va ser un compositor, director d'orquestra i violinista brasiler. Santoro destaca com un dels principals compositors i directors brasilers del segle XX, rellevant tant per la seva producció musical com per impulsar i consolidar la música clàssica al Brasil. Al llarg d’un període de 50 anys, va escriure un cicle de 14 simfonies, àmpliament reconegut com el cicle simfònic més important mai escrit al Brasil.
Biografia Família Cláudio era el primer dels dotze descendents de Cecília Franco Autran de Sá, formada en piano i pintura, i de Giotto Michelangelo Santoro, oficial de l’exèrcit italià amb una notable sensibilitat musical, capaç de tocar el piano i de reproduir vocalment de memòria qualsevol melodia que escoltava.
Introducció a la música El 1929 va rebre del seu oncle Attilio un violí i un Mètode de Teoria i Solfeig, i va començar les seves primeres lliçons amb la seva tieta Iracema Franco de Sá. L’any següent, va estudiar amb el professor Avelino Telmo, violinista xilè establert a Manaus, i va oferir els seus primers concerts a casa seva amb acompanyament al piano de la seva mare. El 1931 va realitzar el primer recital públic a la «Leitaria Amazonas», rebent elogis del crític Adriano Jorge al diari Comercio de Manaus.
Durant aquest període també va començar a estudiar l’obra completa de Beethoven i l’execució de virtuosos contemporanis a casa del comandant Braz Aguiar Dias. El 1933, el comandant, que va veure el seu talent, a més de finançar el viatge i l'estada a Rio de Janeiro, el va dirigir al famós professor Edgardo Guerra. Problemes de relació amb la família que l'acollia el van fer tornar a Manaus. L'any següent, el governador Nelson de Mello també va valorar les seves aptituds i li va oferir una beca del govern d'Amazones perquè pogués estudiar a Rio de Janeiro.
Al Conservatori Amb només 13 anys va arribar a Rio de Janeiro per formar-se al Conservatori amb Edgardo Guerra en violí, Nadile de Barros en harmonia i Augusto Lopes Gonçalves en musicologia. El 1937 va finalitzar els estudis de graduació al Conservatori amb només 18 anys. Nadile de Barros, impressionada pel seu notable rendiment en el curs d’harmonia, el va animar a iniciar-se en la composició. Només acabar va ser nomenat professor adjunt de la càtedra de violí a la mateixa institució on s’havia format.
Primeres composicions miniatura|Hans-Joachim Koellreutter el va introduir a les tècniques més modernes Els primers intents compositius de Santoro se situen a la fi dels anys trenta. Cap al 1938 ja havia escrit un quartet, una sonata per a violí i piano i diverses peces per a piano, obres que van rebre comentaris molt favorables del compositor Francisco Braga. L’any 1939 va compondre una simfonia per a dues orquestres de corda, obra en què ja experimentava amb tècniques d’avantguarda internacional abans de conèixer-les formalment. Mentre treballava en la seva Primera Simfonia, inicià estudis amb Hans-Joachim Koellreutter, flautista i compositor acabat d'arribar d'Alemanya, que introduïa al Brasil les tècniques dodecafòniques. Amb Koellreutter treballa els mètodes de composició de Hindemith i Schönberg que van influir molt l'estil de Santoro. Ja en aquestes primeres partitures es percebia una voluntat d’alliberament expressiu, i el contacte amb l’estètica avantguardista de Koellreuter el va empènyer a trencar amb els models acadèmics del segle XIX. Va participar en la fundació i va tocar com a intèrpret a l'Orquestra Simfònica Brasilera.
El 1941 es casa amb la violinista Maria Carlota Horta Braga, amb qui l'any següent tindria el seu primer fill, Carlos Arlindo. El 1944 neix la seva filla Sonia Maria.
Entre 1942 i 1946, Santoro va escriure obres per a diversos instruments inspirant-se en el serialisme dodecafònic. El seu Primer Quartet rep una menció d'honor al Concurs Internacional promogut pel Chamber Music Guild de Washington, amb un jurat format per Wanda Landowska, Mishel Piastro, Edgar Varèse, Germaine Tailleferre i Charles Seeger.
Tanmateix, entre 1946 i 1948 va abandonar progressivament aquesta tècnica i l’estil modern que l’acompanyava, desenvolupant un llenguatge nou, diferent, amb una consciència formal i un contingut musical clarament renovats. Els premis que va rebre al llarg de la seva vida, habituals en la seva trajectòria, van comportar algunes limitacions a causa de la seva postura política. Santoro s'havia afiliat al Partit Comunista. Com per exemple quan la Fundació Guggenheim li va concedir una beca per ampliar estudis a Nova York però l’Ambaixada dels Estats Units li va denegar el visat per aquest motiu.
Perfeccionament a París Per recomanació de Charles Münch, el 1947 va rebre una beca del govern francès. El 8 de setembre, amb la seva dona, Carlota Maria, surten cap a París. Estudia composició amb Nadia Boulanger, direcció d'orquestra amb Eugène Bigot i assisteix a un curs especialitzat de música per a cinema a la Sorbona. Des d'allà va ser convidat al II Congrés Internacional de Compositors de Praga, una trobada que incidí directament en el gir estètic i ideològic del seu pensament musical i que el conduí cap a una música amb una clara orientació social.
El 1948 rep a París el premi anual per a joves compositors de la Fundació Lili Boulanger de Boston, atorgat per un jurat compost per Stravinski, Koussevitzky, Walter Piston i Aaron Copland.
Primer retorn al Brasil El 1948 va tornar al Brasil i es va instal·lar a la granja del sogre, a la serra de la Mantiqueira, on va investigar el folklore i la música popular. En aquest període, la seva Tercera Simfonia va obtenir el primer premi del Concurs Nacional promogut pel Berkshire Music Center de Boston, en col·laboració amb l’Orquestra Simfònica Brasilera.
Després de dos anys, va tornar a Rio de Janeiro com a primer violí de l’Orquestra Simfònica Brasilera, combinant aquesta feina amb la composició de música per a programes infantils i discs d’Odeon. Aquell any va rebre una medalla d’or com a instrumentista i compositor, en un moment de transició estilística que el conduí cap al nacionalisme. El 1951 neix la seva tercera filla, Letícia.
El retorn al Brasil va ser complicat per la manca de feina i l’estigmatització política. Després d’un període de refugi familiar, Santoro va alternar estades al Brasil i a Europa, treballant a la ràdio, participant en congressos i dirigint a l’estranger.
Gires internacionals miniatura|Cláudio Santoro i Aram Khatxaturian, a l'esquerra
El 1956, a Moscou, va dirigir la seva Quarta Simfonia, que va ser rebuda amb una ovació dempeus per Khatxaturian. L'any següent va decidir acceptar la invitació per assistir al II Congrés de Compositors a Moscou. Durant l’estada hi va dirigir la Cinquena Simfonia i va signar un contracte per a l’edició de la Quarta i la Cinquena. Tanmateix, les autoritats soviètiques el van instar a abandonar el país a causa de la seva relació amb la traductora russa Lia. Instal·lat a París, mentre esperava una possible fugida d’ella, va compondre amb Vinicius de Moraes un conjunt de cançons amoroses considerades entre les més belles del seu catàleg: Canções de amor.
Entre 1959 i 1960 va viure un període d’intensa projecció internacional. El 1959 va rebre un premi nacional per Recitativo e Variações, va viatjar a Londres convidat pel govern britànic, va acabar la 7a Simfonia i va formar part del jurat d’un concurs internacional de composició a Viena. Va rebutjar una plaça docent a Perugia per no haver d’adoptar la nacionalitat italiana, va signar un contracte amb Universal Edition i va rebre una carta de Kabalewski elogiant —amb enveja— la seva 4a Simfonia, publicada a Moscou. El 1960 la 7a Simfonia va obtenir el primer premi del concurs nacional pel jubileu de Brasília. Aquell any va passar una temporada a Berlín investigant música electroacústica i, a Londres, va dirigir el ballet Zuimaaluti per invitació de Margot Fonteyn, amb el patrocini d’Elisabet II.
Les gires pels països socialistes van inspirar moltes obres, però una malaltia a Bulgària va contribuir al seu progressiu allunyament de la ideologia socialista. Santoro va regressar al Brasil arran de la invitació per impulsar el Curs Superior de Música de la Universitat de Brasília, que finalment s’obriria el 1964. En aquest període també es va casar amb Gisèle Santoro (Gisèle Loïse Portinho Serzedello Corrêa), ballarina i coreògrafa vinculada a Brasília. Amb Gisèle van tenir tres fills: el productor musical Rafaello, la ballarina i professora Gisele, i el pianista i clavecinista Alessandro Santoro.
Arran del cop d’estat militar de 1964, tots dos es van veure forçats a marxar del Brasil. L’exili els portà primer a França i, posteriorment, a Alemanya.
A Alemanya miniatura|esquerra|Casa Brahms a Baden-Baden Aquest període es revelà especialment propici tant per a la seva creació musical com per a la vida familiar. L’evolució del seu llenguatge artístic es caracteritzà per una gran llibertat inventiva i per una voluntat constant d’experimentació. Santoro fou convidat pel govern alemany a participar en el programa Artist in Residence Berlin (1966-1967) i, en diverses ocasions, per la Fundació Brahms com a artista resident a la Casa Brahms de Baden-Baden. Entre 1970 i 1978, després de superar un concurs públic, exercí com a professor de Direcció i Composició, així com a director de l’orquestra i del Departament de Músics d’Orquestra de la Universitat de Música i Arts Escèniques de Heidelberg-Mannheim, a Alemanya.
Segon retorn al Brasil L’etapa compresa entre 1978 i 1989 s’identifica amb el seu retorn definitiu al Brasil, la represa de projectes que l'exili havia deixat en suspens i una activitat creativa especialment intensa, que pot entendre’s com una síntesi madura dels llenguatges i estètiques explorats al llarg de la seva trajectòria. Santoro es reincorporà a la Universitat de Brasília arran de diverses invitacions, impulsà la creació del Departament de Música de la Universitat de Brasília i de l’Orquestra Simfònica del Teatre Nacional. Després d’uns anys allunyat de l’activitat orquestral, reprengué aquesta faceta a mitjan dècada, culminant-la amb la continuació i l’estrena de les seves tres darreres simfonies.
El 1981, després de nombrosos conflictes i de no disposar dels recursos ni de l’autoritat necessaris per garantir un alt nivell de rigor professional, va ser destituït de l’Orquestra del Teatre Nacional de Brasília.
El 1989 va passar unes vacances a la Casa Brahms de Baden-Baden, on va acabar la Simfonia núm. 14. Esgotat i decebut per la política de la Fundació Cultural, va tornar a Brasília. El 27 de març va morir d’un infart mentre assajava el Segon concert per a piano de Saint-Saëns amb l’Orquestra Simfònica del Teatre Nacional, actualment Orquestra Sinfônica do Teatre Nacional Cláudio Santoro, fet que va truncar els homenatges previstos al Brasil, Alemanya i França amb motiu del seu setantè aniversari.
Deixà una empremta decisiva en la vida artística, educativa i institucional del Brasil, amb una influència duradora a través de la creació d’orquestres i projectes formatius. El seu llegat fou reconegut amb la dedicació d’auditoris i institucions que porten el seu nom, com el Teatre Nacional de Brasília, així com amb diversos honors pòstums, entre els quals el títol de Ciutadà Honorari de Brasília i la declaració de la seva obra com a patrimoni nacional. El 2015 John Howard Szerman realitzà el primer documental biogràfic titulat Claudio Santoro: L'home i la seva música.
Selecció d'obres Peces per a piano 1943 - 4 pièces 1945 - Sonata núm. 1 1948 - Sonata núm. 2 1950 - 5 préludes (1a sèrie) 1952 - 9 pièces enfantines 1953 - Paulistanas (7 peces) 1955 - Sonata núm. 3 1957 - Sonata núm. 4 Fantasia 1963 - 21 préludes (2a sèrie) 1976 - Ballade 1988 - Sonata núm. 5
Altres peces per a instruments solistes 1940 - Sonata per a violí 1942 - 3 peces per a clarinet – 4 epigrames per a flauta 1988 - Suite per a violoncel
Música de cambra