The Pointer Sisters és un grup vocal femení estatunidenc d'Oakland, Califòrnia, que va aconseguir èxit popular durant les dècades de 1970 i 1980. Han tingut un repertori amb molts gèneres i han venut uns 40 milions de discos al llarg de la seva carrera. Les Pointer Sisters han guanyat tres premis Grammy i han rebut una estrella al Passeig de la Fama de Hollywood el 1994. El grup va tenir 13 èxits al top 20 dels Estats Units entre 1973 i 1987.
El grup va tenir els seus orígens quan les germanes June i Bonnie Pointer van començar a actuar en clubs el 1969 amb el nom de "Pointers Au Pair". La formació va créixer fins a convertir-se en un trio quan la seva germana Anita s'hi va unir. El seu contracte discogràfic amb Atlantic Records va produir diversos senzills sense èxit. El trio va créixer fins a convertir-se en un quartet quan la seva germana Ruth s'hi va unir al desembre de 1972. Després van signar amb Blue Thumb Records, van gravar el seu àlbum de debut i, amb el seu nou segell, van començar a tenir més èxit, guanyant un premi Grammy el 1975 a la millor interpretació vocal country per "Fairytale" (1974). Bonnie va deixar el grup el 1977 per començar una carrera en solitari amb un èxit modest.
Després de signar amb el segell independent de Richard Perry, Planet Records, el 1978, el grup va aconseguir el seu principal èxit comercial a la dècada de 1980 com a trio format per June, Ruth i Anita. Amb Perry emfatitzant els estils de pop electrònic i dance, van guanyar dos Grammy més el 1984 pels 10 millors èxits "Automatic" i "Jump (For My Love)". Els altres èxits del grup que van entrar al top 10 dels Estats Units són "Fire (1979), "He's So Shy" (1980), "Slow Hand" (1981), la versió remesclada de "I'm So Excited" (1984) i "Neutron Dance" (1985).
June, la germana petita, va patir addicció a les drogues durant diversos anys, i va deixar el grup l'abril de 2004 abans de morir de càncer l'abril de 2006, als 52 anys. Va ser substituïda per la filla de Ruth, Issa Pointer. Aquest trio va aconseguir el número 2 a Bèlgica el 2005, versionant "Sisters Are Doin' It for Themselves" amb la cantant belga Natalia.
Entre el 2009 i el 2015, el grup estava format per Anita, Ruth, Issa i la néta de Ruth, Sadako Pointer. Tot i que les quatre dones van romandre al grup, sovint actuaven com a trio, rotant la formació segons calgués. El 2015, Anita es va veure obligada a retirar-se a causa de problemes de salut, deixant Ruth com a única membre de les germanes de la formació original.
El desembre de 2016, la revista Billboard les va classificar com les 80es artistes de dansa més reeixides de tots els temps. El desembre de 2017, Billboard les va classificar com la 93a artista més reeixida de la Hot 100 de tots els temps i com la 32a artista femenina més reeixida de la Hot 100 de tots els temps.
Història Primers dies De petites a West Oakland, els seus pares, el reverend Elton i Sarah Pointer, tots dos nadius d'Arkansas, animaven les germanes i els germans Pointer a escoltar i cantar música gospel. Tanmateix, els deien que el rock and roll i el blues eren "la música del diable", i que només quan estaven lluny dels seus pares, que els vigilaven, podien cantar aquests estils. Cantaven regularment a una congregació local de l'Església de Déu en Crist a West Oakland, però a mesura que les germanes es feien grans, el seu amor per altres estils de música va començar a créixer.
Les germanes eren cosines germanes del jugador de bàsquet i entrenador en cap de l'NBA Paul Silas, i germanes d' Aaron Pointer. Aaron va ser un dels pocs jugadors de beisbol de les grans lligues que es va fer menys famós que les seves pròpies germanes; més tard va arbitrar a la National Football League durant 17 temporades. Les germanes es van graduar a l'Oakland Technical High School : Ruth el 1963, Anita el 1965 i Bonnie el 1968. Després de deixar l'escola, la germana gran Ruth ja estava casada i tenia dos fills, Faun (nascut el 1965) i Malik (nascut el 1966), Anita, la segona germana gran, també estava casada i tenia una filla, Jada. Bonnie, la tercera germana gran, i June, la més petita, van buscar una carrera en el món de l'espectacle i van formar un duet, 'Pointers Au Pair'. Més tard, Anita va deixar la feina per unir-se al grup. Van començar a fer gires i a actuar, i van fer cors per a artistes com Grace Slick, Sylvester, Boz Scaggs, Taj Mahal, Elvin Bishop i Betty Davis.
Va ser mentre feien de teloners de Bishop en una aparició a un club nocturn el 1971 que les germanes van signar un contracte discogràfic amb Atlantic Records. Els senzills resultants de la seva etapa a Atlantic no van aconseguir convertir-se en èxits, però les germanes gaudien de la seva incipient carrera discogràfica. Una gravació s'ha convertit en un clàssic del Northern Soul : "Send Him Back" (Atlantic 45 2893). Concentrada al Wigan Casino cap al 1973-1974, el Northern soul era una escena musical underground que comprenia discos de 45 rpm americans publicats al mateix temps que Tamla Motown i importats al Regne Unit. "Send Him Back" continua sent un dels favorits del públic mundial del Northern soul. Ruth va fitxar pel grup el desembre de 1972. El quartet va signar amb Blue Thumb Records i va començar a gravar el seu primer àlbum.
El 1976, se'ls va demanar que gravessin " Pinball Number Count " per a Sesame Street, una sèrie de dibuixos animats educatius que ensenyaven als nens a comptar. Va debutar el 1977 i va ser un dels protagonistes del programa durant molts anys. Van fer la seva primera actuació televisiva a la discoteca Troubadour de Los Angeles al programa The Helen Reddy Show. El 1974, es van unir a Reddy a la cançó "Showbiz", que va aparèixer al seu àlbum Free and Easy.
Èxit inicial El primer àlbum del grup, The Pointer Sisters, amb el suport dels Hoodoo Rhythm Devils, els incondicionals de la Bay Area, es va publicar el 1973 i va rebre bones crítiques, i el grup va ser lloat per la seva versatilitat i originalitat. El seu primer senzill, "Yes We Can Can", una cançó escrita per Allen Toussaint, que havia estat un èxit menor de R&B per a Lee Dorsey el 1970, va proporcionar a les Pointer Sisters el primer èxit a les llistes d'èxits que va arribar al número 11 del Billboard Hot 100, mentre que tant "Yes We Can Can" com el següent senzill, la versió de Willie Dixon "Wang Dang Doodle", van ser grans èxits de R&B amb els respectius pics de R&B del número 12 i el número 24. miniatura|The Pointer Sisters (Ruth, Anita i Bonnie) actuant el setembre de 1974 El segon àlbum de les Pointer Sisters, That's a Plenty de 1974, va continuar amb l'estil jazz i be-bop del seu predecessor, però va proporcionar una excepció que va despertar molt d'interès: "Fairytale", escrita per Anita i Bonnie, va ser una cançó country que va arribar al número 13 de les llistes de cançons pop i al número 37 de la llista de cançons country. Arran d'aquest èxit, el grup va ser convidat a Nashville (Tennessee), on van aconseguir la distinció de convertir-se en el primer grup negre a actuar al Grand Ole Opry. El 1975, les Pointer Sisters van guanyar un premi Grammy a la millor actuació country d'un duo o grup amb veu, i Anita i Bonnie també van rebre nominacions al premi Grammy a la millor cançó country com a compositores de "Fairytale". La cançó també va ser gravada per Elvis Presley.
Després del doble àlbum en directe Live at the Opera House —una gravació del concert de les Pointer Sisters del 21 d'abril de 1974 al War Memorial Opera House de San Francisco—, el tercer àlbum d'estudi del grup, Steppin', es va publicar el 1975. Steppin va produir el seu senzill de R&B número 1 nominat als Grammy, " How Long (Betcha' Got a Chick on the Side) ", que va ser samplejat per les icones del rap femení Salt-N-Pepa una dècada més tard i versionat fidelment per Queen Latifah al seu àlbum del 2007 "Travelin' Light". Les Pointer Sisters també van aconseguir un altre èxit de R&B de l'àlbum amb "Going Down Slowly", una altra versió d'Allen Toussaint, i el 1976 van aparèixer a la pel·lícula clàssica Car Wash amb la seva cançó de la pel·lícula: "You Gotta Believe", entrant al top 20 de R&B a principis de 1977.
Les Pointer Sisters van aparèixer a l'àlbum de 1977 Saffo Music de la cantant italiana de R&B Lara Saint Paul, produït per Leon Ware, amb baix de Chuck Rainey, guitarra de Ray Parker Jr. i mesclat per Bill Conti. Va ser publicat a Itàlia amb el segell discogràfic LASAPA Records.
El novembre de 1977 es va publicar Having a Party, un àlbum d'orientació jazz-funk, que seria l'últim àlbum amb les Pointer Sisters en el seu format original de quatre dones. Només a la cançó principal cantaven les quatre membres; a les altres cançons de l'àlbum hi participaven Anita, Bonnie i Ruth, però no June, que havia fet una pausa amb el grup en aquell moment. Gravat el 1976, el llançament de l'àlbum es va retardar tant que va causar un interval de divuit mesos entre Having a Party i l'àlbum precedent de les Pointer Sisters, Steppin''' —el recopilatori The Best of the Pointer Sisters s'havia publicat el juliol de 1976— i sense l'impuls d'un senzill d'èxit important, l'àlbum Having a Party en si va generar escàs interès comercial.
Trio El 1977, tant June com Bonnie havien deixat el grup. June volia prendre's un descans i Bonnie va marxar per començar una carrera en solitari. Bonnie es va casar amb el productor de Motown Records, Jeffrey Bowen, el 1978. Posteriorment, va signar un contracte amb Motown i això va conduir a una breu carrera en solitari, amb un èxit moderat. El seu primer àlbum homònim va produir la cançó disco "Heaven Must Have Sent You". L'àlbum va ser produït per Berry Gordy i el seu marit, Jeffrey Bowen. La cançó va esdevenir un èxit del top 20 del pop als Estats Units el setembre de 1979.
El 22 de gener de 1978, Ruth va donar a llum la seva segona filla i, ara com a duet, Ruth i Anita van reduir els seus horaris i es van concentrar en la criança de les seves famílies. Van començar a parlar sobre el futur del grup i quina direcció havia de prendre. Van acordar prescindir de la nostàlgia dels anys 40 i anar en una direcció contemporània. El juliol d'aquell any, June es va casar amb William Oliver Whitmore II.
Les tres germanes van signar un contracte amb Planet Records, del productor Richard Perry, que va ser distribuït per Elektra Records. Després de contribuir com a veu convidada a la versió del grup de "Everybody Is a Star" de Sly Stone, June va tornar a l'art, convertint-lo en un trio. Amb Perry, el trio va començar a treballar en un àlbum de soft rock, que es va publicar el 1978 amb el títol Energy. El primer senzill, una versió de " Fire " de Bruce Springsteen, va pujar al número 2 de la llista Billboard Hot 100 dels Estats Units a principis de 1979, i una tercera versió d'Allen Toussaint, "Happiness", també va entrar a les llistes.
El 1979, el trio va publicar un àlbum amb un so rock més dur, titulat Priority.
Pic de l'èxit Durant els anys següents, les Pointer Sisters van aconseguir el seu principal èxit comercial. El 1980, el seu senzill " He's So Shy " va arribar al número 3 de la llista, i l'any següent " Slow Hand " va arribar al número 2, així com al Top 10 del Regne Unit. El següent àlbum, " Should I Do It ", presentava un so dels anys 50 i va esdevenir un gran èxit, arribant al top 20 de la Hot 100 dels Estats Units. Richard Perry va vendre Planet a RCA Records el 1982. El següent àlbum del grup després d'aquesta fusió seria So Excited!, que incloïa els senzills "American Music", una versió modernitzada i de temàtica patriòtica del so dels grups de noies, i una versió inicial de " I'm So Excited ". Tots dos senzills van entrar a les llistes dels Estats Units i també van tenir èxit a Austràlia. El grup també va aparèixer a la comèdia de situació Gimme a Break! a l'episodi " The Return of the Doo-Wop Girls ".