El terme il·lusió de moviment, també anomenat moviment il·lusori o moviment aparent, fa referència a la il·lusió òptica que ens porta a percebre cert moviment en una imatge estàtica; no hi ha cap element que es desplaci en l'espai, però ens fa l'efecte que sí, produint-se en aquest precís moment la il·lusió de moviment. Malgrat que en la nostra vida quotidiana estem molt més sovint exposats al moviment real que a les il·lusions de moviment, és en aquest darrer àmbit en què s'han fet més estudis relacionats amb la percepció del moviment.
El moviment il·lusori que produeix una imatge estàtica està relacionat amb els efectes cognitius que comporta la manera en què interactuen els colors, les formes i la posició dels objectes que hi apareixen. Aquest concepte va ser esmentat per primera vegada per Aristòtil. No obstant això, no va analitzar-ne les causes, ni va estudiar-lo com a tal; simplement va anotar un fenomen relacionat amb la percepció de moviment. Va descriure com, havent passat un temps certament prolongat observant quelcom en moviment, en apartar-ne la vista, encara es percep allò que es veu com si s'estigués movent. D'això, posteriorment estudiat, se n'ha dit postefecte de moviment (es desenvoluparà en aquest mateix article més endavant).
Mecànica de la percepció del moviment il·lusori El moviment pot ser percebut mitjançant tres maneres. En primer lloc, es pot manifestar a partir de canvis en la imatge retinal (per exemple, en lliscar aquesta sobre el mosaic retinal). Per tal de simplificar-ho, podríem entendre això mateix com el moviment en el camp visual. En segon lloc, a través de canvis en la posició dels nostres ulls; si aquests es mouen, podem observar com l'escena que se'ns mostra al davant es desplaça d'una banda a l'altra. Podríem dir-ne, d'això, el moviment del camp visual. Finalment, la nostra percepció de moviment també pot sorgir fruit de l'efecte secundari de qualsevol d'aquests dos estímuls tot just comentats. El moviment il·lusori se'ns apareix d'aquesta darrera manera, ja que no hi ha cap canvi objectiu demostrable en la posició relativa de l'objecte percebut en moviment (no hi ha moviment en el camp visual), o en la posició dels ulls de l'observador (tampoc hi ha cap moviment del camp visual); tanmateix, sí que hi ha percepció de moviment.
Roger B. H. Tootell, juntament amb diversos companys, va identificar la zona del cervell que s'activa quan s'experimenta un moviment il·lusori, mitjançant un experiment amb imatges per ressonància magnètica funcional. Van mostrar un conjunt d'anells concèntrics que semblava que es movien cap a dins i cap a fora a un seguit de participants que, després de veure els estímuls durant 40 segons, van percebre una il·lusió de moviment (concretament, un postefecte del moviment, més endavant desenvolupat), moment en el qual l'activitat a l'àrea mig temporal del seu cervell (l'àrea visual V5, al còrtex visual) va augmentar. Aquesta és, per tant, la part del cervell que s'activa en experimentar una il·lusió de moviment.
Tipus de moviments il·lusoris Podem percebre el moviment il·lusori de diverses maneres i en diferents circumstàncies. Tot seguit, explicarem breument en què consisteixen aquestes menes d'il·lusions de moviment.
Moviment estroboscòpic miniatura|Gif que mostra una il·lusió de moviment estroboscòpic El fenomen del moviment estroboscòpic és el tipus de moviment il·lusori més comú i també el més estudiat. Es produeix quan es juxtaposen diverses imatges o objectes estàtics alternats en seqüència a una velocitat elevada i separats per una breu interrupció del flux lluminós, no perceptible a la vista, i aquests evoquen la percepció d'un moviment continu. Les imatges o objectes que es perceben en moviment, se succeeixen les unes a les altres mitjançant un moviment cíclic (per exemple, un moviment de rotació continu), i l'efecte estroboscòpic ocorre a causa de l'aliàsing que es dona quan aquest moviment es representa a partir d'un seguit de mostres curtes a una freqüència de mostreig propera al període del moviment.
Simon von Stampfer va encunyar aquest terme l'any 1833, amb la sol·licitud de patent que va fer per al seu estroboscopi Scheiben (disc estroboscòpic), més conegut com a Fenaquistoscopi, el primer aparell que va permetre visibilitzar imatges en moviment. A partir d'aquest invent, va explicar que, en substituir una figura per una de molt semblant però en una posició lleugerament diferent, i separar ambdues amb una interrupció de llum molt breu (tan breu, que no és nociva per a l'espectador), es produeix una il·lusió de moviment que mostra com la figura es mou.
No obstant això, la investigació sistemàtica sobre el moviment estroboscòpic no va iniciar-se fins el 1912, amb la publicació de l'article Experimentelle Studien über das Sehen von Bewegung. Zeitschrift für Psychologie (Estudis experimentals sobre la percepció de moviment) de Max Wertheimer, que marcaria l'inici de la Psicologia de la Gestalt. Igualment que posteriors investigadors, Wertheimer va descobrir que la naturalesa del moviment estroboscòpic que es donava entre el centelleig de dos llums separats per un petit interval de temps, depenia de dos factors: la sincronització temporal en la seva presentació, i la distància existent entre tots dos. D'aquesta manera, va determinar els canvis perceptius que es produeixen segons l'interval temporal entre la presentació dels centellejos (es desglossen en la taula que es mostra a continuació), i va afirmar que, si s'incrementa la distància entre els llums mostrats, també cal incrementar l'interval entre la seva encesa, o bé incrementar la seva intensitat, per tal que es mantingui la mateixa percepció del moviment. Aquests descobriments donen peu a la següent taula: +Percepcions del moviment estroboscòpic segons l'interval temporal emprat entre l'encesa de dos llumsInterval comprès (ms)Percepció del moviment estroboscòpicMenys de 30msSimultaneïtat Ambdues llums es perceben encenent-se i apagant-se alhora; no es percep cap mena de moviment.Entre 30ms i 60msMoviment parcial Es comença a advertir el moviment.Aproximadament 60msMoviment òptim Sembla que una llum es mou de manera contínua d'una banda a l'altra. Aquest moviment s'anomena així perquè és percebut com si es tractés d'un moviment real.Entre 60ms i 200msMoviment fi Es produeix un aparent moviment d’ambdós llums que es tracta d’un moviment “fantasmal”, que dificulta la percepció de qualsevol altre objecte movent-se entre ells o al seu voltant.Max Wertheimer: Experimentelle Studien über das Sehen von Bewegung. Zeitschrift für Psychologie, Volume 61, 1912, p. 161–265 (online ;PDF-Datei; 8,61 MB). Per aquest motiu, també s’anomena moviment sense objectes. De la mateixa manera que el moviment beta (mena de moviment estroboscòpic que es dona amb imatges força diferents entre elles i a velocitats estroboscòpiques relativament baixes), ha estat erròniament relacionat amb les il·lusions de moviment que es produeixen en les pel·lícules.A partir de 200msSuccessivitat La presentació de les llums s'adverteix com a successiva; no es percep cap mena de moviment, una llum s'encén, s'apaga, i la següent fa el mateix tot seguit. L’exemple de moviment estroboscòpic més freqüent el trobem en les pel·lícules. S’hi projecten 24 fotogrames a cada segon, separats per un interval de foscor d’uns 42 mil·lisegons aproximadament, el que correspon al rang en què es produeix el moviment òptim. D'aquesta manera, una sèrie d'estímuls estàtics presentats ràpidament, es perceben com a moviment continu.
Els efectes estroboscòpics, d'altra banda, també poden donar-se per alterar la manera en què percebem el moviment real d'alguns objectes. Quan un objecte en moviment s'il·lumina periòdicament a intervals d'una velocitat semblant (emprant, per exemple, una llum estroboscòpica), només en veiem el moviment en moments discrets. Això comporta que percebem l'objecte com si no s'estigués movent, com si es mogués més lentament, o com si es mogués a l'inrevés.
Per a més informació, consultar l'article de Viquipèdia "Efecte estroboscòpic".
Moviment induït El moviment induït es dona quan un objecte petit sembla moure's a causa de la influència del moviment real d'un objecte més gran. Aquest fet va ser descrit en primera instància per Karl Duncker l'any 1929 en un experiment en el qual va mostrar, en una habitació totalment fosca, un cercle petit situat a l'interior d'un rectangle, tots dos lluminosos. Seguidament, va moure el rectangle a la dreta, fent que els observadors indiquessin que el cercle semblava haver-se mogut a l'esquerra.
D'aquesta manera, el moviment d'un marc que rodeja un punt lluminós, farà que el darrer sembli moure's en la direcció contrària (quan, realment, roman estàtic).
Podem trobar exemples de moviment induït en aquells casos en què sembla que la lluna es mou a través dels núvols, quan són aquests els que es mouen realment; o en les pel·lícules que projecten imatges en moviment a través de les finestres d'un cotxe estàtic, fet que provoca la sensació que el cotxe està avançant.
Moviment autocinètic El moviment autocinètic es produeix quan s'observa un petit punt de llum en una cambra totalment fosca, i aquest feix de llum sembla moure's.
Es tracta d'un efecte de moviment aparent molt susceptible a la suggestió, com va demostrar el psicòleg social Muzafer Sherif en un experiment en què mostrava un punt de llum en una habitació completament fosca i preguntava quina distància s'havia mogut aquest llum. Ho va fer amb persones individualment i amb petits grups, i aquelles persones que havien fet l'experiment conjuntament, sempre acabaven influenciant-se entre elles i donant la mateixa resposta. Aquesta sensibilitat de l'efecte autocinètic al suggeriment, va portar els psicòlegs clínics Allan Rechtschaffen i Sarnoff Mednick a emprar-lo en un test de personalitat, utilitzant, així, la "tècnica de la paraula autocinètica" (denominada d'aquesta manera per ells mateixos).
Postefecte de moviment El postefecte de moviment es produeix quan s'observa un estímul de moviment continu i constant durant un temps prolongat, i tot seguit se n'aparta la mirada per centrar-la en un objecte estàtic. En conseqüència, l'objecte que ara és esguardat sembla moure's en la direcció contrària a la qual es movia l'estímul de moviment anteriorment contemplat.
Un exemple de postefecte de moviment és l'anomenada il·lusió del salt d'aigua, que consisteix en el fet que, quan passes entre 30 i 60 segons mirant un punt fix d'un salt d'aigua i, seguidament, centres la mirada en un altre element de l'escena, aquest darrer semblarà desplaçar-se cap amunt (en direcció contrària a l'aigua del salt que tot just contemplaves). Una altra de les exemplificacions més conegudes del postefecte de moviment, és el postefecte de l'espiral rotatòria. En aquest cas, es contempla el gir d'una espiral, que es percep com si s'estigués expandint. En apartar-ne la mirada, qualsevol altre objecte que mirem sembla contraure's.