miniatura|Logotip Any Palmira Jaquetti i Isant
Palmira Jaquetti i Isant (Barcelona, 21 de setembre de 1895 - els Monjos, Alt Penedès, 8 de maig de 1963) fou una poetessa, folklorista, compositora, pedagoga i traductora catalana coneguda, entre altres coses, per la seva participació a l'Obra del Cançoner Popular de Catalunya, així com el seu llibre de poesies L'estel dins la llar.
Biografia Palmira Jaquetti, filla d'Ignasi Jaquetti i Sardà (o Cerdà, ca.1860-1924), de La Seu d'Urgell, d'ascendencia italiana, i de Maria Isant i Torra, de Vilanova de l'Aguda, va néixer a Barcelona al 1895.Llibre Registre de Naixements de l'Ajuntament de Barcelona, 1895, número de registre 5395. On, de petita, va iniciar els seus estudis, a una escola particular que responia a les "idees avançades", que en deien aleshores, del pare i a on ja va començar a destacar, guanyant diferents premis.
Es va llicenciar en filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona, amb nota d'excel·lent i amb un premi extraordinari. Més tard, va ocupar una càtedra de literatura francesa primer a l'Institut de Reus i després a l'Institut Montserrat de Barcelona. També va fer classes a l'Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona. A més, va estudiar música al Conservatori del Liceu i a l'Escola Municipal de Música de Barcelona. Degut a aquesta formació tant en l'àmbit literari com en el musical, aviat va mostrar un gran interès en la cançó popular, que l'acompanyaria durant tota la vida.
L'any 1927 es va casar amb el pintor belga Enric d'Aoust, però el matrimoni es va rompre al 1940, quan d'Aoust es va exiliar poc després de la Guerra Civil i amb l'inici de la malaltia de Palmira. Així, el fet que adoptés el llinatge del marit va fer que li fos molt difícil professar càtedres a Espanya, pel que només va poder obtenir la de francès i història de la literatura, càtedra que va guanyar a Madrid, sent la número u. A més, va començar a exercir a l'Institut-Escola del Parc de la Ciutadella, al mateix temps que donava classes particulars. Continuà així guanyant-se la vida i, quan sa mare va morir i mentre es tramitava el seu divorci, va adoptar una nena que va anomenar Guillermina. Encara les dificultats amb el seu matrimoni, la malaltia que va patir i les dificultats econòmiques, Palmira Jaquetti no va perdre l'optimisme, l'empenta, les ganes de treballar i de fer bé als altres.
Al 1938 va publicar L'estel dins la llar, un llibre de poesies escrit en plena Guerra Civil espanyola, on Jaquetti manifesta l'angoixa per la guerra. Aquest llibre es va llançar com a part de la col·lecció poètica del grup literari L'Oasi i, tot i publicar-se'n el doble de còpies que en les tirades habituals de la col·lecció, el mateix dia de la publicació es van exhaurir tots els exemplars. Posteriorment, els músics Pau Casals i Baltasar Samper van musicar alguns dels poemes de L'estel dins la llar, però aquestes cançons mai no es van arribar a estrenar.A més, també va traduir algunes narracions del poeta francès Gérard de Nerval i al 1955 va guanyar la Flor Natural als Jocs Florals amb el poema Elegies de la Solitud.
Palmira Jaquetti va morir el 8 de maig de 1963, arran d'un accident d'automòbil a l'Alt Penedès. Però al voltant de l'any 60, va escriure 33 quartilles: "Intent de fer-me jo mateixa una fitxa". Es tracta d'un esborrany que no va poder arribar a completar, però aquest esborrany va esdevenir una font molt útil per poder aprofundir dins la intimitat i la vida de l'autora. En aquestes memòries explica realitats de la seva vida com que "aquest amor per la natura ja me l'infiltrà ell (son pare) que estimava tant la seva terra pirinenca i els prats en flor".
Palmira Jaquetti a l'Obra del Cançoner miniatura|200x200px|Versos de Palmira Jaquetti a l'illa rocosa de l'estanh des Cabidornats, al Circ de Colomèrs, a la Vall d'Aran. Palmira Jaquetti va ser de les poques dones que van treballar de manera activa a les tasques de l'Obra del Cançoner Popular de Catalunya, portant la direcció del treball de camp en totes les missions que va dur a terme. De fet, les altres dues dones que figuren a l'Obra del Cançoner són Maria Carbó i Mercè Porta, les quals van participar amb ella en diverses missions. Va arribar a formar part del projectes gràcies a una col·lecció de cançons populars que va recollir mentre exercia de mestre a Vilafranca, amb aquesta col·lecció de cançons va guanyar un premi al concurs del Cançoner popular de Catalunya que va fer que conegués als dirigents de La Fundació i als de l'Orfeó Català. Així, en el primer treball de camp que va presentar, el 31 de desembre de 1922, quan tenia 27 anys, va recollir 55 peces populars i una rondalla, i portava el nom de Cançons populars catalanes. Lema: Les velles cançons, dolces i belles, i contenia cançons recollides a Vilaplana (Baix Camp) i al Solsonès.
Entre 1921 i 1940, va dur a terme diverses missions de recollida de cançons populars per a lObra del Cançoner Popular de Catalunya, creant en total més de 10.000 fitxes, la majoria a la Vall d'Aran, a Andorra i a la Seu d'Urgell. De les seixanta-sis missions de l'Obra, Jaquetti en va realitzar catorze, dotze de les quals compten amb memòries de recerca, on l'autora narra les seves experiències en la recollida de cançons, i que constitueixen un testimoni directe de la vida rural dels anys vint i trenta del . Generalment, les missions les duia a terme en parella: amb el seu marit Enric d'Aoust, amb Maria Carbó i amb Mercè Porta, però estava tan implicada amb la tasca que, un cop interrompuda l'Obra del Cançoner a causa de la guerra, va continuar treballant ella sola sense subvencions.
Durant les missions, especialment les que va fer amb altres dones, es va trobar amb la dificultat afegida del gènere. Aquest fet es veu clarament reflectit en les seves memòries de missions, on explica com el fet que persones forasteres s'interessessin per la cultura tradicional i antiga dels pobles s'ajuntava amb el fet que aquestes persones forasteres fossin dones, joves i soles i tot plegat resultava incomprensible per a la gent dels pobles, que no entenia com estudiosos de la capital es podien interessar per cançons de pobles remots. Per aquesta raó, tot sovint els habitants dels pobles que visitava no es creien les finalitats de les missions, i qüestionaven constantment la seva feina i els seus interessos perquè no comprenien la importància que hi donaven.
A l'hora de realitzar el treball de camp, Jaquetti va veure la necessitat de ser més exhaustiva que el que li exigien des de l'''Obra del Cançoner. Gràcies a aquesta implicació, a l'actualitat comptem amb una gran quantitat d'informació que no tendriem en cas contrari. De fet, les seves memòries de missions són probablement les més destacades de totes, ja que descriu de manera molt detallada el context i els llocs que visita per a les recollides de cançons, descrivint fins i tot la gent i els paisatges que es trobava. Jaquetti no veia les missions com un simple treball científic, sinó també com un espai íntim on contar les seves vivències i experiències de forma literària. La gran descripció en les memòries ens ajuda a veure clarament com va anar perfeccionant la seva metodologia segons les seves vivències en cada una de les seves missions.
Actualment les memòries de Jaquetti no són tan sols una gran font d'informació del context en què es cantaven i transmetien moltes cançons populars, sinó que també ens descriu com era en el passat la cultura de cada un dels pobles que va visitar durant les missions. Així, a les memòries de la seva primera missió trobam la següent afirmació de l'autora:"[…] no és pas difícil d'establir certes cançons com a populars, creades pel poble, amb regust de pebre i all, vestides de xaronisme, on l'odi o l'amor campegen. Són, generalment, de sàtira, de burla cruel. També de viu entusiasme, com les de falles i bodes. Ara, les cançons fines, les de tonada i poesia dedicada, àdhuc adaptades a algunes menes de treball o ofici, bressol, teler, dalla o trull, no són - ho demostra la manca d'aptitud actual - producte del poble. No s'han produït simultàniament, com bolets, en diferents indrets, sinó que són variants d'un mateix tipus, eixit d'una sola i sàvia mà [...]"
Pedagogia Des que Palmira Jaquetti va realitzar els seus primers estudis no va deixar mai de donar classes, al seu esborrany de memòries, que va escriure poc abans de morir, explica que "he format i alliçonat gran quantitat de joventut, ara pares i mares de família. Molts en nombre i també en selecció. És guanyant el pa com vaig aprendre d'ensenyar i de formar i educar els que pugen".
A més, a la conferència que Vicenç Biete i Ferré va oferir en l'homenatge a Palmira Jaquetti celebrat el 12 de maig de 1973 a l'Ateneu Barcelonés, podem veure el testimoni directe d'un alumne de Jaquetti, que explica la seva experiència en l'Institut-Escola. Explica que Palmira Jaquetti es trobava estretament identificada amb el sistema d'ensenyament del centre, i va ser una de les propulsores, on es donava més importància a la sensibilització, l'esperit crític, l'educació cívica i a la maduració de criteri que a l'acumulació de coneixement. En paraules de Vicenç Bite: A més, Vicenç Biete també destacava l'interès que tenia Palmita Jaquetti per molts àmbits diferents, fet que la va dur a tenir tantes titulacions i a aprofundir en tants camps, Biete dona molta importància a aquest fet ja que feia que les qüestions que es tractaven a classe no es quedessin mai reduïdes a un àmbit petit. Explica com diferents disciplines, com podien ser la literatura, la música, les memòries dels seus viatges, entre altres coses, anaven sortint constantment en les seves lliçons i ho feia d'una forma molt personal. Biete també remarca que "els alumnes érem el seu camp de treball, era on ella portava al màxim el seu esperit de servei. I ens estimava i confiava en nosaltres".
Música Després de la seva missió a Prats de Molló i Pardines l'any 1934, i quan s'estava recuperant de les intervencions mèdiques que li havien hagut de fer, va començar a escriure música, mentre seguia escrivint poesia. Havia cursat estudis a l'Escola Municipal de Música i al Conservatori del Liceu, i havia rebut de forma continuada classes d'harmonia i composició dels mestres Ricard Lamote i Cristòfor Taltabull, a més, mai va deixar el piano. En les seves memòries, la mateixa Palmira Jaquetti explica que el que la va moure a escriure varen ser els nens que corrien, a la sortida de l'escola, i que ella observava des del llit. En aquell moment estava tenint lloc la Guerra Civil, fet que la va impulsar, pensant en els nens, a publicar tan aviat com fos possible a l'Editorial Joventut el llibre Mis canciones, totalment pensat per als infants, on hi havia un recull de cançons populars i cançons pròpies, que varen ser harmonitzades i revisades per l'autora.