Skazanie o nevidimom grade Kiteje i deve Fevroni (transcripció del títol original en rus Сказание о невидимом граде Китеже и деве Февронии, en català La llegenda de la ciutat invisible de Kítej i la donzella Fevrònia''') és una òpera en quatre actes de Nikolai Rimski-Kórsakov sobre un llibret de Vladímir Belski. L'obra fou acabada el 1904, després de cinc anys de treball, i es va estrenar al Teatre Mariïnski de Sant Petersburg el 20 de febrer de 1907.
La seua primera interpretació fora de Rússia va ser al Gran Teatre del Liceu de Barcelona l'any 1926. La crítica, de manera gairebé unànime, la defineix com l'obra mestra de Rimski-Kórsakov, pel seu equilibri entre cant i orquestra, els seus cors i els seus aires profundament russos, així com els seus passatges orquestrals.
Origen i context Rimski-Kórsakov i Belski es van interessar primer per escriure una òpera sobre la llegenda de Kítej durant l'hivern de 1898-1899, mentre estaven treballant en el llibret de El conte del tsar Saltan. La idea de combinar la llegenda de Santa Fevrònia en la història va formar part del projecte des del principi. El projecte va quedar en la ment d'ambdós, però hauria d'esperar fins a 1903 fins que hi van poder començar a treballar de debò. Durant el període entre 1898 i el començament de 1903, el compositor estava ocupat amb la composició de les òperes El conte del tsar Saltan, Servilija, Kashchey l'Immortal i Pan Voyevoda.Foreword in Rimski-Kórsakov havia escrit un esborrany del primer acte per al final de l'estiu, i Belski havia acabat el llibret a la primavera.Rimsky-Korsakoff. My Musical Life, p.340. L'estiu de 1904, Rimski-Kórsakov havia acabat la composició del segon quadre del tercer acte i va fer l'orquestració de l'òpera.Rimsky-Korsakoff. My Musical Life, p.342. Durant l'estiu de 1905, mentre escrivia els seus Principis d'orquestració, també va polir la partitura orquestral per Kítej, i va fer una còpia final neta per enviar a les impressores.Rimsky-Korsakoff. My Musical Life, p.348.
L'essència de l'acció rau en l'eterna lluita entre el bé i el mal, amb el triomf final de la virtut, la humilitat i la caritat cristiana, sobre la crueltat, la violència i la perfídia. És tanmateix una obra optimista: aquest conte de fades revela els defectes de l'ésser humà però sense condemnar-los.
És una sumptuosa òpera de l'últim Rimski-Kórsakov, potser la més elaborada, amb un argument i orquestració fantàstica i folklòrica típicament rimskiana. Es convertí en una de les òperes més representatives del repertori rus. Rimski-Kórsakov barreja un ideal espiritual i filosòfic amb els símbols de la cultura russa tradicional. Tanmateix, les seves opinions sobre el llibret discrepaven amb les del llibretista: Belski el volia arcaic, Rimski-Kórsakov modern; el primer preconitzava una obra idealista, el segon la desitjava realista. Aquest debat incessant entre els dos creadors no va satisfer plenament el compositor, una mica dubitatiu quant al resultat final del seu treball comú. Amb tot, el llibret de l'obra és considerat entre els millors del gènere.
El text desenvolupa llargament allò que la música dinamitza i acoloreix: els cants religiosos, la música popular russa, els accents de vegades propers dels de Mússorgski o Borodín, la melodia ininterrompuda que fa pensar en el drama wagnerià construeixen un poema simfònic vibrant d'ecos i portador d'un missatge càndid, ingenu, i ple d'humanitat.
El llibret i les fonts L'argument de l'òpera es basa en diverses llegendes i contes populars russos. Els dos eixos de l'argument són la història de la ciutat de Kítej, que davant l'amenaça dels tàtars va esdevenir invisible per evitar la destrucció, i la història de la donzella Fevrònia.
La història de la ciutat apareix per primer cop a la Crònica de Kítej, suposadament originada entre els Vells creients a finals del i redescoberta per M. Meledin. Belski es basa en aquesta crònica i també en la novel·la V lesakh (Als boscos) de P. I. Melnikov, que va popularitzar la història de la ciutat entre els cercles cultes de Rússia.
El personatge de Fevrònia es basa principalment en la vida de la santa del mateix nom, tal com apareix al relat hagiogràfic Història de Pere i Fevrònia (Povest o Petre i Fevronii), difós a mitjans del per Ermolai Erazm. Belski també es va inspirar en els relats del sobre la santa Julia de Lazarevo (o de Múrom) per construir el personatge de Fevrònia.
Cristianisme i paganisme Rimski-Kórsakov tenia una visió positivista i materialista del món. Stravinski recordava com en una ocasió, parlant sobre la resurrecció, el seu mestre es mostrà totalment en contra d'aquesta possibilitat, dient que "no hi ha res després de la mort; la mort és la fi". Sembla estrany doncs, que Rimski-Kórsakov decidís posar música a una llegenda originalment cristiana i estesa pels Vells creients que, a sobre, tenia com a punt culminant la resurrecció de la protagonista.
Una anàlisi detinguda del llibret revela que els elements pròpiament cristians són mínims, amb només algunes referències a Crist. Rimski-Kórsakov i Belski van revisar profundament la llegenda per fusionar-la amb la tradició pagana eslava i a la vegada donar-li un aire panteista. Així, el text està ple de referències a conceptes o figures paganes, com els ocells Sirin i Alkonost, les pregàries a la Mare Terra, o la imatge del paradís com a terra sempre verda i florida, entre d'altres. Cal tenir en compte que la religiositat del poble rus estava fortament influenciada per creences i ritus pagans, malgrat els esforços de l'Església Ortodoxa per evitar-ho. L'adopció del cristianisme per part del poble es va produir de forma superficial, mantenint molts dels elements pagans sota noms cristians, en el que s'ha denominat com a doble fe (dvoeberie).
El llibret de Belski, una mescla d'història (la invasió Mongola del 1223), panteisme, elements pagans i cristians, esdevé una de les millors mostres de dvoeverie en l'art. És per aquesta raó, juntament amb el caràcter místic de la temàtica i la protagonista, que l'òpera ha estat considerada per alguns crítics com el Parsifal rus.
La catàstrofe mundial i els Tàtars A causa de l'atac dels tàtars es trenca la idíl·lica vida de la ciutat de Kítej. A un nivell filosòfic, l'atac dels tàtars representa l'origen de la maldat, el càstig dels déus. De fet, en els contes i obres de misteri russos, la maldat sempre es representa en la figura dels tàtars. En el pròleg Belski avisa que les hordes tàrtares són representades sense cap precisió etnogràfica, mostrant els trets que les caracteritzaven en els antics cants populars. De fet, l'origen de la marxa tàtara es troba en una cançó popular russa molt coneguda.
En la terrorífica i a la vegada imponent representació de l'atac dels tàtars s'amaga el sentiment de catàstrofe mundial que dominava a la intel·lectualitat russa de principis de segle. Malgrat tot, també la filosofia religiosa de la mateixa època, la recerca de Déu de Soloviev, Berdiaev, Florenski o Merechovski i les idees de Tolstoi sobre la generositat i la tolerància conformem la base de Kítej.
El desenllaç de l'òpera dona peu a la reflexió: l'apoteosi no permet oblidar el fet que el món es troba sota el domini del mal i que la ciutat de la virtut i la santedat continua i continuarà essent invisible, ja que aquesta és la seva essència. Rimski-Kórsakov, al final de la seva maduresa, passà a contemplar el món a través d'una mescla de creences religioses ortodoxes i una gran resignació de matisos panteistes, gens aliena a l'espiritualitat russa.
El Parsifal rus miniatura|Disseny d'Ivan Bilibin de l'escenografia per a la segona escena del quart acte En el llibret s'hi entrellacen dues llegendes populars: la salvació màgica de la ciutat i la història de la jove Fevrònia. El pobre beneit de l'òpera, que posseeix per naturalesa els dons celestials de fe, esperança i humilitat, a més de la saviesa, cosa que li permet salvar la ciutat, no és un home, sinó una dona. La melodia que acompanya la súplica de Fevrònia per a defensar la ciutat (final de l'acte II), és la música de la salvació. La cerimònia del prec de la Gran Kítej es construeix sobre aquesta melodia, el tema de la salvació dona origen al màgic repicar de les campanes de Kítej.
Fevrònia és una filla de la natura, que quasi en forma part: creix en la solitud del bosc, coneix el llenguatge dels arbres, les flors, els ocells, i els animals. Les seves melodies brollen del murmuri del bosc en l'obertura, la música de la naturalesa es transforma lentament en un cant en el qual Fevrònia expressa la seva visió panteística de la religió, en la línia de la de Rimski-Kórsakov.
Fevrònia conserva la seva harmonia interior fins i tot durant les proves més complicades i dures, essent capaç de transmetre-la. Durant el captiveri entre els tàtars, i després de la mort del seu promès, consola Grixka Kuterma, que també està pres al seu costat, malgrat que l'havia calumniat al·levossament d'haver traït la pàtria. Ella parla amb ell duent-lo vers la felicitat interior, que es pot assolir mitjançant el sacrifici i la humilitat, i fent servir una variant de la melodia amb la qual ha prestat jurament de fidelitat al bosc on va néixer. La música crea una unitat meravellosa en el personatge de Fevrònia. Rimski s'inspirà en cançons populars per a compondre les seves melodies. L'única excepció la constitueix un tema que aconsegueix una expressivitat quasi wagneriana, amb el que expressa la seva creença en Déu. Fevrònia és, sens cap dubte, el personatge principal de l'òpera. El seu estimat, Vsévolod (tenor heroic) és un personatge secundari. El veritable company i a la vegada antagonista de la noia és Grixka Kuterma (també tenor).
Grixka és, a la seva manera, un filòsof: la seva vida miserable li ha ensenyat a ser egoista, a adular els poderosos i a mofar-se sense límits dels pobres. Aquest canalla amb tanta maldat, encara que en el fons no és més que un pobre desgraciat, es converteix en el traïdor a la pàtria i calumniador d'homes honrats. La calúmnia no afecta Fevrònia, com tampoc les mofes i crítiques, sinó que acaben per destruir el mateix Kuterma: la humilitat i l'amor de Fevrònia li provoquen tants remordiments que embogeix. Rimski-Kórsakov representa les al·lucinacions de Grixka d'una forma molt penetrant: escolta les campanes de Kítej però el so està ple de ressonàncies.
Una òpera misteriosa miniatura|Disseny d'Ivan Bilibin de l'escenografia de l'òpera Rimski-Kórsakov deixà que la idea sobre una òpera religiosa-eslava madurés durant cinc anys en l'època del canvi de segle. La seva idea original era posar fi amb ella a la seva obra dramàtica, La llegenda és al mateix temps una confessió i un llegat. En una de les representacions de l'òpera tingué quasi tantes exigències com Wagner en el seu Parsifal. Les especials campanes de Kítej, que apareixien darrere l'escenari en l'acte II, les jutjava indispensables. Després de la Revolució d'Octubre de 1917, la llegenda desaparegué de tots els programes, la ideologia de la Unió Soviètica no tenia res a fer amb el Parsifal eslau. Això no obstant, l'òpera fou tolerada i fins i tot se'n realitzà un enregistrament discogràfic, malgrat que amb el text reelaborat per raons d'adaptació a la posada en escena. A partir de les representacions el 1983, en el Bolxoi de Moscou, i en la dècada de 1990, en el Teatre Mariïnski de Sant Petersburg, es pot parlar d'una autèntica recuperació. També des d'aquest moment es despertà l'interès de l'esfera operística internacional.BATTA, András. Òpera, pags. 518 a 521. Editorial Könemann.
Argument miniatura|Disseny d'Ivan Bilibin del vestuari de l'òpera Acte I