuri), i, en el cas dels quatre gegants de gas, per anells planetaris, bandes primes de partícules diminutes que orbiten a l'uníson. La majoria dels satèl·lits naturals més grossos es troben en rotació síncrona, amb una cara mirant cap al seu cos pare.
Les lleis del moviment planetari de Kepler descriuen les òrbites dels objectes sobre la influència del Sol. D'acord amb les lleis de Kepler, cada objecte viatja al llarg d'una el·lipse amb el Sol en un focus. Els objectes més propers al Sol (amb semieixos majors més petits) viatgen més ràpidament perquè estan més afectats per la gravetat del Sol. En una òrbita el·líptica, la distància d'un cos del Sol varia en el transcurs del seu any. La màxima aproximació d'un cos al Sol s'anomena periheli, mentre que el seu punt més distant del Sol s'anomena afeli. Les òrbites dels planetes són gairebé circulars, però molts cometes, asteroides, i objectes del cinturó de Kuiper segueixen òrbites altament el·líptiques. Les posicions dels cossos en el sistema solar poden ser predites utilitzant models numèrics.
Tot i que el Sol domina el sistema per la massa, només representa al voltant del 2% del moment angular a causa de la rotació diferencial dins del Sol gasós. Els planetes, dominats per Júpiter, compte amb la major part de la resta del moment angular a causa de la combinació de la seva massa, òrbita, i distància del sol, amb una contribució significativa, possiblement a partir dels cometes.