Alcoi (oficialment Alcoi/Alcoy) és una ciutat del País Valencià, capital de la comarca de l'Alcoià i cap de partit judicial. És la sisena ciutat més poblada de la província d'Alacant malgrat la seua orografia. És al nord de la província d'Alacant i forma part de les Comarques Centrals.
El seu terme municipal limita amb la província de València pel terme municipal de Bocairent, a la serra de Mariola, i amb els termes municipals de Banyeres de Mariola, Benifallim, Bocairent, Cocentaina, Ibi, Onil, Penàguila, la Torre de les Maçanes i Xixona.
Fundada el 17 de maig de 1256 per a controlar la ruta d'Alacant a Xàtiva i de Villena a Cocentaina, la ciutat va ser pionera en la Revolució Industrial en la Comunitat Valenciana dins els sectors tèxtil, paperer i metal·lúrgic. El nucli antic d'Alcoi és herència de l'urbanisme que es va desenrotllar durant la segona mitat del i principis del sigle xx, si bé les seues cases i carrers estan condicionats per actuacions anteriors. Al llarg de les darreres dècades, s'ha anat diversificant el sector servicis i un nouvingut turisme d'interior.
Història
Etimologia i grafia miniatura|Vista nocturna de la llera del riu Riquer, del qual naix el riu Serpis o riu d'Alcoi, al seu pas per la ciutat. El document més antic que fa referència al topònim Alcoi és el Llibre del Repartiment de 1248, que anomena el riu Serpis Alchoy: "Inter rivum de Alchoy et rivum de Colzentaina".CABANES FITOR, Vicent; AMORÓS FRANCÉS, Joaquim (2006). "El topònim Alcoi" en Història d'Alcoi (p. 20-21). L'origen de la seua etimologia no està ben definit; hi ha tres possibilitats: Coromines defén l'origen àrab i creu que prové dal-qaui, que vol dir 'el fort', 'el ric', 'el poblat'. No obstant això, l'arabista Carme Barceló Torres apunta que en aquests casos s'utilitza el gènere femení; per tant, es diria al-qaw-wíyya, i la seua transcripció al llatí seria Alcavia o Alcovia. Tant el diccionari Alcover-Moll com el filòleg Enric Moreu-Rey apunten la possibilitat de la seua procedència llatina al vincular collis, 'coll', amb l'article àrab al-: Alcollis. La tercera opció és la procedència ibèrica, defensada per Remigio Vicedo, Juan Faus i Josep Tormo entre d'altres. Joan Antoni Sempere proposa que és el resultat de la combinació d'ILI i CUGI, Ilicugi, que voldria dir "camp del poble".
Quant a la grafia, entre els segles i apareix escrit tant amb la forma Alcoy com Alchoy. Més tard, al , es comença a emprar majoritàriament la forma Alcoy però també apareixen de manera esporàdica les formes Alcoi i Alcodii, que és una reconstrucció llatinista dels escrivans. Després de la desfeta d'Almansa, el règim borbònic imposa l'ús del castellà en la documentació oficial als territoris del Regne de València, i el 1815, amb la fixació de l'ús actual de les grafies y/i en castellà, es reforçà l'ús del topònim Alcoy. Avui en dia, en català Alcoi s'escriu amb i llatina, adaptant-lo a les normes de Castelló de 1932; l'ús d'aquesta forma es generalitzà a finals dels anys setanta i de la dècada dels vuitanta. Un dels primers erudits que usa la forma Alcoi és l'arqueòleg Camil Visedo Moltó (1876-1958) en "Un enterrament prehistòric al barranc del Cinc (Alcoi)", edició de l'any 1937 de l'Institut d'Estudis Valencians.AURA TORTOSA, J. Emili (2000). "Erudits, col·leccionistes i arqueòlegs. Història de la investigació (Alcoi 1884-1999)", en Museu Arqueològic Municipal Camil Visedo Moltó (Catàleg), (p. 36). "C. Visedo va utilitzar el valencià en diversos treballs seus, fins i tot abans de les normes de Castelló (1932)".
Alcoi en la història miniatura|Plànol d'Alcoi, raval i barri vell Al terme municipal s'hi troben diversos testimonis prehistòrics; un dels més antics és el jaciment mosterià del Salt. A les muntanyes situades al voltant de la població hi va haver poblament d'altura ibèric, així com petits assentaments rurals ibers i romans. A la zona es trobaven diverses alqueries sarraïnes disperses, dins i fora de l'actual nucli urbà, dependents de l'enclavament fortificat del Castellar, sota el control polític de la Taifa de Dénia.DIVERSOS AUTORS, (2006). Història d'Alcoi.
És el 17 de maig de 1256 quan Eiximén Pérez d'Arenós, lloctinent i procurador de Jaume I, va promulgar la carta de poblament d'Alcoi a Xàtiva. La vila va anar creixent darrere el seu recinte emmurallat i les alqueries musulmanes de la zona van desaparèixer quasi immediatament fins a quedar tan sols les de Barxell i Xirillent, a les terres altes, controlades pel castell de Barxell. La seua fundació responia a la voluntat de controlar la ruta d'Alacant, Regne de Castella en aquells temps, a Xàtiva i de Villena a Cocentaina, així com la propera frontera amb Castella.
Tal com es va demostrar el juny de 2002, per part de l'investigador Enrique S. Ribelles, l'atac a la ciutat d'Alcoi de les tropes benimerines comandades pel cabdill Al-Azraq es va produir el 5 de maig de 1276. Investigadors com Ricard Bañó i Armiñana o Josep Torró van determinar que Al-Azraq va llançar conjuntament amb les tropes benimerines un primer atac a un lloc indeterminat d'Alcoi. A aquest primer atac va morir Al-Azraq i les tropes musulmanes es van retirar direcció al sud i van esperar a les tropes cristianes a la Canal -actual zona del Puig-, ja que les tropes defensores, en veure mort Al-Azraq i retirar-se els moros van perdre la cautela i van eixir en persecució de les tropes sarraïnes segons es relata al Registre de Cancilleria del Rei Jaume I. Els musulmans esperant-los a la Canal els van fer una emboscada i va ser quan els cristians varen ser totalment derrotats.
Els cavallers musulmans a ordre d'Al-Azraq muntaven en cavalls amb estreps curts, cavalcaven quasi agenollats i els rossins anaven lliures d'armadura el que els donava major agilitat i rapidesa que no els genets i cavalls cristians que anaven, en la seua majoria, protegits amb cota de malla i metalls i que provocaven que foren genets lents i maldestres.
Actualment la commemoració d'aquesta batalla se celebra, tradicionalment, els dies 22, 23 i 24 d'abril, i s'evoca que, segons la tradició, en el moment clau de la batalla va aparèixer la figura de Sant Jordi a lloms d'un cavall sobre les muralles de la ciutat i que la seua figura va decidir el resultat de la Batalla. Aquesta adoració alcoiana a Sant Jordi prové, amb tota seguretat, pel fet que els repobladors d'Alcoi foren d'origen català, concretament de terres lleidatanes. Territori, el català, que tradicionalment professa una gran estima a la figura de Sant Jordi.
Pere III el Cerimoniós va atorgar Alcoi a Roger de Llúria. Sota el seu senyoratge, als segles i començaren a prosperar les agrupacions tèxtils gremials. El desenvolupament de la manufactura de la llana va atraure gent de la rodalia a instal·lar-se a Alcoi. Alfons el Magnànim la va incorporar a la Corona d'Aragó el 1447.
La ciutat fou afectada per l'expulsió dels moriscos el 1609, que s'hi varen resistir radicalment. També foren greus les repercussions de la segona Germania al . Durant la guerra de Successió espanyola Alcoi es posà al costat dels Àustries i fou ocupada el 1708 després d'un llarg setge del marquès d'Asfeld. Com a resultat, el comandant dels maulets, Francesc Perera, hi fou executat. En la guerra del Francés, el general anglés aliat Wittingham hi derrotà les tropes napoleòniques.
Durant la primera meitat del començà un fort desenvolupament industrial fins que la ciutat va esdevenir escenari d'importants moviments obrers. L'exemple més clar és l'atac luddita de 1821, en què més d'un miler de camperols i jornalers dels pobles veïns que cardaven i filaven llana a les seues cases van assaltar la ciutat i van destruir 17 màquines, la primera acció d'aquest tipus en tot el territori espanyol. En 1844 la vila va rebre el títol de leal ciudad, atorgat per la reina Isabel II d'Espanya, per la seua lleialtat durant la Primera Guerra Carlina. Entre 1873 i 1876 va viure episodis revolucionaris (la revolució del Petroli) i els obrers arribaren a dominar la ciutat el juliol de 1873 en el decurs d'una vaga general iniciada per reclamacions salarials que va esdevenir un veritable motí contra l'alcalde Agustí Albors (Pelletes). Els obrers s'apoderaren de l'edifici municipal, Albors va morir i durant tres dies la ciutat va ser governada per un Comitè de Salut Pública revolucionari presidit per Severino Albarracín. Finalment intervingué l'exèrcit i la ciutat fou ocupada militarment.
La industrialització va donar lloc a la formació fora del nucli antic de la població de barris obrers perifèrics com Santa Rosa i l'eixample, al voltant de la carretera Alcoi-Xàtiva, i més tard el Viaducte, la Zona Nord i Batoi.
Durant la dictadura de Primo de Rivera, la Segona República i la Guerra Civil, fou una plaça forta del socialisme i l'anarcosindicalisme.
A partir dels anys 1950 la ciutat va atraure una immigració important. A les indústries tèxtil, paperera i metal·lúrgica es va unir l'alimentària (dolços, licors, olives farcides) i més avant la perfumera.
Medi físic Alcoi està situada en una vall, la foia d'Alcoi, envoltada de muntanyes que oscil·len dels 1.000 als 1.300 metres. Situada en la conjunció dels rius Polop, Barxell o Riquer, Uxola, Benissaidó i Molinar, el Serpis o riu d'Alcoi pren el seu nom a l'eixida de la ciutat.
Dintre de la ciutat es formen una sèrie de valls molt estretes situades prop dels 500 metres d'altura, que fan que se la conegui com "la Ciutat dels Ponts". Geogràficament es troba completament aïllada de les zones de costa properes.
Geologia El territori està format per materials calcaris o carbonatats (calcàries, dolomies i margues). Les dues primeres componen la majoria de les serres del municipi, datades del Cretaci i el Paleogen, amb algun aflorament d'algeps i argiles de color rogenc del Triàsic. Gràcies a aquesta composició el terme municipal es troba esguitat de fonts (la Salut, Xorrador, Quinzet, Regadiu, Vicari, Barxell, Molinar, Font Roja, etc.). Les valls estan ocupades per margues del Miocé de centenars de metres de grossària en alguns punts.NEBOT, Pep (1997). "Alcoy, introducción al medio físico y biológico", en Alcoy paso a paso.
Clima Alcoi presenta un clima mediterrani amb un lleuger matís continental per la relativa altura mitjana existent, de 450 a 600 metres en el nucli urbà i de 450 a 1350 metres al terme municipal. Es caracteritza per tindre un hivern fred: 7,5 °C de mitjana al gener i 25 dies de gelada als punts de més alçada; ocasionalment es presenten precipitacions en forma de neu als cims i en menor grau a la ciutat.MOLTÓ MANTERO, Enrique A. (2006). "La neu", en Història d'Alcoi, (p. 40-41). A l'estiu es registra una temperatura mitjana de 23,5 °C i màximes al juliol i l'agost de 43 °C.
La temperatura mitjana anual a Alcoi és de 14,6 °C i el nombre d'hores de sol és de 2.600 a l'any, un dels valors més baixos de la província. La pluviometria és variable; habitualment s'hi assoleixen entre 350 i 850 mm, amb un valor màxim de 1.120 mm en 1986 i un mínim de 209 mm en 1952. La mitjana de dies de pluja és de 55,5 dies, i les pluges torrencials són un fenomen habitual a la zona.MOLTÓ MANTERO, Enrique A. (2006). "Les pluges: quantitat i qualitat", en Història d'Alcoi, (p. 38-39). miniatura|2,10m Fins ací va arribar la neu 27 de desembre de 1926. Ermita de la Font Roja miniatura|550px|center|Taula dels elements climàtics principals segons la sèrie oficial 1961-1990Font: Atles climàtic de la Comunitat Valenciana. PICÓ ORTIZ, Juan; MOLTÓ MANTERO, Enrique A. (2006). "Geografia física", en Història d'Alcoi, (p. 29).
Muntanyes miniatura|Santuari de la Font Roja