El Sínode d'Ancira va ser un concili eclesiàstic, o sínode, convocat a Ancira, la seu de l'administració romana de la província de Galàcia, l'any 314. Juntament amb els sínodes de Neocesarea, Antioquia, Gangra i Laodicea, els cànons del sínode van formar el nucli de gairebé totes les futures col·leccions de dret eclesiàstic.Ferguson, Everett (8 octubre 2013). Encyclopedia of Early Christianity: Second Edition. Routledge. p. 50, 211, 370, 713. . Consultat 24 març 2025.Giuseppe Cappelletti, Storia Ecclesiastica Universale, Volume II, Milano 1861, Stabilimenti di Giuseppe Civetti, p. 90-94
Configuració El sínode o concili es va convocar, tal com preveu el cànon 38 dels cànons apostòlics,(The Ecclesiastical Canons of the Same Holy Apostles, Christian Classics Ethereal Library. Canoni da 1 a 85 durant la quarta setmana després de la Pasqua; l'any es pot deduir amb seguretat del fet que els primers nou cànons tenen com a objectiu reparar els estralls causats a l'església per la persecució, que va cessar després del derrocament de Maximí Daia el 313.Rockwell 1911. Es van promulgar 24 cànons,Edward H. Landon, A Manual of Councils of the Holy Catholic Church, vol. 1, John Grant, Edimburgo 1909, p. 23-25. molts d'ells destinats al tema dels lapsi, cristians que abjuraven de la fe a causa de les persecucions imperials.Carlo Dell'Osso, "Il Sinodo di Ancyra", in Di Bernardino Angelo (ed.), I canoni dei concili della Chiesa antica, Institutum Augustinianum, Roma 2006, 289-297 S'han conservat tres llistes de bisbes que hi van assistir, que varien entre 12 i 18 bisbes participants. Tot i que les llistes podrien haver estat modificades posteriorment, la majoria dels participants es poden datar del període i van ser presents al concili de Nicea.Ohme 2012, p. 39. O bé Vitalis, bisbe d'Antioquia, o bé Marcel d'Àncira, bisbe d'Àncira, el van presidir, i possiblement tots dos hi van ser presents, tot i que el Libellus Synodicus, assigna a aquest últim la presidència.
Participants
Marcel, bisbe d'Ancira. Agrícola, de Cesarea de Palestina. Germà, de Neapolis, antiga Sichem de Palestina. Llop de Tars. Anfió d'Epifania, a la Cilícia. Narcís de Neroniada, a la Cilícia. Lleonci de Cesarea, metropolità de la Capadòcia. Eustoli de Nicomèdia, a la Bitínia. Basili d'Amasia de l'Hel·lespont, martiritzat poc després en una persecució de Licini. Longí de Neocesarea del Pont Polemoníac. Pere d'Iconi, a la Licaònia Numequi de Laodicea a la Frígia. Sergià d'Antioquia, a la Pisídia. Epidaure de Perge, a la Panfília. Filadelf de Juliòpolis, a la Galacia. Salomó de Germanicea, a la Celesíria. Heracli de Zela, a l'Armènia major.
Decrets El sínode va emetre 25 cànons, i la versió més antiga conservada del text grec data del segle IX o X.Ohme 2012, p. 39–40. Els primers nou cànons del concili tractaven la readmissió de clergues i laics que havien adjurat durant les persecucions. Segons el rang clerical i les circumstàncies d'aquesta apostasia, es prescrivien diferents penitències.
Els quinze cànons restants tractaven qüestions de disciplina i jurisdicció eclesiàstica, ascetisme i violència derivada dels nomenaments clericals.
El desè cànon tolera els matrimonis dels diaques que abans de l'ordenació s'havien reservat el dret de casar-se. El tretzè prohibeix als corbisbes ordenar preveres o diaques.
El setzè cànon classifica els cristians que han comès bestialitat, o que encara ho poden haver estat fent, en diversos grups diferents segons l'edat del delinqüent, i assigna diferents penitències a cada grup; els homes casats majors de 20 anys van ser sancionats amb més duresa que els joves solters, i els homes casats majors de 50 anys van rebre les sancions més dures.
El dissetè cànon condemna els cristians que han comès bestialitat o han tingut relacions sexuals amb una dona leprosa, mentre ells mateixos són leprosos, a haver de pregar amb les persones que passen l'hivern, és a dir, fora dels edificis de les esglésies (excomunicats). L'equiparació de les dones leproses amb les bèsties es considera generalment difícil d'interpretar.
El divuitè salvaguarda el dret del poble a oposar-se al nomenament d'un bisbe que no vol.
El cànon vint-i-dos s'ocupa dels assassins voluntaris, proscrivint-los a romandre prostrats però permetent-los al final de la vida gaudir de la plena comunió. El cànon vint-i-quatre imposa cinc anys de penitència a aquells que consulten mags.
El Concili també va condemnar tant l'avortament com l'infanticidi, tot i que només va suggerir una excomunió de deu anys en comparació amb l'excomunió de per vida imposada pel concili d'Elvira.
Llegat Els cànons resultants del sínode tenen una importància particular per a la història de la institució de la penitència i es troben entre les primeres proves del sistema de penitència de tres passos, que més tard va esdevenir el sistema de quatre passos. A més, el cànon 13 conté les primeres proves de corbisbat.
Referències
Bibliografia
Eusebio di Cesarea, Historia Ecclesiastica, X, 3. Giuseppe Cappelletti, Storia ecclesiastica universale, vol. II, Milano-Verona 1861, p. 90–91 Giovanni Domenico Mansi, Sacrorum Conciliorum nova et amplissima collectio, vol. II, Firenze 1759, coll. 513-540 Edward H. Landon, A Manual of Councils of the Holy Catholic Church, vol. I, John Grant, Edimburgo 1909, p. 23-25 X. Le Bachelet, v. Ancyre (Conciles d'), in «Dictionnaire de théologie catholique», vol. I, coll. 1173-1176
Enllaços externs Cànons del Concili d'Ancira
Categoria:Història d'Ankara Categoria:Articles amb traduccions sense revisar