Grigori Naúmovich Kaminski, va ser un revolucionari bolxevic i polític soviètic. Va ser un dels principals organitzadors del servei d'assistència sanitària en la Unió Soviètica.

Va ser membre del POSDR en la seva facció bolxevic des de 1913, candidat a membre del Comitè Central de 1925 fins a 1937, membre del Comitè Executiu Central Panrus (des de 1934), i del Comitè Executiu Central de l'URSS.

Biografia Va néixer en la família d'un ferrer jueu. A 19 anys, va viure durant un any amb un oncle que era sabater a Minsk. Es va graduar d'una escola industrial i d'un gimnàs a Minsk amb una medalla d'or. Des de 1915, va ser estudiant de la facultat de medicina de la Universitat Estatal Lomonosov de Moscou (encara que va estudiar només dos cursos). Va ser participant actiu del moviment revolucionari, per la qual cosa va ser perseguit i arrestat per les seves activitats revolucionàries.

Des de 1913, va ser membre del Partit Obrer Socialdemòcrata de Rússia en la seva facció bolxevic. En 1917, es va convertir en membre de l'Oficina Regional de Moscou del POSDR (b), i al març va ser enviat a Tula. Va ser elegit membre del Consell de Diputats de Treballadors i Soldats de Tula, membre de la Duma de la ciutat i membre de l'Assemblea Constituent; un dels organitzadors, secretari i després president del Comitè de la Ciutat de Tula del POSDR (b), a l'octubre-desembre va encapçalar el Comitè Militar Revolucionari provincial. Delegat del VI Congrés del POSDR de l'organització Tula del POSDR (b). Va ser el cap dels periòdics de Tulshchina, en particular, l'organitzador i primer editor (1918-1920) del periòdic provincial de Tula Kommunar. En 1918-1920 va ser president del comitè executiu del Consell Provincial de Tula i durant algun temps al mateix temps president del comitè provincial del partit. En 1919 president del Comitè Militar Revolucionari Provincial.

Durant la lluita contra les tropes del general de l'Exèrcit Blanc, Anton Denikin en 1919, des d'agost, va ser membre del Soviet Militar Revolucionari de la regió fortificada de Tula del Front Sud, al novembre-desembre membre del Soviet Militar Revolucionari de la 2a (Reserva) Exèrcit (format a la província de Tula).

En setembre de 1920, va ser cridat a ocupar el càrrec de cap interí del Comissariat del Poble per les Nacionalitats, mentrestant el comissari del poble, Ióssif Stalin, es trobava en el front durant la guerra amb Polònia. A finals de 1920 va ser enviat pel Comitè Central del Partit de la RSS de l'Azerbaidjan. De 1920 fins a 1921 va ser secretari executiu del Comitè Central del PC(b) de la República Socialista Soviètica de l'Azerbaidjan, durant algun temps membre del Buró del Comitè Central del PC(b) de l'Azerbaidjan. L'agost de 1921, va ser president del Soviet de Treballadors i Diputats de l'Exèrcit Roig de Bakú. En el mateix any va ser cridat de volta a Moscou i va ser reemplaçat per Sergei Kirov.

En 1922 va ser president de la junta directiva de Jlebotsentr, entre 1922 i 1923 va ser president del Comitè Central del Sindicat de Treballadors de la Terra i els Boscos de Tota Rússia en Vserabozemles. De 1923 a 1929, va ser president de la Junta de la Unió de Cooperació Agrícola. Entre 1928 i 1929 va ser president de la Unió de Col·lectius Agrícoles de Tota Rússia (Koljozcenter). En aquests càrrecs va ser un dels líders de la col·lectivització i destacat defensor del cooperativisme.

Durant una sessió del Politburó en gener de 1925, va advertir que la majoria dels camperols encara no comprenien el valor de la cooperació i va advocar perquè les cooperatives tinguessin un avantatge comercial sobre els productors individuals, i que els presidents de les cooperatives fossin escollits, no designats. Es va oposar a la norma que prohibia als kulaks unir-se a les cooperatives, perquè <<és molt més rendible tenir un kulak en cooperatives agrícoles sota la nostra supervisió que fora d'ella>>. La seva política va ser vehementment rebutjada per Lleó Trotski, líder de l'Oposició d'Esquerra, qui va afirmar, en juliol de 1926, que això portaria que les cooperatives fossin dirigides no per comunistes i camperols pobres, sinó per camperols de classe mitjana.

Des de 1929 De gener a agost de 1930, cap del departament d'agitació i propaganda del Comitè Central del Partit Comunista (Bolxevic) de tota la Unió.

Des de 1930 va ser secretari del comitè del partit de la ciutat de Moscou, i de 1932 a 1934 va ser president del comitè executiu regional de Moscou.

Des del 15 de febrer de 1934 fins al 15 de març de 1937, va dirigir el Comissariat del Poble per a Salut de la RSFS de Rússia i, al mateix temps, des de 1935, l'inspector sanitari cap de l'URSS. A més, des del 20 de juliol de 1936 al 25 de juny de 1937 també va dirigir el Comissariat del Poble per a la Salut de l'URSS. Juntament amb Nikolai Semashko, va ser el fundador de la tendència preventiva en la medicina soviètica. Entre els metges, va mantenir estretes relacions amb Ivan Pavlov i Solomó Levit (executat el maig de 1938), entre altres.

El juliol de 1935, se'l va nomenar a l'Institut Mèdic de Sverdlovsk amb el seu nom; diverses altres institucions també van portar el seu nom. Va ser un dels acusadors de Aleksei Ríkov acusat en 1936 de preparar un atac terrorista contra Stalin l'abril de 1932.

El 18 de febrer de 1937, Sergo Ordzhonikidze, qui Kaminski coneixia des de la seva estància a Azerbaidjan en 1920, es va suïcidar, i Kaminski va haver de signar un informe mèdic oficial en el qual s'afirmava falsament que havia sofert un infart.

Va ser detingut després de donar un discurs en el Ple del Comitè Central el mateix dia 25 de juny de 1937, on va denunciar al futur cap del NKVD, Lavrenti Béria, llavors cap del partit a Transcaucàsia, traient a col·lació un vell rumor que Beria havia estat espia del partit polític Müsavat a l'Azerbaidjan. El 26 de juny, es va adoptar una resolució del ple: "Excloure a Kaminski, per no ser digne de confiança, de la llista de candidats a membres del Comitè Central del PCU (b) i del partit". El 8 de febrer de 1938 va ser condemnat a pena capital pel Col·legi Militar de la Cort Suprema de l'URSS en virtut de l'art. 58 del Codi Penal de la RSFSR. Va ser executat el 10 de febrer de 1938. El seu successor Mijail Boldyrev, seria executat a l'any següent.

Anys després, Anna Larina, vídua de Nikolai Bujarin, va saber que Kaminski s'havia manifestat en contra de l'arrest del seu marit.

Va ser rehabilitat pòstumament el 2 de març de 1955 pel Col·legi Militar de la Cort Suprema de l'URSS.

El nom de G. N. Kaminski és un dels carrers de Tula.

El discurs de Kaminski en el ple de juny del partit i el posterior arrest, interrogatori, tortura i execució està dedicat a la novel·la d'Igor Minutko "Al juny trenta-set ..." (sèrie "Rússia. Història en novel·les" de l'editorial Armada, 1997).

Referències

Categoria:Víctimes de la Gran Purga Categoria:Jueus soviètics Categoria:Jueus ucraïnesos Categoria:Vells Bolxevics Categoria:Morts a Moscou Categoria:Persones de Dniprò Categoria:Comunistes ucraïnesos Categoria:Polítics nascuts al segle XIX Categoria:Polítics morts al segle XX Categoria:Nascuts el 1895