El Fòrum Mundial per a l'Harmonització dels Reglaments de Vehicles és un grup de treball (WP.29) del Comitè de Transports Interiors (ITC) de la Comissió Econòmica per a Europa de les Nacions Unides (CEPE). La seva responsabilitat és gestionar els Acords multilaterals signats el 1958, 1997 i 1998 relatius a les prescripcions tècniques per a la construcció, l'homologació dels vehicles amb rodes, així com la seva Inspecció Tècnica Periòdica, i operar en el marc d'aquests tres Acords per desenvolupar i modificar els Reglaments de les Nacions Unides, els Reglaments Tècnics Mundials de les Nacions Unides i les Normes de les Nacions Unides, tipus de reglamentació de vehicles.

El WP.29 es va establir el juny de 1952 com el "Grup de Treball d'experts sobre els requisits tècnics dels vehicles", mentre que el seu nom actual es va adoptar l'any 2000.

En els seus inicis, el WP.29 tenia un abast europeu més ampli. Des de l'any 2000, l'abast global d'aquest fòrum va ser reconegut atesa la participació activa de països de tots els continents, excloent els Estats Units i el Canadà, que van desenvolupar estàndards incompatibles.

El fòrum treballa en regulacions que abasten la seguretat dels vehicles, la protecció del medi ambient, l'eficiència energètica i la resistència al robatori.

Aquesta obra afecta de facto el disseny dels vehicles i facilita el comerç internacional.

Organització Hi ha sis grups de treball permanents que són òrgans subsidiaris que estudien tasques especialitzades, formats per persones amb una experiència específica:

Soroll i Pneumàtics (GRBP) Il·luminació i Senyalització Lluminosa (GRE) Contaminació i Energia (GRPE) Vehicles Automatitzats i Connectats (GRVA) Disposicions generals de seguretat (GRSG) Seguretat Passiva (GRSP)

Acord de 1958 El nucli del treball del Fòrum es basa en l'"Acord de 1958", formalment titulat "Acord relatiu a l'adopció de prescripcions tècniques uniformes per a vehicles de rodes, equips i peces que es puguin muntar i/o utilitzar en vehicles de rodes i les condicions per al reconeixement recíproc de les homologacions atorgades sobre la base d'aquestes prescripcions" (E/ECE/TRANS/505/Rev.2, modificat el 16 d'octubre de 1995). Això forma un marc legal en què els països participants (parts contractants) acorden un conjunt comú de prescripcions tècniques i protocols per a l'homologació de vehicles i components. Anteriorment, aquests s'anomenaven "Reglaments de la CEPE-ONU" o, menys formalment, "Reglaments de la CEPE" en referència a la Comissió Econòmica per a Europa. Tanmateix, atès que molts països no europeus són ara parts contractants de l'Acord de 1958, els reglaments s'anomenen oficialment "Reglaments de les Nacions Unides".The End of the 'ECE' Era, Driving Vision News, 29 August 2011 D'acord amb el principi de reconeixement mutu establert a l'Acord, les homologacions de tipus de cada part contractant són reconegudes per totes les altres parts contractants.

Països participants miniatura|350x350px La signatura formal de l'Acord de 1958 va ser possible fins al 30 de juny d'aquell any, i cinc països van optar per fer-ho: Itàlia (28 de març), Països Baixos (30 de març), Alemanya Occidental (19 de juny), França (26 de juny) i Hongria (30 de juny). Suècia i Bèlgica s'hi van adherir poc després. Originalment, l'acord només permetia la participació dels països membres de la CEPE, però el 1995 l'acord es va revisar per permetre la participació de països que no són membres de la CEPE. Entre els participants actuals hi ha la Unió Europea i els seus països membres, així com membres de la CEPE no pertanyents a la UE, com ara Noruega, Rússia, Ucraïna, Sèrbia, Bielorússia, Kazakhstan, Turquia i Azerbaidjan, i fins i tot territoris remots com Sud-àfrica, Austràlia, Nova Zelanda, Japó, Corea del Sud, Tailàndia i Malàisia.

Les parts contractants de l'Acord de 1958 s'identifiquen amb un número distintiu, que històricament correspon a l'ordre cronològic en què els països es van convertir en aquestes parts membres.

La majoria dels països, fins i tot si no participen formalment en l'acord de 1958, reconeixen el Reglament de l'ONU i o bé en reflecteixen el contingut en els seus propis requisits nacionals, o bé permeten la importació, la matriculació i l'ús de vehicles homologats per l'ONU, o ambdues coses. Els Estats Units i el Canadà (a part del Reglament d'il·luminació) són les dues excepcions significatives; el Reglament de l'ONU generalment no es reconeix i els vehicles i equips que compleixen amb les normes de l'ONU no estan autoritzats per a la importació, la venda o l'ús a les dues regions, tret que es provin que compleixin amb les lleis de seguretat automobilística de la regió o per a un ús limitat que no sigui per a la conducció (per exemple, exhibicions en fires d'automòbils).

Homologació de tipus miniatura|207x207px|Dos tipus de marca d'homologació: superior - segons els reglaments de l'ONU, inferior - segons els reglaments (o directives) de la UE L'Acord de 1958 funciona sobre els principis d'homologació de tipus i reconeixement recíproc. Qualsevol país que s'adhereixi a l'Acord de 1958 té l'autoritat per provar i aprovar el disseny de qualsevol fabricant d'un producte regulat, independentment del país on es va produir aquest component. Cada disseny individual de cada fabricant individual es compta com un tipus individual. Un cop qualsevol país adherent concedeix una homologació de tipus, tots els altres països adherents estan obligats a respectar aquesta homologació de tipus i considerar aquest vehicle o element d'equipament de vehicles de motor com a legal per a la seva importació, venda i ús. Els elements homologats de tipus segons un Reglament de les Nacions Unides estan marcats amb una E i un número distintiu, dins d'un cercle. Aquest número indica quin país va aprovar l'element, i altres lletres i dígits circumdants indiquen la versió precisa del reglament que es compleix i el número d'homologació de tipus, respectivament.

Tot i que les homologacions de tipus de tots els països són legalment equivalents, hi ha diferències reals i percebudes en el rigor amb què les regulacions i els protocols són aplicats per les diferents autoritats nacionals d'homologació de tipus. Alguns països tenen les seves pròpies normes nacionals per a la concessió d'homologacions de tipus, que poden ser més estrictes que les que exigeixen les pròpies regulacions de l'ONU. Dins de la indústria de peces d'automòbils, una homologació de tipus alemanya (E1), per exemple, es considera una mesura d'assegurança contra la sospita de mala qualitat o una homologació de tipus no merescuda.

Reglament de les Nacions Unides , there are 135 UN Regulations appended to the 1958 Agreement; most regulations cover a single vehicle component or technology. A partial list of current regulations applying to passenger cars follows (different regulations may apply to heavy vehicles, motorcycles, etc.)

Recentment, s'ha introduït una nova normativa, la normativa 0. La normativa 0 és l'"Homologació Internacional de Tipus de Vehicle Complet (IWVTA)", que permet definir el compliment internacional d'un conjunt de normatives.

Referències

Categoria:Vehicles Categoria:Organitzacions internacionals d'estandardització