Lànec de l'illa de Maurici (Anas theodori) és un ocell extint de la família dels anàtids (Anatidae) que habitava les illes Mascarenyes de Maurici i de la Reunió.
En relats del segle XVII d'aquestes illes es va esmentar un petit ànec que es creu que és aquesta espècie, i també podria estar representat en una il·lustració. l'any 1893, es van utilitzar diversos ossos del pantà del pantà de Mare aux Songes de Maurici per anomenar una nova espècie del gènere d'ànecs Anas, A. theodori, en honor a Théodore Sauzier que va dirigir les excavacions. l'any 1999 es va considerar que altres restes de la Reunió pertanyien a la mateixa espècie, i es va determinar que estava relacionada amb el xarxet de front boterut (A. gibberifrons) de l'oceà Índic.
L'ànec de l'illa de Maurici era un ànec petit, i en comparació amb els ànecs actuals de Madagascar, era més gros que el xarxet de Madagascar (A. bernieri), però més petit que l'ànec de Meller (A. melleri). Tot i que en general s'assembla més al xarxet de front boterut (A. gibberifrons), les dues difereixen en els detalls de l'estèrnum i els ossos de la part inferior de la cama. Un relat contemporani la va descriure com a grisa. Basant-se en les proporcions dels ossos de les extremitats, tenia capacitats de vol normals i era capaç de volar entre Maurici i la Reunió, cosa que explica que es trobés a les dues illes. Possiblement niava en forats d'arbres. En l'aspecte gastronòmic, l'espècie era considerada molt agradable al paladar, i tot i que era abundant l'any 1681, va disminuir ràpidament després, sent declarada extinta a Maurici l'any 1698 i a la Reunió el 1710. Probablement es va extingir a causa de la caça excessiva i la depredació per animals introduïts, especialment felins.
Descripció L'ànec de l'illa de Maurici era un ànec petit, i en comparació amb els ànecs actuals de Madagascar, era més gros que el xarxet de Madagascar (A. bernieri), però més petit que l'ànec de Meller (A. melleri). Segons els ossos coneguts, l'estèrnum feia 27,7 mm d'amplada i 21,7 mm de profunditat, la coracoide de 104 a 108 cm de llargada, l'húmer de 177 a 186 cm, el cúbit de 63 mm, el tibiotars de 71 mm i el tarsometatars de 42 mm.
Tot i que en general s'assembla molt al xarxet de front boterut (A. gibberifrons) , l'ànec de l'illa de Maurici es diferencia que la carina de l'estèrnum (una cresta semblant a una quilla) es projecta més endavant, i l'espina manubrial inferior (una projecció de l'estèrnum) és estreta i allargada en el xarxet de front boterut, però més allargada en l'ànec de l'illa de Maurici. La coracoide de l'ànec de l'illa de Maurici és molt similar a la del xarxet de front boterut. Ambdues comparteixen una petita espina dirigida cap amunt a la part interna de la superfície posterior del coracoide, seguida d'una petita depressió. A la superfície frontal de la coracoide, a prop de la part interna de la crocoracoide (una expansió cap amunt del coracoide), hi ha una cicatriu muscular gairebé circular (per a la inserció dels músculs) en ambdues espècies.
Els húmers de l'ànec de l'illa de Maurici i del xarxet de front boterut tenen un aspecte molt similar, amb el cap humeral (la part superior i expandida de l'os) formant una vora ben desenvolupada sobre la fossa tricipital (una depressió), amb una inserció pectoral ben desenvolupada i allargada. El cúbit de l'ànec de l'illa de Maurici és, com el del xarxet de front boterut, curt i robust, i té la mateixa mida que en el mascle de l'espècie actual. La depressió humero-cubital és pronunciada a l'extrem superior del cúbit. Com en el xarxet de front boterut, el còndil extern a l'extrem inferior del cúbit s'estén per un llavi estret i ben definit, que s'eleva al llarg de la diàfisi. En comparació amb els del xarxet de front boterut, el tibiotars i el tarsometatars són més llargs i robustos en l'ànec de l'illa de Maurici, i les parts superiors i inferiors són més amples, però les proporcions d'aquests i del coracoide són molt properes en general entre les espècies.
El diari de bord del president britànic de 1681 esmentava l'ànec de l'illa de Maurici, l'únic relat que descrivia l'aspecte:
L'any 2008, Cheke i Hume van suggerir que "no hi ha ànecs" es referia a ànecs grossos i carnosos, a diferència dels xarxets petits. L'única menció contemporània de petits anàtids de la Reunió és la de Dubois de 1674:
Comportament i ecologia alt=Pintura d'oques i ànecs en un paisatge verd|miniatura|Restauració de la vida de dos ànecs de l'illa de Maurici (a baix a la dreta) i unes oques de la Reunió (esquerra) per Julian P. Hume,***1996. L'any 1999, Mourer-Chauviré i els seus col·legues van afirmar que les proporcions dels ossos de les extremitats de l'ànec de l'illa de Maurici són molt similars a les del xarxet de front boterut, cosa que indica que no hi havia cap reducció de la capacitat de vol, i són molt diferents de les d'espècies no voladores com el xarxet de les Auckland (A. aucklandica) i l'ànec de l'illa d'Amsterdam (A. marecula). Per tant, és possible que l'ànec de l'illa de Maurici tingués capacitats de vol normals i pogués volar entre Maurici i la Reunió, cosa que explica que es trobés a les dues illes. L'any 2012, Hume i Walters van afegir que també es podria haver desplaçat estacionalment. El 2008, Cheke i Hume van suggerir que, com els estornells i els lloros locals, l'ànec de l'illa de Maurici possiblement niava en forats d'arbres.
Moltes altres espècies endèmiques de Maurici i la Reunió es van extingir després de l'arribada dels humans, la qual cosa indica que els ecosistemes d'aquestes illes estan greument danyats i són difícils de conservar. Abans de l'arribada dels humans, les illes estaven completament cobertes de boscos, dels quals en queda molt poc avui dia, a cespèciesa de la desforestació. La fauna endèmica supervivent encara està greument amenaçada. A Maurici, l'ànec de l'illa de Maurici vivia al costat d'altres espècies recentment extintes com el dodo (Raphus cucullatus), l'oca de l'illa de Maurici (Alopochen mauritiana), el rascló rogenc (Aphanapteryx bonasia), el lloro Lophopsittacus mauritianus, el colom blau de l'illa de Maurici (Alectroenas nitidissimus), el xot de l'illa de Maurici (Otus sauzieri) i el bernat pescaire Nycticorax mauritianus. A la Reunió, vivia al costat de l'oca de la Reunió (Alopochen kervazoi), l'ibis de la Reunió (Threskiornis solitarius), l'estornell de la Reunió (Fregilupus varius), el lloro de la Reunió(Mascarinus mascarinus), la polla Porphyrio caerulescens, el xot de la Reunió, el bernat pescaire i la tórtora de la Reunió (Nesoenas duboisi). La fotja Fulica newtonii i el periquito Psittacula bensoni també vivien a les dues illes.
Entre els ocells endèmics que han sobreviscut a Maurici hi ha la cotorra de l'illa de Maurici (Psittacula eques), el xoriguer de l'illa de Maurici (Falco punctatus) i el colom rosat (Nesoenas mayeri), i a la Reunió hi ha l'arpella de la Reunió (Circus maillardi), el bulbul fumat de la Reunió (Hypsipetes borbonicus) i el bitxac de la Reunió (Saxicola tectes).
Extinció alt=Gravat de 1601 que mostra activitats holandeses a la costa de Maurici|miniatura|Gravat que mostra mariners holandesos treballant a Maurici, així com diversos animals locals, inclòs un dodo. Els viatgers a Maurici i Reunió van esmentar repetidament ànecs i oques molt saborosos, i aquests van ser catalogats entre les preses preferides dels caçadors d'allà. L'any 1987, Cheke va declarar que l'ànec de l'illa de Maurici es considerava abundant a Maurici l'any 1681, però van disminuir ràpidament a partir de llavors; l'explorador francès François Leguat les va considerar rares l'any 1693, i el governador holandès de Maurici, Roelof Deodati, les va declarar extintes l'any 1698. Cheke va afegir que, com que al segle XVII el nombre d'homes en aquestes illes era baix, és poc probable que haguessin estat responsables de l'extinció generalitzada d'animals, però els limitats a certs hàbitats, com ara ànecs i oques, poden haver estat exterminats per la caça, tot i que la reducció de la reproducció probablement seria deguda a espècies introduïdes. Un relat de l'any 1709 afirmava que encara es podien trobar espècies salvatges a la Reunió, però Cheke sospitava que eren rumors, ja que no van ser esmentades en un relat de l'any 1705, i un del 1710 les va declarar específicament extintes.
El 2008, Cheke i Hume van suggerir que la introducció de gats a Maurici possiblement a la dècada de 1680 va provocar un ràpid declivi de les espècies que nien a terra, i mentre que l'ànec de l'illa de Maurici podria haver niat en forats d'arbres, als aneguets els quedava haver de caminar des dels arbres fins a l'aigua. Van assenyalar que l'última menció d'"ànecs salvatges" va ser de l'any 1696 i "ànecs" del 1706, però ambdues probablement es referien a ànecs de granja. La Unió Internacional per a la Conservació de la Natura ha acceptat la data d'extinció de 1696. Hume i Walters van declarar el 2012 que aquesta espècie no es va esmentar mai més a Maurici després de l'any 1700 i a la Reunió una dècada més tard, i van classificar la caça excessiva com la principal causa d'extinció. L'any 2013, Cheke va concloure que el principal culpable eren els gats, amb la caça com a secundària, i que l'espècie va sobreviure a rates i porcs introduïts.
Taxonomia Alguns relats inadequats esmentaven un petit ànec a les Illes Mascarenyes de Maurici i la Reunió al segle XVII. L'any 1889, el govern de Maurici va sol·licitar l'exploració del pantà de Mare aux Songes per a "registres històrics", on anteriorment s'havien trobat grans quantitats de restes de dodo. Les noves excavacions, sota la direcció del naturalista francès Théodore Sauzier, van tenir èxit, i a part d'ossos de dodo, es van trobar restes subfòssils d'altres animals extingits, coneguts anteriorment, així com noves espècies. L'any 1893, aquests ossos van ser enviats al Museu de Cambridge, on van ser examinats i descrits per l'ornitòleg britànic Edward Newton i l'ornitòleg alemany Hans Gadow. Basant-se en la part frontal d'un estèrnum (os de l'estèrnum), un parell de coracoides (part de l'espatlla), vuit húmers (ossos del braç superior) i un parell de tarsometatars (ossos de la cama inferior) en mal estat, van determinar l'existència d'un ànec diferent dels de Madagascar, tot i que similar a l'ànec de Meller (A. melleri) d'aquella illa, però més petit. El van anomenar una nova espècie del gènere d'ànecs Anas, A. theodori, en honor de Sauzier.
L'any 1987, l'ornitòleg britànic Graham S. Cowles va informar d'un crani d'ànec fins ara no descrit de la col·lecció de Louis Étienne Thirioux, un naturalista aficionat de Maurici. Com que diferia de qualsevol altre ànec existent de l'illa, es va suggerir que era el primer crani conegut de l'espècie descrita per Newton i Gadow. En la mateixa publicació, l'ecòleg britànic Anthony S. Cheke va suggerir que una menció de 1674 d'ànecs a la Reunió per part de Sieur Dubois podria referir-se a aquesta espècie, tot i que el xarrasclet (Spatula querquedula) també visita regularment l'illa en petit nombre. També va assenyalar que dos informes esmenten a la Reunió tant xarxets com ànecs salvatges a més d'oques, cosa que pot indicar que hi havia dues espècies d'ànec. L'ornitòleg britànic Hywel Glyn Young va declarar l'any 1996 que la relació exacta de l'espècie era incerta, tot i que podria ser un xarxet meridional (terme per a un ànec salvatge petit) o un ànec collverd (A. platyrhynchos).alt=Xarxet de front boterut|miniatura|El relacionat xarxet de front boterut.