El Monestir de San Nicolò l'Arena és un antic complex monàstic benedictí situat a Catània. És considerat un dels monestirs més grans d’Europa. Va ser fundat al segle XVI i va ser profundament remodelat després del terratrèmol de Sicília de 1693. Destaca per la seva arquitectura barroca i la seva grandària. Actualment, forma part del patrimoni de la Universitat de Catània i l'any 2002 va ser inclòs per la UNESCO a la Llista del Patrimoni Mundial. Actualment és la seu del departament d'Humanitats de la Universitat de Catània i forma part de l'itinerari de les "ciutats del barroc tardà de la Val di Noto".
Va ser fundada per monjos benedictins a mitjans del segle XVI. El primer nucli constava d’un sol claustre, un soterrani i dos pisos. Aquesta estructura, era molt més petita que l’actual. Els dos canvis més importants vingueren causats per fenòmens naturals: l’erupció de l'Elna 1669 i el terratrèmol de 1693. En l’erupció de 1669 el flux de lava va tocar la part nord-oest del monestir sense destruir-lo. Amb tot va provocar una transformació de la morfologia del terreny i la formació d’un banc de lava de 12 metres de gruix. El terratrèmol de 1693 va esfondrar els dos pisos i només va restar intacte el soterrani que és ara la seu de la Biblioteca de la Universitat. Poc temps després del terratrèmol, l’any 1702, va començar la reconstrucció i ampliació del monestir. Les obres es van interrompre el 1886, quan l’Estat va confiscar els béns de l’Església i els monjos van haver d’abandonar l’edifici que va passar a ser propietat de l’ajuntament de Catània i s'hi varen allotjar escoles, casernes, un observatori astronòmic, el Laboratori de Geodinàmica, l’Oficina de Meteorologia, gimnasos i, fins i tot, un local de cinema i teatre. Cada una d’aquests funcions va comportar una alteració arquitectònica i estructural. Aquest situació es va interrompre el 1977, quan el monestir va passar a dependre de la Universitat de Catània. El 1984 es va començar la recuperació d’aquest esplèndid espai sota la direcció de l’arquitecte italià Giancarlo De Carlo.
Història Orígens Cap a la segona meitat del , es va construir una capella i un refugi als vessants de l'Etna per als monjos malalts dels monestirs propers de Santa Maria di Licodia i San Leone del Colle Pannacchio, prop de Paternò. Més tard, a instàncies de Frederic III de Sicília, s'hi va construir el monestir de "San Nicolò la Rena" per la devoció dels monjos a Sant Nicolau de Bari i per la característica terra sorrenca (la sorra vermella, de rena o arena que en llatí significa "sorra") que cobria la zona volcànica. La ciutat de Nicolosi aviat va créixer al voltant del monestir.
Amb el temps, el monestir va superar en importància el de Licòdia i va rebre nombroses visites de les reines Elionor d'Anjou i Blanca de Navarra i va gaudir del favor de governants com Frederic III. Així va acumular una riquesa considerable.
El 1483, els monestirs benedictins de San Placido Calonerò, San Nicolò l'Arena, Santa Maria Nuova i Santa Maria di Licodia van formar la "Congregació dels Monjos de Sant Benet a Sicília" que va ser aprovada pel Papa Sixt IV.
El 1504, amb l'annexió de l'abadia de Montecassino, la Congregació Benedictina de Santa Giustina va canviar el seu nom a Congregació Cassinesa . El 1506, la Congregació Siciliana es va fusionar amb aquesta.
Però les incursions de bandits que assolaven la zona, encoratjades pel relatiu aïllament d'aquest monestir i del de San Leone, combinades amb el clima dur de l'Etna, van empènyer els monjos a sol·licitar insistentment un trasllat a Catània, una ciutat més ben equipada i per tant més segura i, a més, molt disposada a acollir una congregació tan rica i important. L'erupció de 1536-1537, que va destruir el monestir de San Leone, va accelerar el procés: els dos monestirs supervivents, el de Nicolosi i el de Santa Maria di Licodia, juntament amb els monjos de San Leone que s'hi havien refugiat, van obtenir permís per traslladar-s'hi.
Fundació del monestir de Catània miniatura|280x280px|La font del claustre occidental i la columnata és tot el que queda del claustre destruït pel terratrèmol de 1693. Al segle XIX, la font va ser desmantellada per fer lloc al gimnàs municipal "Umberto I". Els monjos benedictins, que es van traslladar a Catània al , van obtenir permís per construir la seu del monestir dins de les muralles de la ciutat, a les ubicacions actuals. La construcció va començar el 1558 en presència del virrei de Sicília. El 1578 encara restava incompleta i ocupada pels monjos. Durant aquest període sembla que l'arquitecte Giulio Lasso n'és al càrrec com està documentat, tot i que el seu paper en el projecte no està del tot clar. Poc després, també va començar la construcció de l'església. Durant el segle XVII, amb l'augment de la riquesa del monestir, l'església i el monestir es van equipar amb mobiliari cada cop més sumptuós, com el gran claustre decorat el 1608 amb columnes de marbre blanc i rics ornaments. El 1669, després d'una devastadora erupció de l'Etna, el flux de lava va envoltar Catània fins a colpejar les parets del monestir, alhora una llengua de lava va destruir l'església de San Nicolò. La reconstrucció va ser lenta atesa la gran mida del monestir.
Va ser llavors quan els benedictins van iniciar una impressionant obra de reestructuració amb l'afegit de la monumental font de marbre al claustre i, alhora, van iniciar el 1687 la reconstrucció de l'església de San Nicolò, a partir d'un projecte de l'arquitecte romà Giovan Battista Contini . miniatura|280x280px|El monestir vist des de dalt. La secció destacada correspon a la superfície del segle XVI anterior a la urbanització del segle XVIII després de dos desastres naturals. L'11 de gener de 1693, el terratrèmol que va assolar la ciutat va causar el col·lapse del monestir i la mort de la majoria dels monjos. Només tres van restar amb vida. Les estructures de l'església, encara en construcció, es van salvar, però les obres es van interrompre durant uns vint anys.
L'edat d'Or miniatura|280x280px|Jardí dels novicis. Durant la desamortització, s'hi va establir el gimnàs municipal Enrico Toti. La flora s'hi va reintroduir durant les obres de restauració. miniatura|350x350px|L' erupció de 1669 en un fresc històric de Giacinto Platania : el flux de lava va envoltar no només el monestir sinó també el castell d'Ursino. Tots dos monuments eren a prop de les muralles de la ciutat. La imatge destaca la ubicació del monestir (a la cantonada superior esquerra de les muralles). Inicialment, els monjos supervivents van voler traslladar el monestir a la propera ciutat de Monte Vergine i fins i tot van començar les obres, però van ser obligats pel senat de la ciutat a tornar el 1702. Llavors van començar la reconstrucció de les estructures existents. El projecte va ser confiat a Andrea Amato de Messina, que va dissenyar una estructura encara més monumental que l'anterior en harmonia amb les idees de riquesa i grandesa dels monjos. L'estructura original del segle XVI es va ampliar cap a l'est amb la construcció d'un segon claustre al costat del més antic, mentre que dos nous claustres havien de tancar simètricament el complex al nord a l'altre costat de l'església .
En els vint anys següents es van completar les façanes principals, però les obres de construcció, ampliació i decoració van continuar al llarg del segle XVIII, primer amb el claustre de marbre, o claustre "oest", -on es van tornar a erigir les columnes del segle XVII i la font-; després amb l'expansió cap al nord per part de l'arquitecte Francesco Battaglia (cap al 1738) i després Giovanni Battista Vaccarini.Eugenio Magnano Di San Lio, Giovan Battista Vaccarini: architetto siciliano del Settecento, Lombardi, 2008, p. 336, . El primer és el responsable de l'inici de l'extensió nord, el segon és el responsable de trencar la simetria original del projecte: les sales comunes i de recepció del monestir ocupaven de fet la zona del tercer claustre, un preludi de l'abandonament definitiu del grandiós projecte original .
Després del 1747, l'obra de Vaccarini va ser completada de nou per Battaglia. Aquest també va supervisar altres obres com el pont cap al jardí dels monjos, el Coro di Notte i la continuació de les obres de l'església de San Nicolò l'Arena que havien estat interrompudes a causa d'esfondraments i fallades estructurals el 1755. El 1767, es va inaugurar el gran orgue de Donato Del Piano al presbiteri de l'església, però van caldre molts més anys abans que es cobrís tota la nau. El 1780 Stefano Ittar va completar la cúpula, mentre que la façana dissenyada per Carmelo Battaglia Santangelo va romandre inacabada. Ittar també es va encarregar de la disposició espacial de l'actual piazza Dante Alighieri, on hi dissenya, el 1769, la gran Exedra amb els tres edificis monumentals per raons estètiques, religioses (la plaça era l'escenari de diverses festes religioses, especialment la processó del Santo Chiodo) i com a inici de la necessària remodelació del barri circumdant, un dels més pobres i insalubres de la ciutat. En aquest punt, una gran part del monestir i l'església ja estava acabada i els monjos es van dedicar en les dècades següents a la decoració interna de les estances, a equipar les capelles amb marbres i pintures precioses, a reunir grans col·leccions artístiques, arqueològiques i llibres naturalistes i científics que el van fer famós a tot Europa.
Del segle XIX fins avui miniatura|Vista del claustre amb un monjo benedictí en primer pla. De l'obra de Hittorff i Zanth de 1835, Architecture moderne de la Sicile. Cap al 1840, l'enginyer Mario Musumeci va ser l'encarregat de la finalització dels claustres. Foren les últimes intervencions arquitectòniques significatives abans que tot el complex fos confiscat per l'estat el 1866. El monestir de San Nicolò l'Arena es va veure afectat per les lleis que suprimien les corporacions religioses i els monjos es van veure obligats a abandonar l'edifici: el 1867 tot el complex va ser transferit a les institucions de la ciutat.
En els anys següents, el gran complex es va utilitzar per a diversos propòsits i es va dividir en diverses parts. Va acollir casernes, escoles i instituts tècnics, durant un cert període també el Museu Cívic (més tard traslladat al Castell Ursino), l'observatori astrofísic del professor Pietro Tacchini, així com el laboratori geodinàmic d''Annibale Riccò , però sobretot es va convertir en la seu de la Biblioteca Cívica de Catània, formada a partir de la benedictina i amb ampliacions posteriors. miniatura|350x350px|La "sala vermella", dissenyada per Antonino Leonardi, és un dels símbols del projecte de restauració de Giancarlo De Carlo. Després de la Segona Guerra Mundial, tot el complex va ser finalment lliurat a la Universitat de Catània, a excepció feta de l'església de San Nicolò, que va ser retornada als benedictins. La universitat va iniciar un vast projecte de recuperació i restauració dirigit pel professor i arquitecte Giancarlo De Carlo. Aquest projecte va permetre adaptar l'antic complex monàstic per allotjar-hi les Facultats de Lletres i Filosofia i la de Llengües i Literatures Estrangeres, ara incorporades al Departament d'Humanitats (DISUM) de la universitat.
Descripció L'església miniatura|350x350px|Església de San Nicolò l'Arena