El Concert per a piano núm. 1 en re menor, op. 15, va ser compost per Johannes Brahms entre 1854 i 1858. Es va estrenar el 22 de gener de 1859 a Hannover amb Brahms com a solista i Joseph Joachim a la direcció.

Origen i context Quan Johannes Brahms tot just havia arribat als vint anys, va presentar algunes de les seves primeres obres a Robert Schumann. L’impacte que li van causar va ser tan profund que Schumann, que s’havia retirat de la crítica musical, va tornar excepcionalment a escriure per elogiar-lo. En aquell text, va descriure Brahms com un talent extraordinari destinat a emergir de manera sobtada, no pas gradual. Amb una imatge gairebé mítica, suggeria que la seva música apareixeria amb tota la seva força des del primer moment, capaç de revelar noves dimensions expressives quan es posés en contacte amb els grans recursos corals i orquestrals. Schumann va publicar a la Neue Zeitschrift für Musik un article entusiasta titulat “Neue Bahnen” (“Nous camins”), en què presentava Brahms com una mena de messies musical, «destinat a donar forma ideal a l’expressió més elevada del seu temps… sorgint com Minerva, plenament armada, del cap de Júpiter».

Aquesta valoració representava un reconeixement enorme per a un jove compositor que fins aleshores només havia escrit música de cambra i peces per a piano. De cop, Johannes Brahms es va veure projectat al centre de l’escena musical, amb la pressió de respondre a unes expectatives molt altes. Sentint aquesta responsabilitat, es va proposar abordar la composició d’una simfonia, tal com explicava en una carta a Robert Schumann el gener de 1854: «El passat estiu he començat a provar-me en una simfonia; ja n’he orquestrat el primer moviment i he escrit el segon i el tercer». Poc després, Schumann —greument afectat per problemes mentals— es va llançar al Rin. Tot i ser rescatat, va passar els darrers anys de la seva vida internat en un sanatori. Aquest fet va colpir profundament Brahms, que es va traslladar a la llar dels Schumann per ajudar Clara Schumann i els seus fills. Amb Clara va establir un vincle emocional molt intens, barreja d’afecte profund i admiració, que va marcar aquest període. Mentrestant, continuava treballant en la simfonia, i en el moviment lent hi va incorporar una evocació musical d’ella.

Johannes Brahms va comptar amb el suport del seu amic Julius Grimm per a la tasca d’orquestració. Tot i així, no acabava d’estar convençut del resultat: tenia la sensació que encara no estava preparat per afrontar amb èxit una forma tan ambiciosa com la simfonia. De fet, la seva veritable primera simfonia no arribaria fins més de vint anys després. Davant d’aquests dubtes, va decidir transformar aquell projecte inicial en una sonata per a dos pianos, que va interpretar juntament amb Clara Schumann, i també amb Grimm. Però tampoc aquesta versió el va satisfer del tot. Va ser llavors quan Grimm li va suggerir una nova via: convertir el material en un concert per a piano. La proposta el va convèncer, i Brahms es va posar a reelaborar l’obra. Va reescriure els dos primers moviments per a piano i orquestra, i en va substituir el tercer per un final completament nou. El moviment descartat no es va perdre: més endavant es transformaria en el cor “Denn alles Fleisch” del seu Rèquiem alemany.

A l’abril de 1856, Johannes Brahms va començar a enviar parts de la partitura del seu Concert per a piano en re menor al seu amic, el violinista Joseph Joachim. Els comentaris d’aquest, juntament amb les respostes del compositor, ofereixen molts detalls sobre l’obra en procés. El 14 de desembre d’aquell any, Joachim va escriure a Brahms: «Cada vegada m’agrada més l’obra, tot i que hi ha algunes coses que no m’acaben de convèncer des del punt de vista compositiu; de la pàgina 21 a la 24 és massa fragmentària, no flueix prou —és més inquieta que apassionada—. En general, després de la introducció tan significativa, d’aquella melodia tan bella en menor, trobo a faltar un segon tema prou magnífic. Entenc que trobar alguna cosa igualment elevada i bella en major, que competeixi en amplitud amb la idea inicial, deu ser difícil, però aquestes reserves no m’impedeixen reconèixer les grans qualitats del moviment».

Després que Brahms li enviés el final —«només per acabar d’una vegada», però amb molts agraïments per haver revisat el primer moviment «tan amablement i amb tanta precisió»—, Joachim li va respondre el 12 de gener de 1857: El teu final, en conjunt, el trobo realment significatiu: l’esperit enèrgic i decidit del primer tema, el passatge íntim i suau en si bemoll major, i sobretot el despertar solemne cap a un final majestuós després de la cadència… De fet, crec que, després de l’amplitud apassionada del primer moviment i del caràcter elevat del segon, podria ser un final satisfactori per a tot el concert, si no fos per algunes incerteses al mig del moviment, que pertorben la bellesa i l’efecte global amb certa inestabilitat i rigidesa… Una conversa amb la senyora Clara Schumann em fa pensar que potser seria bo que escrivissis un altre final, ja que revisar sovint és més difícil que inventar. Però això faria perdre massa coses valuoses del rondó, i potser podries recuperar l’impuls original i refer aquests pocs passatges —això m’agradaria.

Recepció miniatura|Joseph Joachim En l’estrena, sota la direcció de Joseph Joachim, el públic va reaccionar amb correcció, però sense una veritable comprensió ni entusiasme. Cinc dies més tard, Johannes Brahms el va tornar a interpretar a Leipzig, i va escriure a Joachim expressant el seu desànim davant la recepció: «S’han apuntat diversos motius per explicar aquesta acollida freda. D’una banda, l’obra resultava massa intensa i arriscada per als sectors més conservadors; de l’altra, no tenia prou brillantor per satisfer els gustos més radicals. A més, la part pianística no exhibia el virtuosisme espectacular que el públic esperava, i la durada del concert era inusualment extensa. També es va criticar una certa densitat en l’orquestració, especialment a l’inici, on la textura semblava insuficient en relació amb la força expressiva que volia transmetre».

Amb el pas del temps, però, l’obra va acabar imposant-se i guanyant el favor del públic. Avui és una peça ben consolidada dins del repertori, tot i que potser no gaudeix de la mateixa popularitat que el Segon Concert.

Anàlisi musical El Primer Concert és una peça marcada per una gran tensió emocional, amb un romanticisme intens i directe, molt alineat amb l’estètica de Robert Schumann. Aquesta proximitat no és casual: l’obra es va completar poc més d’un any després de la seva mort, precedida per un intent de suïcidi i per un llarg període de deteriorament en un sanatori als voltants de Bonn.

Maestoso Des de l’inici, el moviment transmet una gran tensió dramàtica. El motiu inicial, enèrgic i contundent, deixa una empremta persistent al llarg de tot el discurs, fins i tot en els passatges més lírics, que mai no arriben a ser completament serens. En aquesta primera secció, piano i orquestra sovint evolucionen de manera independent, com si fossin dues veus diferenciades. El desenvolupament esdevé, en gran part, un procés d’aproximació i integració entre ambdues forces. El segon tema, especialment expressiu, apareix inicialment en el piano amb un caràcter íntim. Malgrat la varietat d’episodis i canvis d’atmosfera, el moviment manté una intensitat emocional constant, amb un rerefons meditatiu que no s’esvaeix.

Adagio El moviment lent aporta una sensació d’amplitud i calma, com si volgués alleujar la tensió precedent. Tot i així, aquesta serenor no és absoluta: es percep una tensió latent, reforçada per la continuïtat rítmica (en compàs de 6/4) i per la relació tonal amb el primer moviment. El caràcter global recorda el d’un himne, amb una línia sostinguda i solemne que avança amb regularitat.

Allegro El final adopta la forma d’un rondó amb un marcat aire d’inspiració hongaresa. Diversos temes contrastants s’alternen amb energia, i el discurs inclou moments virtuosos com les cadències i un episodi de desenvolupament amb tractament fugat. A la coda, el tema principal es transforma: adquireix un caràcter més solemne, gairebé de marxa, i passa al mode major, tancant l’obra amb un gir expressiu significatiu.

Referències

Brahms 01 Categoria:Obres de Johannes Brahms Categoria:Hannover Categoria:Composicions musicals del 1859 Concert Piano Brahms