, de nom real Ana María Beruete Iriarte, va ser una cantant lírica espanyola amb tessitura de mezzosoprano, que va obtenir importants èxits en la dècada del 1950. El 2006 va crear la fundació que porta el seu nom, amb l'objectiu de promoure la difusió d'obres inèdites tant de música espanyola com internacional.

Trajectòria Va créixer en una família en què la música tenia una presència important, donat que dos dels seus germans eren cantants, dos més instrumentista i la seva mare pianista. Va iniciar la seva formació elemental al Col·legi Alemany de Madrid i els estudis de cant al Reial Conservatori Superior de Música de Madrid, amb José Luis Lloret, Lola Rodríguez Aragón i Ramona Nieto. En acabar-los, es va traslladar a Viena per perfeccionar el seu estil en les disciplines d'oratori, òpera i lied amb Radó, Reichert i Werba. Més tard, a Milà, va rebre classes d'Elvira de Hidalgo, Mercedes Llopart i Carmen Melis, i a París de Pierre Bernac.

Va començar interpretant papers de soprano lírica en òperes de Giacomo Puccini com ara Madama Butterfly. El seu debut professional ho va realitzar amb divuit anys, el 4 de desembre de 1945, al Teatre Apolo de València, amb El somiador de Salvador Giner Vidal, que no es representava des de la seva estrena l'any 1901, i al costat del baríton Joan Gual i del baix Aníbal Vela. El gran èxit va arribar dos mesos després, amb la seva destacada interpretació d'Amneris a l'òpera Aida al Teatre Principal de la mateixa ciutat. En aquesta ocasió, va compartir escenari amb María Clara Alcalá, Cristóbal Altube, Pau Vidal i Aníbal Vela. Posteriorment, va interpretar els papers de Charlotte a Werther, Santuzza a Cavalleria Rusticana i va debutar en el rol principal de Carmen, obres amb les quals també va obtenir gran èxit a Bilbao. A més, va tenir una notable participació a l'òpera Tosca, juntament amb Esteban Leoz. El 1946, va fer la seva presentació a Madrid amb el paper de Leonora de l'òpera La favorita amb el tenor Mario Filippeschi, que va arrencar grans aplaudiments. La seva interpretació de Cecília, de l'òpera Les orenetes, al costat del baríton Raimon Torres (Puck) i la soprano Celia Langa (Lina) va ser ben rebuda per la crítica que va valorar la seva veu, presència, naturalitat, temperament i precisió. Posteriorment, va participar en diversos concerts amb l'Orquestra de Cambra de Madrid, sota la direcció d'Ataúlfo Argenta. El 1949, va estrenar la sarsuela La duquessa del candil, del compositor Jesús García Leoz, al Teatre Madrid, acompanyada per Matilde Vázquez, Manuel Ausensi i Manuel Gas.

El 1951 va participar en les representacions de Madrid a la sarsuela al Teatro Español, una sèrie d'actes que van incloure tres concerts i tres representacions d'obres del género chico. En aquestes funcions, va interpretar els papers de Casta a La verbena de la Paloma, Manuela a Agua, azucarillos y aguardiente i Mari-Pepa a La Revoltosa. Aquest mateix any, va inaugurar el Primer Festival de Música i Dansa de Granada al costat de l'Orquestra Nacional d'Espanya sota la direcció d'Ataúlfo Argenta, i a continuació, va realitzar una gira per França, Bèlgica i Suïssa. A més, va actuar al Royal Festival Hall amb l'Orquestra Filharmònica de Londres. En l'àmbit de l'òpera contemporània, va participar a l'estrena mundial de Don Perlimplín, òpera del compositor Vittorio Rieti basada en l'obra de Federico García Lorca, presentada al Festival Siglo XX de París. Durant els següents anys, va cantar a Viena L'Orfeo, acompanyada per instruments antics, així com la Cantata d'Ígor Stravinski i la Simfonia n.º 9 de Ludwig van Beethoven.

En aquells anys va ser considerada la mezzosoprano més jove del món i el 1956, el director José Tamayo la va triar per interpretar el paper de Beltrana a la sarsuela Doña Francisquita amb què es va commemorar el centenari i es va reobrir el Teatre de la Zarzuela, alternant el paper amb Inés Rivaden Olaria i Lina Huarte, sent Fernando ser interpretat pels tenors Alfredo Kraus, Carlos Munguía i Agustín Godoy. Poc després, aquesta sarsuela es va representar, amb el llibret traduït a l'alemany, en el Volksoper de Viena, on Iriarte va tornar a interpretar a Beltrana sent l'única cantant espanyola en el repartiment. Durant els següents quatre anys, va dur a terme una gira per les principals capitals de França, amb les òperes Carmen i Sanson i Dalila, consolidant-se com una destacada figura al repertori operístic i de sarsuela. Els seus enregistraments de sarsueles, molts d'ells realitzats sota la direcció d'Ataúlfo Argenta, estan molt ben valorats i són considerats referents.

El 1960, dos anys després de la mort d'Ataúlfo Argenta, Iriarte va prendre la decisió de retirar-se dels escenaris per motius familiars. La seva última actuació, quan comptava trenta-dos anys, va tenir lloc al Teatre Municipal de Bordeus, cantant el paper protagonista de Carmen. Tot i la seva retirada, Iriarte no va abandonar el món del cant. En els anys següents, es va dedicar a l'ensenyament de tècnica vocal i interpretació a la seva escola privada de la qual han sortit cantants com María José Montiel, Ewa Hyla o José García Quijada. Va impartir cursos d'interpretació al Concurs Internacional de Cant Francesc Viñas i un curs sobre Art Líric Espanyol i Sarsuela a la Universitat de Portland.

A més de la tasca docent, Iriarte va crear la Fundació Ana Maria Iriarte amb l'objectiu de promoure la difusió d'obres inèdites tant de música espanyola com internacional. A través d'aquesta Fundació, va impulsar rellevants esdeveniments musicals i va fomentar el desenvolupament d'artistes joves mitjançant el Concurs Internacional de Zarzuela Ana María Iriarte, la primera edició del qual, el 2010, es va celebrar a Xixón i va tenir com a guanyadors al tenor Andeka Gorrotxategui i a la soprano Teresa Vázquez. A partir de la segona edició, que es va celebrar el 2012, el certamen es va traslladar a Madrid, a l'Escola Superior de Cant. En aquesta ocasió, el primer premi va ser per al tenor Alejandro González del Cerro, el segon per a la soprano Miren Urbieta i el tercer per al tenor Javier Alonso. La tercera edició va tenir com a guanyadora del primer premi a la soprano Mónica Campaña; del segon, al tenor Eduardo Aladren i del tercer, al baix Francisco Crespo. En la quarta i última edició, el primer premi va ser per al tenor Carlos Fidalgo, el segon per a la soprano Ximena Agurto i el tercer per al tenor David Barrera.

El 19 de setembre del 2008, va tenir lloc, al Teatre de la Zarzuela, l'estrena absoluta de l'òpera La Celestina, que Joaquim Nin-Culmell va compondre sobre el drama de Calixt i Melibea escrit per Fernando de Rojas i que el compositor no va poder estrenar en vida. Va ser produïda per la Fundació Ana María Iriarte amb la col·laboració de la Societat Estatal de Commemoracions Estatals i del mateix teatre. La direcció artística va anar a càrrec d'Iriarte.

Reconeixements Al llarg de la seva carrera, va rebre diversos guardons, entre els quals el Premi Nacional de Cant Lucrècia Arana, del Reial Conservatori de Música de Madrid. En 1952 va ser Premi Nacional de Teatre i aquest mateix any va obtenir el Grand Prix du Disque de París pel seu enregistrament, amb Ataúlfo Argenta de L'amor brujo. El 2013, va ser guardonada amb el Premi de la Societat d'Artistes Intèrprets o Executants d'Espanya (AIE). El 15 d'octubre de 2010, la Tertúlia Musical Tomàs Marc del Casino de Madrid li va rendir homenatge amb la participació d'alumnes, amics i companys.

Vida privada Iriarte va estar casada amb Enrique Inurrieta Darrosez (mort a Madrid a noranta-un anys el 26 de març de 2001, als 87 anys), conseller delegat de Discos Columbia.

Del matrimoni van néixer una filla i tres fills: Patricia, Enrique, Alejandro i Aitor Inurrieta Beruete. Un d'ells, Alejandro, va ser regidor del PSOE a l'Ajuntament de Madrid.

Referències

Categoria:Alumnes del Conservatori de Madrid Categoria:Professors de cant Categoria:Cantants madrilenys Categoria:Mezzosopranos espanyoles Categoria:Morts el 2025 Categoria:Nascuts el 1927 Categoria:Articles amb traduccions sense revisar