miniatura|Manifestació feminista a Barcelona el 2009 El feminisme és el conjunt del moviment feminista i la teoria feminista. El moviment feminista actua de dues maneres simultànies i complementàries, que són l'acció mitjançant la teoria i l'acció per mitjà de la pràctica. La teoria feminista, al llarg de les seves diferents onades, és el conjunt de ciències, sobretot socials (com la psicologia o l'economia) i naturals (com la biologia o la medicina), revisitades o estudiades des d'un punt de vista crític pel que fa al feminisme. En un inici es tractava de "corregir" el sexisme de teories científiques que, marcades per un biaix cultural patriarcal, consideraven inferiors les dones, començant a separar la divisió moderna entre política i ciència.Margot Pujal, El feminisme, Editorial Universitat Oberta de Catalunya, 2005.
El moviment feminista o feminisme social té com a objectiu millorar la situació d'inferioritat de la dona i desemmascarar les desigualtats socials, polítiques, econòmiques i jurídiques de la dona respecte a l'home. Especialment als primers temps, va estar fortament vinculat a l'anarquisme. Inclou accions teòriques i pràctiques, com per exemple manifests, declaracions, assajos i conferències, mítings, manifestacions, vagues de fam, i fins i tot, en una primera època, atemptats a l'ordre públic amb els consegüents empresonaments.GEC Esperança Bosch Fiol, Feminisme a les aules, Universitat de les Illes Balears, 2003.
La teoria feminista o feminisme acadèmic, mitjançant les ciències socials (estudis de gènere, estudis de les dones), s'encarrega de desmuntar certeses que la comunitat científica tenia assumides des d'un punt de vista únicament masculí, androcèntric, i sovint patriarcal. Actualment, la teoria feminista liberal parteix de la idea que, fora d'estereotips i rols de gènere limitants, hi ha una única naturalesa humana asexuada i tota persona és un subjecte lliure i autònom.
Etimologia El mot "feminisme" en català és un derivat del llatí femĭna, que significa 'dona'.Diccionari català-valencià-balear, Institut d'Estudis Catalans, editorial Moll.
El terme "feminisme", durant molt de temps atribuït erròniament a Fourier, en realitat va ser utilitzat per primer cop per Alexandre Dumas fill, el 1872 a la seva obra L'homme-femme, tot i que no va prendre el sentit actual fins a la dècada del 1890, en què el van començar a utilitzar les dones angleses. Però va ser durant la Revolució francesa que va néixer el moviment de reivindicació social i política que designa: nombroses dones que van participar en els debats i accions revolucionàries, i homes i dones reivindicant la igualtat de sexes de l'estatus polític i social. Actualment es parla de feminismes en plural per donar cabuda a totes les seves formes i sensibilitats.
Orígens
miniatura|La vida de Crist des del punt de vista de dones, escrita i editada per dones a l'edat mitjana miniatura|Marie de Gournay, autora de La igualtat entre homes i dones (1622) Històricament, en les societats premodernes, les dones en general han estat excloses de molts àmbits que estan disponibles en l'actualitat (política, economia, militarisme, etc.). A l'antiga ciutat grega, la dona no tenia dret a vot; si bé era lliure, no tenia dret a immiscir-se en els assumptes econòmics de la ciutat a causa del fet que, per al dret a vot, s'havien de pagar imposts.
La dona sovint es limita a un deure de fer feines domèstiques com a mitjà de subsistència i la protecció de la casa era de responsabilitat masculina (més o menys cert en la pràctica, perquè és l'ideal "patriarcal", i en la realitat, la tasca de les dones com a mitjà de subsistència i la protecció de la casa era essencial per a la supervivència de la família). La dona, tradicionalment encarregada de la gestió de la llar, manteniment i recepció de convidats, etc., continua, però, depenent del marit després d'estar amb els seus pares, d'acord amb la ideologia patriarcal. De fet, la idea que les dones són mantingudes pels homes de la seva família és una típica inversió de la productivitat dels oprimits i de les oprimides. El patriarcats consisteixen essencialment en la llibertat de treball de la dona per al benefici dels homes (la condició de serventa, en l'agricultura, l'artesania, les professions independents i liberals...), a més de les operacions nacionals (el treball de neteja és realitzat pel 80% de dones encara avui dia a França) i el suport a les persones amb discapacitat i la família (nens, ancians, dependents). Igual que qualsevol opressió, el patriarcat és un sistema d'explotació d'una classe per una altra: individualment (treball domèstic) i col·lectivament (la segregació horitzontal i vertical del mercat de treball): els dominadors depenen del treball dels oprimits.
En moltes societats, les dones, en les mentalitats de l'època, no produeixen més que descendència. D'aquesta manera, històricament, les dones es veuen privades, entre d'altres, del dret de vot, del dret a administrar els seus ingressos i els seus comptes, el dret al divorci i l'accés a certes zones reservades exclusivament per a homes.
Algunes protofeministes medievals reconegudes per la seva aportació al feminisme són Marie de France, Elionor d'Aquitània, Bettisia Gozzadini, Eduvigis de Polònia, Laura Cereta i La Malinche. En el Renaixement, Caterina d'Aragó va lluitar perquè les dones angleses accedissin a l'educació, la va popularitzar i va comissionar-ne una publicació argumentant el dret a aquesta per part de les dones. De la seva època es poden esmentar, per exemple, també, Moderata Fonte i Agrippa de Nettesheim, que sostenien fins i tot la superioritat de les dones sobre els homes. Un exemple de protofeminisme és el Vita Christi, que va escriure a finals del segle XV l'abadessa del convent de la Trinitat de València, sor Isabel de Villena, un text en el qual narra la vida de Crist a partir de dones que compartien la seva vida i es considera la primera obra literària protofeminista en català i va ser editada per una dona, Aldonça de Montsoriu. Al mateix segle, a Poissy, Christine de Pisan va escriure en francès La ciutat de les dames, en què l'autora es planteja fer una genealogia femenina i en general es qüestionen els prejudicis contra les dones en tots els àmbits socials. Al destacà l'escriptora valenciana Jerònima Galés, que a més va ser impressora i, de fet, la cap del taller més important de la seva època.Isabel Segura Soriano, Dones i societat a Catalunya, article publicat a Diversia, número 8, novembre de l'any 2015, editat per la Universitat Pompeu Fabra Montserrat Duch Plana, Isabel Segura Soriano, Meritxell Ferré Baldrich, Annachiara Del Prete, La història de les dones i el gènere, edicions Universitat Rovira i Virgili, 2013. Posteriorment, Marie de Gournay i François Poullain de la Barre van escriure assajos que actualment es consideren feministes, defensant la igualtat entre homes i dones. Es conserven molts altres escrits protofeministes del , com els de Margarida d'Angulema, Anna Maria van Schurman o Juana Inés de la Cruz, i encara més, successivament, a mesura que l'època s'acosta a l'actual.Virginia Blain, The Feminist Companion to Literature in English, Yale University Press, 1990. Miram Schneir, Feminism: The Essential Historical Writings, Vintage Books, 1972.
L'organització de la societat prefeminista, en gran part basada en el gènere en un consens d'àmplia base, a través de la història, però, ha estat un desafiament per aconseguir-ne la supressió gradual en el , amb, per exemple, la Declaració Universal dels Drets Humans que s'aplicarà a les dones -i encara imperfectament- gràcies a la lluita feminista. L'argument biològic, àmpliament explotat, i les diferències de gènere s'utilitzen per a reduir les dones a la maternitat. S'ha establert un ampli consens pel que fa a dones i homes en la forma d'organització de gènere en l'empresa, el seu desajust amb els costums i el canvi social s'ha fet cada cop més evident. Alguns òrgans legislatius de les religions abrahàmiques demostren el seu desenvolupament: la prohibició, proclamada per Jesús de Natzaret de repudiar-les i el dret al divorci i, a continuació, donant en el protestantisme el sacerdoci a les dones. Per tant, la contribució del feminisme en el es manifesta per la realització incondicional i universal dels drets de la dona; tenint en compte l'evolució de la societat, s'ha convertit en una de les principals expectatives.
Història
miniatura|La cité des dames, escrita i il·lustrada per Christine de Pisan La historiadora Gerda Lerner ubica el naixement del patriarcat com un esdeveniment històric en el qual es documenta el principi de la subordinació de les dones en els sistemes polítics, legals, culturals, religiosos i socials. També documenta les diverses evidències de l'existència d'una consciència feminista al llarg de mil·lennis en diferents societats del món i de la història. En recopilar aquests escrits, arriba a la conclusió que el procés històric documentat i transmès com a història universal no afecta de la mateixa manera els homes i les dones. El coneixement desenvolupat durant segles per dones amb consciència feminista ha estat truncat una vegada i una altra. Les dones que rebutjaven la subordinació o que es comportaven fora dels esquemes assignats al seu sexe, eren i són marginades. La falta d'ensenyament a les dones sobre els èxits d'aquelles que van reeixir en la història és un dels factors que han contribuït a la seva opressió. Així, va ser al quan la consciència feminista es va començar a transmetre a altres dones i s'inicia el feminisme com a moviment social i polític.
Sovint s'afirma que el feminisme va néixer a finals del i principis del XIX, quan la gent va començar a percebre que la dona era oprimida per una societat patriarcal. El moviment feminista té les seves arrels en Occident i especialment en el moviment de reforma del . El moviment organitzat comença amb la primera Convenció dels Drets de la Dona, a Seneca Falls, estat de Nova York, l'any 1848, on Elizabeth Stanton va demanar el dret a vot per a les dones en la seva conferència. Més d'un segle i mig més tard, el moviment ha crescut i ha adoptat diverses perspectives sobre el que constitueix la discriminació contra la dona. El primer moviment feminista és sovint anomenat la primera onada, i després de 1960, la segona onada.
Teoria feminista
Dins del feminisme es poden trobar diversos corrents teòrics, que tradicionalment s'engloben en tres "onades" de feminisme: la primera onada feminista correspon a les primeres idees feministes, dintre dels corrents anarquistes, marxistes i socialistes de consciència de classe i lluita per la igualtat de drets; el feminisme lluitava per la consciència de la situació de les dones i lluitava per la igualtat legal i d'oportunitats. A la segona meitat del va succeir-la la segona onada de teories feministes, posteriorment la tercera onada, que s'encavalla amb altres lluites socials, i al la quarta onada, en la qual es troben les teories actuals.
Primera onada
miniatura|Dones votant l'any 1933 miniatura|Manifestació feminista i anticapitalista Les teories de la primera onada inclouen, per exemple, l'anarcofeminisme, el feminisme socialista-marxista, el feminisme radical i el feminisme liberal.
El primer cronològicament és el feminisme socialista, que usa la teoria derivada del marxisme per justificar el seu moviment. Afirma que la dona està alienada respecte de l'home i que és la classe baixa de la societat que té menys drets i mitjans de producció.
El feminisme radical parteix dels mateixos supòsits, però no creu possible el canvi social. Les estructures masclistes estan tan arrelades que cal començar de zero, per això aboguen per fundar noves comunitats separades per canviar les regles de relació entre les persones i promoure noves institucions. A vegades desemboca en un anarquisme femení.