miniatura|Una exposició sobre el Gran Debat de la Bandera al Museu Canadenc d'Història El Debat sobre la bandera canadenca, o Gran Debat de la Bandera, va ser un debat que va tenir lloc el 1963 i el 1964, quan es va escollir un nou disseny com a bandera nacional del Canadà.
Tot i que el debat sobre la bandera ja feia de temps que s'estava duent a terme, va començar oficialment el 15 de juny de 1964, quan el primer ministre canadenc Lester B. Pearson va proposar els seus plans a la Cambra dels Comuns per a escollir una nova bandera nacional. El debat va durar més de sis mesos i va dividir amargament els polítics i el públic en general sobre el disseny d'una nova bandera canadenca. El debat sobre la nova bandera canadenca va acabar el 15 de desembre de 1964 amb l'adopció de l'anomenada "fulla d'auró" com a bandera nacional. La bandera es va inaugurar el 15 de febrer de 1965, una data que es commemora com el Dia de la Bandera Nacional del Canadà des de 1996.
Antecedents miniatura|Postal de la Coronació de Jordi V del Regne Unit i Maria de Teck de 1911, amb el pavelló vermell canadenc i la Union Jack. La Union Jack i el pavelló vermell La Union Jack es va utilitzar com a bandera formal per a diverses colònies de l'Amèrica del Nord britànica i va romandre com a bandera nacional formal del Canadà des de la Confederació canadenca el 1867 fins al 1965. Tanmateix, des de finals del segle XIX fins al 1965, la bandera civil, el pavelló vermell canadenc, també es va utilitzar com a bandera nacional no oficial i símbol del Canadà.
Les primeres banderes vermelles canadenques es van utilitzar en l'època del primer ministre Sir John A. Macdonald. El governador general en el moment de la mort de Macdonald, Lord Stanley, va escriure a Londres el 1891: ... el govern del Domini ha fomentat amb precepte i exemple l'ús en tots els edificis públics de les províncies del pavelló vermell amb la insígnia canadenca a l'aire... [que] ha arribat a ser considerada la bandera reconeguda del Domini, tant a terra com a flotació.
Sota la pressió de l'opinió pública proimperial, el primer ministre Sir Wilfrid Laurier va hissar la Union Jack sobre la Torre Victòria de l'edifici del Parlament, on va romandre fins al ressorgiment del pavelló vermell a la dècada de 1920.
William Lyon Mackenzie King va intentar adoptar una nova bandera nacional el 1925 i el 1946, després d'haver rebut una recomanació que fes tornar el disseny del pavelló vermell on substituïa l'escut d'armes per una fulla d'auró daurada el 1946. Tanmateix, els temors persistents que el canvi pogués conduir a la inestabilitat política van fer que Mackenzie King arxivés el projecte. Es va arribar a un compromís on el govern onejaria el pavelló vermell canadenc com a "bandera canadenca distintiva" als edificis governamentals, però mantindria la Union Jack com a bandera nacional.
El 1958, es va fer una enquesta exhaustiva sobre l'actitud que els canadencs adults tenien envers la bandera. Dels que en van expressar l'opinió, més del 80% volia una bandera nacional completament diferent de la de qualsevol altra nació, i el 60% volia que la seva bandera portés la fulla d'auró. L'abril de 1963, una enquesta d'opinió feta a 2.262 canadencs va donar com a resultat que el 52% donava suport a una nova bandera nacional per al Canadà, mentre que el 30% preferia continuar utilitzant la Union Jack i el 18% restant preferia utilitzar el pavelló vermell canadenc. Tanmateix, hi havia una forta divisió entre els grups lingüístics en les seves preferències. Mentre que el 90% dels francòfons preferien una nova bandera nacional, només el 35% dels anglòfons la desitjaven. En conjunt, la Union Jack i el pavelló vermell van obtenir el suport del 65% dels anglofons.
Lester B. Pearson miniatura|L'elecció preferida de Pearson com a nova bandera va rebre el sobrenom de "Bandera de Pearson". Des del seu despatx com a líder de l'oposició, Lester Pearson va emetre un comunicat de premsa el 27 de gener de 1960, en què resumia el problema i presentava el seu suggeriment de la manera següent: ... El govern canadenc assumeix la plena responsabilitat, tan aviat com sigui possible, de trobar una solució al problema de la bandera, presentant al Parlament una mesura que, si és acceptada pels representants del poble al Parlament, espero que resolgui el problema.
El govern del Partit Conservador Progressista de l'època, encapçalat pel primer ministre John Diefenbaker, no va acceptar la invitació d'establir una nova bandera canadenca. Com a resultat, Pearson la va convertir en la política del Partit Liberal el 1961 i en part de la plataforma electoral del partit a les eleccions federals de 1962 i 1963. Durant la campanya electoral de 1963, Pearson va prometre que el Canadà tindria una nova bandera en un termini de dos anys després de la seva elecció. Anteriorment cap líder de partit havia arribat mai tan lluny com Pearson, posant un límit de temps per trobar una nova bandera nacional. Les eleccions de 1963 van tornar els liberals al poder, però amb un govern minoritari. Pearson havia estat un mediador important durant la crisi de Suez de 1956, per la qual va ser guardonat amb el Premi Nobel de la Pau. Durant la crisi, Pearson es va sentir molest quan el govern egipci es va oposar a les forces de manteniment de la pau canadenques perquè la bandera canadenca (el pavelló vermell canadenc) contenia el mateix símbol utilitzat com a bandera del Regne Unit, un dels bel·ligerants. L'objectiu de Pearson era crear una bandera distintiva i inconfusiblement canadenca. El principal oponent al canvi de bandera va ser el líder de l'oposició i ex primer ministre, John Diefenbaker, que finalment va convertir el tema en una croada personal.
El febrer de 1964, es va filtrar a la premsa un disseny amb tres fulles vermelles i dues franges blaves. A la 20a Convenció de la Legió Reial Canadenca a Winnipeg el 17 de maig de 1964, Pearson es va enfrontar a un públic de veterans dient-los que havia arribat el moment de substituir el pavelló vermell canadenc per una bandera distintiva de la fulla d'auró. La Legió Reial Canadenca i l'Associació del Cos Canadenc volien que la nova bandera inclogués la Union Jack com a signe dels vincles amb el Regne Unit i amb els altres països de la Commonwealth, com ara Austràlia i Nova Zelanda, que utilitzen la Union Jack al quarter de la seva bandera nacional.
L'elecció preferida de Lester Pearson com a una nova bandera va rebre el sobrenom de "Bandera de Pearson". El primer disseny de Pearson presentava tres fulles d'auró sobre un fons blanc, amb franges blaves verticals a banda i banda. Pearson va preferir aquest disseny, ja que les franges blaves reflectien el lema del Canadà, "from sea to sea".
Debat parlamentari
Resolució d'obertura El 15 de juny de 1964, Pearson va obrir el debat parlamentari sobre la bandera amb una resolució: ... establir oficialment com a bandera del Canadà una bandera que encarnés l'emblema proclamat per Sa Majestat el Rei Jordi V el 21 de novembre de 1921 —tres fulles d'auró unides en una tija— en els colors vermell i blanc designats aleshores per al Canadà, les fulles vermelles ocupant un camp blanc entre seccions verticals de blau a les vores de la bandera.
La bandera proposada per Pearson, anomenada "bandera de Pearson", va ser dissenyada per Alan Beddoe. Pearson volia crear una bandera que representés la història i la tradició, però també volia eliminar la Union Jack com a recordatori del patrimoni canadenc i els seus vincles amb el Regne Unit. Per tant, la qüestió no era si la fulla d'auró era preeminentment canadenca, sinó si la nació havia d'excloure el component relacionat amb la Gran Bretanya de la seva identitat.
Oposició de Diefenbaker Diefenbaker va liderar l'oposició a la bandera amb la fulla d'auró, defensant la retenció del pavelló vermell i amb tècniques d'obstruccionisme parlamentari va anar allargant un debat interminable tant al parlament coma la premsa. Tot i que l'obligació de Pearson als membres del parlament de quedar-s'hi durant l'estiu tambpoc hi va ajudar.
El 10 de setembre de 1964, el primer ministre va cedir al suggeriment que l'assumpte es remetés a un comitè especial de banderes. El membre clau del grup escollit de 15 persones, el diputat liberal John Matheson, va dir que "se'ls va demanar que presentessin una bandera per al Canadà i en sis setmanes!"
Comitè especial de la bandera miniatura|Bandera del Reial Col·legi Militar del Canadà, la qual va inspirar el disseny de George Stanley. El 10 de setembre de 1964 es va anunciar un comitè de 15 membres del Parlament. Estava format per set membres del Partit Liberal, cinc membres del Partit Conservador Progressista, un del Nou Partit Democràtic, un del Partit de Crèdit Social i un del Ralliement créditiste.
Els membres del comitè eren els següents:
Nom Partit Districte electoral Herman Maxwell Batten (president) Partit Liberal Humber—St. George's, Terranova i Labrador Léo Cadieux Partit Liberal Terrebonne, Quebec Grant Deachman Partit Liberal Vancouver Quadra, Colúmbia Britànica Jean-Eudes Dubé Partit Liberal Restigouche—Madawaska, Nova Brunswick Hugh John Flemming Partit Conservador Progressista Victoria—Carleton, Nova Brunswick Margaret Konantz Partit Liberal Winnipeg South, Manitoba Raymond Langlois Ralliement créditiste Mégantic, Quebec Marcel Lessard Partit de Crèdit Social Lac-Saint-Jean, Quebec Joseph Macaluso Partit Liberal Hamilton West, Ontario John Matheson Partit Liberal , Ontario Jay Monteith Partit Conservador Progressista Perth, Ontario David Vaughan Pugh Partit Conservador Progressista Okanagan Boundary, Colúmbia Britànica Reynold Rapp Partit Conservador Progressista Humboldt—Melfort—Tisdale, Saskatchewan Théogène Ricard Partit Conservador Progressista Saint-Hyacinthe—Bagot, Quebec Reid Scott Reid Scott Nou Partit Democràtic Danforth, Ontario
En un principi els conservadors van veure aquest esdeveniment com una victòria, ja que sabien que tots els comitès de banderes anteriors havien resultat fallits. Durant les sis setmanes següents, el comitè va celebrar 35 llargues reunions. Milers de suggeriments també van arribar per part d'un públic força involucrat en el que s'havia convertit en un gran debat sobre la identitat canqdenca i la millor manera de representar-la.
Es van presentar 3.541 propostes o dissenys, els quals contenien diversos elements comuns: 2.136 propostes contenien fulles d'auró. 408 propostes contenien la Union Jack. 389 propostes contenien un castor. 359 propostes contenien la flor de lis.
miniatura|George Stanley, dissenyador de la bandera del Canadà. A l'últim moment, John Matheson va afegir la proposta d'una bandera dissenyada per l'historiador George Stanley. La idea li va venir mentre era davant de l'edifici Mackenzie del Reial Col·legi Militar del Canadà i observava la bandera del Col·legi onejant al vent. Stanley va presentar un memoràndum formal detallat a John Matheson el 23 de març de 1964 sobre la història dels emblemes del Canadà, anterior a que Pearson plantegés el tema, en què advertia que qualsevol nova bandera "ha d'evitar l'ús de símbols nacionals o racials que siguin de naturalesa divisiva" i que seria "clarament desaconsellable" crear una bandera que portés una Union Jack o una flor de lis. El disseny presentat tenia una sola fulla d'auró vermella sobre un fons blanc llis, flanquejada per dues franges verticals vermelles, basades en el disseny de la bandera del Reial Col·legi Militar del Canadà. La votació final es va celebrar el 22 d'octubre de 1964, quanel comitè va enfrontar la "bandera de Pearson" amb la "bandera de Stanley". Suposant que els liberals votarien a favor del disseny del primer ministre, els conservadors van donar suport a la proposta de Stanley. Van ser superats pels liberals, que havien acordat triar la bandera de la fulla d'auró de Stanley, fent que l'elecció fos unànime (15-0).
Votació parlamentària