Lescriptura cuneïforme és un dels primers sistemes d'escriptura coneguts.L'escriptura ha tingut diversos orígens independents o autònoms. L'origen de l'escriptura cuneïforme mesopotàmica sembla contemporani a les primeres formes d'escriptura egípcia, sense que s'hi hagi pogut establir una relació d'influència (Cervelló, 2005, p. 222). Va ser creat pels sumeris cap al 3150 aC. És un tipus d'escriptura logogràfica –encara que en derivarien formes fonogràfiques o mixtes– i els grafemes utilitzats eren principalment ideogrames, amb alguns pictogrames o signes esquemàtics derivats d'aquells. El sistema de signes havia derivat d'un sistema de fitxes d'origen neolític (uns 8500 aC) fetes servir en la mateixa àrea fins a l'aparició de l'escriptura.Schmandt-Besserat, D. (1978). "El primer antecedente de la escritura". Investigación y ciencia (núm. 23, pàg. 6-16) .>
Els signes es dibuixaven en tauletes d'argila, ordenats en columnes verticals. Més endavant, es van ordenar per fileres. També es van millorar els càlams usats per l'escriptura, cosa que va permetre que es poguessin produir molts tipus de signes diferents fàcilment i amb la mateixa eina. D'aquesta manera van sorgir els símbols cuneïformes característics d'aquest sistema. Les tauletes es podien coure per endurir-les i preservar-les.
L'escriptura cuneïforme, utilitzada inicialment per la llengua sumèria, fou adaptada més endavant pels babilonis, elamites, hitites i assiris per escriure en les seves pròpies llengües, en una àrea geogràfica que correspon al Pròxim Orient, és a dir, des del Llevant i Anatolia a l'oest fins a l'Iran i Àsia Central en l'est, i des del Caucas en el nord fins a la península aràbiga al sud. En total, aquest sistema d'escriptura s'utilitzà a Mesopotàmia durant un període de prop de quatre mil anys, des del fins al dC, i fou un dels sistemes d'escriptura amb més període de vigència en les cultures humanes.L'escriptura cuneïforme, amb diversos alfabets o abjads, es va fer servir durant prop de 4.000 anys; les dues formes principals d'escriptura egípcia (jeroglífica i hieràtica) van ser vigents en un període similar; les escriptures lineals, com l'alfabet llatí, porten menys de 3.000 anys de vigència.
Caracterització miniatura|Detall d'un baix relleu babiloni amb escriptura cuneïforme conservat al Museu de Pèrgam, a Berlín L'origen de la forma típica d'aquest escrit fa que hi hagi una justificació tècnica: és la impressió que deixa en els estils de la canya de fang allargada de secció triangular, és a dir, en forma de falca.
Els signes de l'escriptura cuneïforme foren originalment nombrosos, al voltant de mil. Després, amb el temps, el nombre va disminuir de manera significativa, a només uns pocs centenars d'ús habitual.
Tipologia de signes cuneïformes En l’escriptura cuneïforme es poden identificar diversos tipus de signes:
Logogrames: representen una o diverses paraules i són els més propers als pictogrames.
Fonogrames: tenen una lectura fonètica específica, principalment sil·làbica (excepte símbols de valor vocàlic.)
Determinatius i marques semàntiques: indiquen el camp semàntic a què pertany cada signe, facilitant la lectura i interpretació del text.
Evolució i desenvolupament dels signes cuneïformes Els logogrames van evolucionar progressivament cap a signes més complexos i estilitzats, afavorint la rellevància del valor fonètic. Aquest desenvolupament va possibilitar la introducció dels signes determinatius.
Consegüentment, l’escriptura cuneïforme va arribar a desenvolupar tres categories de signes:
Logogrames amb valor semàntic i fonètic,
signes sil·làbics amb valor fonètic,
signes determinatius amb valor semàntic.
Cap al 3200 aC s’hi identifiquen fins a 640 signes cuneïformes diferents.
Forma dels signes cuneïformes La seva forma ha estat un procés de simplificació i de regularització de les falques. La mateixa direcció de les falques individuals s'ha normalitzat i es limita a quatre tipus: horitzontal, obliqua, vertical i d'angle. Sobre aquesta base, la moderna assiriologia estudia la missió dels signes, disposats precisament sobre la base d'aquests quatre elements.
Pel que fa a la direccionalitat, era originàriament de tipus vertical, amb signes alineats de dalt a baix, i si hi havia més d'aquestes línies, s'arrengleraven de dreta a esquerra. Només al voltant del va haver-hi un gir cap a l'esquerra del sistema d'escriptura, igual que a la resta dels altres tipus d'escriptura de l'Est, i va prendre un curs horitzontal, molt similar a la nostra escriptura. Les raons d'aquest canvi són desconegudes.
Amb l'arribada dels pobles semites, a principis del segon mil·lenni aC i el declivi de la civilització sumèria, l'escriptura cuneïforme es convertí en la prerrogativa de la nova cultura babilònica i assíria, i donada la seva estructura sil·làbica forta podria ser utilitzada per expressar altres llenguatges com l'elamita, hitita, urartià, i l'escriptura cuneïforme uvita. És també la base i inspiració amb què es van crear els registres d'Ugarit i l'antic persa aquemènida.
L'escriptura cuneïforme es troba en tauletes d'argila que es van registrar quan el material d'escriptura encara no era sec, però també tenim molts exemples d'inscripcions i estàtues monumentals, realitzades en materials durs com pedra. De distribució també en inscripcions personals, en general petites ampolles de diferents materials, sovint pedres semiprecioses que porten els noms dels propietaris i una dedicació a la deïtat tutelar de la seva elecció.
Història de l'escriptura cuneïforme miniatura|Una de les cartes d'Amarna, segle XIV aC El sistema d'escriptura cuneïforme va estar en ús durant més de trenta segles, com el primer sistema del món a través de diverses etapes de l'evolució, des del fins al dC. L'origen del qual coneixem com a sistema d'escriptura cuneïforme és estrictament comptable. La baixa Mesopotàmia, durant el quart mil·lenni aC, va assolir una complexitat prou gran per generar la necessitat de comptabilitzar béns i registrar transaccions. Va ser substituït per complet per l'escriptura alfabètica en el curs de l'època romana. Per aquesta raó, va haver de ser desxifrat a partir de zero el pels experts del camp de l'assiriologia. L'aprovació de desxiframent data de 1857. L'escriptura cuneïforme va haver de passar per diverses etapes. Els primers signes, de cap al 3000 aC, són clarament formes pictogràfiques que apareixen en el sistema protosumeri, després són una representació cuneïforme de cap al 2400 aC; en aquest temps encara hi ha un acostament al dibuix original, però ja es tendeix a representar les idees per signes abstractes; finalment, cap al 650 aC, són definitivament sil·làbics, i allà ja es pot veure la seva equivalència fonètica sumèria i el seu significat.
Aquesta etapa sil·làbica és coneguda en els seus començaments per un grup de texts d'Ur corresponent a l'època de les dinasties I i II de Sumer (2800 aC). En aquests texts trobem el primer ús identificable d'elements fonètics i de gramàtica, i en la mesura en què es pot identificar l'ús de síl·labes en l'escriptura cuneïforme, podem conèixer el llenguatge sumeri.
Els primers exemples de tauletes cuneïformes mostren un desenvolupament progressiu en la forma dels signes i en la flexibilitat del seu ús. Per exemple, la taula lateral procedent de Šuruppak, Farà, (2600 aC) registra xifres de treballadors. D'aquí, segons la literatura sumèria, és procedent l'heroi del diluvi, Ziusudra.
Extensió geogràfica L'escriptura cuneïforme es desenvolupà per primera vegada al sud de Mesopotàmia. Després va ser utilitzada a Síria, com ho demostra el fet que l'eblaïta està escrit en caràcters cuneïformes, i també l'elamita, que desplaça la versió d'impressió local, que sobreviu fins al final del tercer mil·lenni, en forma "lineal elamita", gairebé al mateix període que el del títol primer del text escrit en caràcters cuneïformes hurrita. Al començament del segon mil·lenni, la falca està molt estesa a l'altiplà iranià per la Mediterrània (Ugarit, Qatna), Palestina (Hazor) a l'Àsia Menor (Hattusa). L'idioma dominant és llavors l'accadi. Les llengües indoeuropees de l'Àsia Menor, hitita, luvita i palaic Hatt s'escriuen al voltant de la meitat del segon mil·lenni. A la segona meitat del segon mil·lenni, el cuneïforme accadi (i hitita i hurrita) s'escriu a Egipte. En el primer mil·lenni, Urartu, que viu a l'est d'Àsia Menor i el Caucas Sud, adapta aquesta forma d'escriure el seu idioma.
Si bé aquests registres es basen en un principi prèviament elaborat pels sumeris, una barreja d'ideogrames i fonogrames, un alfabet escrit en signes cuneïformes es crea a Ugarit al , i desapareix al . No obstant això, són alfabets lineals (fenici, hebreu, arameu) i, i a poc a poc, substitueixen la falca d'edat en el curs del primer mil·lenni. Un sil·labari simplificat en persa, escrit en cuneïforme, el desenvoluparen els escribes dels reis aquemènides, però sense gaire èxit.
Descobriment miniatura|Escriptura cuneïforme. Europa va tenir constància d’aquesta escriptura gràcies al diplomàtic espanyol García de Silva Figueroa, que va visitar Persèpolis el 1618, identificant la ciutat que ell anomena Chilminara (castellanització del persa Čehel Menāra) com a Persèpolis, i va fer una descripció de l’escriptura cuneïforme a les ruïnes. El va seguir de prop el viatger italià Pietro Della Valle, que va fer escala a Persèpolis aproximadament cap a l’any 1621. El seu periple va ser en la seva època —i encara avui— molt més conegut que el de Silva. Un cop allí, tots dos viatgers no sols van deixar constància per escrit de la magnífica i antiga capital de l'Imperi aquemènida, sinó que també van copiar una sèrie de peculiars signes gravats a les ruïnes de les portes del palau d’aquesta ciutat i que, a més, figuraven en tres versions. Della Valle va ser el primer a fer referències a les tauletes amb escriptura cuneïforme. Les va donar a conèixer, però no les va estudiar.
L’any 1700, Thomas Hyde —professor de la Universitat d’Oxford— va encunyar el terme «cuneïforme» per a aquestes inscripcions, quan va publicar un treball sobre els assoliments obtinguts per Della Valle. El títol de la seva obra, Dactuli pyramidales seu cuneiformes, va donar nom a aquesta escriptura original.McCall, Henrietta, Mitos mesopotámicos, 1994. miniatura|George Friedrich Grotefend, qui va començar el desxiframent de l'escriptura cuneïforme. Va ser Georg Friedrich Grotefend (1775-1853) el primer a iniciar la cursa per l’estudi d’aquestes tauletes i a intentar desxifrar-les mitjançant el mètode hipodeductiu. Més tard, Henry Creswike Rawlinson (1810-1895) va aconseguir desxifrar-les gràcies a la inscripció trilingüe de Behistun, que conté escriptura persa, elamita i babilònica.
Finalment, va ser George Smith (1840-1876) qui es va endur el mèrit de desxifrar els documents assiris, convertint-se així en el pare de l’assiriologia. Va fer les primeres traduccions del Poema de Guilgameix.
Desxiframent El 1802 Georg Friedrich Grotefend va desxifrar part de l'escriptura cuneïforme. A partir de l'any 1835 Henry Rawlinson, un oficial de l'armada britànica, va trobar la Inscripció de Behistun, en un penya-segat de Behistun a Pèrsia. Tallada durant el regnat del rei Darios el Gran de Pèrsia (522-), consistia en textos idèntics escrits en els tres llenguatges oficials de l'imperi: persa antic, babiloni i elamita. La importància de la inscripció de Behistun per al desxiframent de l'escriptura cuneïforme equival a la de la pedra de Rosetta per al desxifrat dels jeroglífics egipcis.