miniatura|250x250px|Un maori i Joseph Banks intercanviant un cranc de riu per un tros de tela. Circa 1769 La independència de Nova Zelanda és un debat acadèmic i social continu. Nova Zelanda no té una data fixa d'independència; la independència política se'n va produir com a resultat de l'evolució de l'estatus constitucional de Nova Zelanda. El "dia de la Independència" no existeix a Nova Zelanda.
Els principis cap a la independència de Nova Zelanda comencen abans que Nova Zelanda es convertisca en una colònia britànica el 1840. Va haver-hi rebel·lions menors al Canadà, i per a evitar cometre els errors que van portar a la revolució americana, a Durham se li va encomanar fer un informe sobre el govern de les colònies que contenien una important població britànica. Els principis de l'autogovern dins de l'imperi van ser establerts en l'Informe Durham i es posaren en pràctica per primera volta a Nova Escòcia el 1848. Canadà, Nova Zelanda i les colònies australianes aviat en seguiren l'exemple. El Parlament britànic aprovà la Llei de Constitució de Nova Zelanda de 1852, per a atorgar als colons el dret a l'autogovern, només 12 anys (el 1853) després de la fundació de la colònia. Nova Zelanda fou, per tant, independent de tots els propòsits en els seus afers domèstics des dels primers dies com a colònia britànica.
El primer gran pas cap a la condició de nació en l'escena internacional va ocórrer el 1919, quan Nova Zelanda va obtenir un escó en la recentment fundada Societat de Nacions. El 1926, la Declaració Balfour considerà els Dominis Britànics com a "iguals en estatus", i fou seguida de la creació de la base legal de la independència, establerta per l'Estatut de Westminster de 1931, que es va produir sobretot a instàncies d'elements nacionalistes de Sud-àfrica i l'Estat lliure d'Irlanda. Austràlia, Nova Zelanda i Terranova, però, s'hi van mostrar hostils, i l'estatut no va ser adoptat a Nova Zelanda fins al 1947. Independentment de qualsevol evolució jurídica, alguns neozelandesos encara es consideraven una branca perifèrica distintiva del Regne Unit, si més no fins a la dècada dels 1970. Aquesta actitud començà a canviar quan el Regne Unit es va adherir a la Comunitat Europea el 1973 i va derogar els acords comercials preferencials amb Nova Zelanda, i els canvis graduals de nacionalitat i de societat van erosionar-ne encara més la relació.
Declaració d'independència maori (1835) En la Conferència Imperial del 1921, el primer ministre britànic, David Lloyd George, digué:
El 28 d'octubre del 1835, la Declaració d'independència de Nova Zelanda la van signar les Tribus Unides de Nova Zelanda, una confederació lliure de tribus maoris de l'extrem nord de Nova Zelanda, organitzada pel resident britànic James Busby. Aquest document reconeixia la independència dels maoris, i la majoria d'acadèmics pākehā estan d'acord que aquesta declaració es va derogar cinc anys després pel Tractat de Waitangi, que va cedir la independència -reconeguda pel rei Guillem IV del Regne Unit- dels maoris a la Corona britànica.
Colonització: Tractat de Waitangi miniatura|El capità William Hobson fou el primer governador de Nova Zelanda nomenat pels britànics entre 1840 i 1842 En la Conferència Imperial del 1921, el primer ministre britànic, David Lloyd George, digué:
La signatura del Tractat de Waitangi el 6 de febrer del 1840 va marcar l'inici de la colonització britànica organitzada de Nova Zelanda, al principi una subcolònia de la Colònia de Nova Gal·les del Sud, però el 1841 el anglesos feren la Colònia de Nova Zelanda. El Dia Waitangi se celebra com el dia nacional de Nova Zelanda. Alguns advocats constitucionalistes, com ara Moana Jackson, han argumentat que el tractat no va cedir pas la sobirania total de Nova Zelanda a la Corona britànica, i argumenten que pretenia protegir tino rangatiratanga o la independència absoluta en idioma maori. Uns altres ho debaten, i assenyalen que l'ús del terme kawanatanga en el tractat és l'organisme polític que aplica el tractat i estableix acords, kawanatanga és la veritable part del tractat, no la Corona. Nova Zelanda esdevingué una colònia autònoma el 1853 després de l'aprovació de la Llei Constitucional de Nova Zelanda del 1852, que va establir un govern responsable en la colònia. El Parlament de Nova Zelanda estava obligat per una sèrie de lleis del Parlament Britànic, com ara l'Acta de Validesa de Lleis Colonials i la Llei de Defensa de l'Armada Colonial del 1865, que va conduir a la creació de la bandera de Nova Zelanda el 1869. Nova Zelanda participà en la Convenció Nacional Australiana del 1891 a Sydney per a considerar la Federació de les colònies d'Austràlia i Nova Zelanda. La convenció acordà quatre principis, inclosa la creació d'un exèrcit i una armada federats. L'interés en la Federació Australiana proposada es va esvair i Nova Zelanda no va enviar pas una delegació a la Convenció Nacional Australiana del 1897.
Estat de domini En la Conferència Imperial del 1921, el primer ministre britànic, David Lloyd George, digué: miniatura|250x250px| Plunket declara a Nova Zelanda un domini, 26 de setembre del 1907 miniatura|327x327px|Zealandia rebutjant la Constitució d'Austràlia el 1900 El 1901, Nova Zelanda no va ratificar la Constitució australiana i no participà en la Federació d'Austràlia. El primer ministre, Joseph Ward, va determinar que Nova Zelanda hauria de convertir-se en un domini, i el parlament aprovà una resolució a aquest efecte. El 26 de setembre del 1907, el Regne Unit atorgà a Nova Zelanda (juntament amb Terranova, que més tard esdevindria part del Canadà), l'estatus de domini dins l'Imperi britànic. Nova Zelanda es va fer coneguda com el Domini de Nova Zelanda. La data va ser declarada Dia de Domini, però mai va aconseguir popularitat com a dia de la independència, tot i que el terme "domini" era popular. El periòdic Dominion va obrir el Dia del Domini del 1907. Però considerar-lo com un dia d'independència nacional és incorrecte, el canvi a l'estat de domini fou vist com "purament cosmètic".
Malgrat aquest nou estatus, va haver-hi certa aprensió el 1919 quan el primer ministre, Bill Massey, signà el Tractat de Versalles, que indicava que Nova Zelanda tenia un grau de control sobre els seus afers exteriors. Massey, un fervent imperialista, no ho va veure com un acte simbòlic. El 1926, la Declaració Balfour deia que els dominis britànics eren iguals, i això va tenir l'efecte d'atorgar a Nova Zelanda el control sobre la seua política exterior i el seu exèrcit. La legislació requerida per a efectuar aquest canvi, l'Estatut de Westminster del 1931 no fou adoptat per Nova Zelanda fins a uns 16 anys més tard. El 1939, el governador general deixà de ser l'alt comissionat de Gran Bretanya a Nova Zelanda i en el seu lloc es nomenà un oficial independent.
Lliga de les Nacions Nova Zelanda es va unir a la Lliga de les Nacions el 10 de gener del 1920. Segons el dret internacional, només un estat sobirà pot signar un tractat internacional, tot i que Nova Zelanda i els altres dominis signaren com a part d'una "Delegació de l'Imperi britànic". El Tractat de Versalles va oferir la filiació a qualsevol "estat, domini o colònia totalment autònom" (Art. 1).
Conferència imperial de 1926 miniatura|Rei Jordi V del Regne Unit amb els primers ministres en la Conferència imperial de 1926 La Declaració de Balfour deia que: "[els dominis] són comunitats autònomes dins de l'Imperi britànic, iguals en estatus, de cap manera subordinats entre si en cap aspecte de la seua situació interna, o afers externs, tot i que units per una lleialtat comuna a la corona, i lliurement associats com a membres de la Comunitat Britànica de Nacions". Això es va fer efectiu per l'Estatut de Westminster de 1931, que entrava en vigència quan un domini l'adoptava. El govern de Nova Zelanda va veure poca urgència en la llei i va retardar-ne la ratificació, però per motius pràctics, el 1926 havia eliminat els dubtes sobre la independència funcional. En l'obertura de la Conferència Imperial de 1930 que redactà l'Estatut de Westminster, el primer ministre de Nova Zelanda, G. W. Forbes, declarava: «Nova Zelanda no s'ha preocupat en gran manera pel recent desenvolupament de les relacions constitucionals entre els membres de la Comunitat Britànica de Nacions. Hem sentit que sempre hem tingut un ampli marge per a les nostres aspiracions nacionals i una àmplia llibertat per a dur a terme íntegrament totes les mesures que ens semblen desitjables". Mentre que el 1914 Gran Bretanya havia decidit la guerra per a tot l'imperi, el 1939 els dominis van prendre les seues decisions. El 3 de setembre del 1939 Nova Zelanda declarava la guerra a Alemanya. La declaració de guerra es considera normalment una indicació de sobirania.
Estatut de Westminster i regne Al començament de la Segona Guerra Mundial, el llavors primer ministre Michael Joseph Savage, que havia criticat la política britànica d'apaivagament, declarava "on estem [a Gran Bretanya]". El successor de Savage, Peter Fraser, no va retirar pas les tropes de Nova Zelanda de l'Orient Mitjà el 1942 (a diferència d'Austràlia), tot basant-se en una avaluació dels interessos de Nova Zelanda. En el discurs del tron del 1944, el governador general anunciava la intenció del govern de Fraser d'adoptar l'Estatut de Westminster; va haver-hi, però, una forta protesta de l'oposició en el sentit que això afebliria a l'Imperi britànic en temps de necessitat. El 1946, Fraser ordenà als departaments del govern que deixassen d'utilitzar el terme "domini". Irònicament, el fracàs d'un projecte de llei de membres privats per a abolir la Cambra Alta pel futur primer ministre Sidney Holland dugué a l'adopció de l'Estatut de Westminster el 25 de novembre del 1947 amb l'Estatut de la Llei d'Adopció de Westminster del 1947. Aquesta llei va permetre l'aprovació de la Llei d'esmena de la Constitució de Nova Zelanda (sol·licitud i consentiment) del 1947, que atorgà al Parlament de Nova Zelanda plens poders legislatius, control extraterritorial de les forces militars de Nova Zelanda i separà legalment a la Corona de Nova Zelanda de la britànica. Per tant, la monarquia neozelandesa era jurídicament independent de la monarquia britànica.Why they came: US forces in New Zealand. miniatura|333x333px|Un antic passaport neozelandés de 1949, amb el títol "British Passport" i sota "Dominion of New Zealand" El 1948, el Parlament de Nova Zelanda aprovà la Llei de nacionalitat britànica i ciutadania neozelandesa del 1948, que va modificar la llei de nacionalitat neozelandesa. A partir de l'1 de gener del 1949 tots els neozelandesos esdevingueren ciutadans neozelandesos. Continuaren, però, sent súbdits britànics sota la llei de nacionalitat neozelandesa. Abans d'aquesta llei, els emigrants a Nova Zelanda eren classificats com a "britànics" (sobretot del mateix Regne Unit, però també d'altres estats de la Commonwealth com ara Austràlia, Sud-àfrica i l'Índia) o "no britànics".The New Zealand Historical Atlas, Plate 24 Keeping the Dominion British.
En una reunió de primers ministres de la Commonwealth el 1952, després de la mort del rei Jordi VI, s'acordà que la nova reina podria tenir un títol reial diferent en cada domini, però amb un element comú a tots. Per tant, Nova Zelanda és un regne independent de la Monarquia en la Mancomunitat de Nacions. El 1953, el Parlament de Nova Zelanda aprovà la Llei d'Estil i Títols Reials del 1953, que reconeixia la reina Isabel II com la reina del Regne Unit i de Nova Zelanda.