Sura Ṣad ( , ; La lletra Sade) és el capítol 38 (sūra) de l'Alcorà amb 88 versos (Aleia) i 1 sajdah ۩ (38:24). Sad (ص) és el nom de la divuitena lletra de l'alfabet àrab.
Segons la narrativa islàmica tradicional, la sura va ser enviada al profeta islàmic Mahoma per Déu mentre s'enfrontava al rebuig de la seva tribu, els Quraix. Relata històries de profetes anteriors, descriu les esplendors del cel i adverteix de les monstruositats de l'infern.
Pel que fa al moment i al context de la revelació que es creu (asbāb al-nuzūl), es tracta d'una sura mecànica anterior, cosa que significa que es creu que va ser revelada a la Meca, en lloc de més tard a Medina. La sura data del segon període mecànic, és a dir, que va ser revelada només cinc o sis anys després de l'inici del desenvolupament de l'islam.
Resum 1 La lletra Sade, per l'Alcorà, plena de recordatoris. 2 Els incrèduls són addictes a l'orgull i a la contenció 3 No els commou el destí dels antics infidels 4 S'admiren del seu advertidor i l'anomenen bruixot i mentider 5-6 Els infidels neguen la unitat divina com un error meravellós 7-9 Els confederats són desafiats 10-13 Antigues bandes d'infidels confederats destruïdes 14-15 Judici imminent sobre els burladors de la Meca
La història de David 16 Era un veritable creient 17-18 Muntanyes i ocells es van unir a ell per lloar Déu 19 És dotat d'un regne, saviesa, etc. 20-23 És reprendit pels dos adversaris 23-24 David es penedeix de la seva culpa i és perdonat 25-27 És exhortat a jutjar amb justícia 28 Rep el Llibre dels Salms
La història de Salomó 29 És un devot servent de Déu 30-31 Revisant els seus cavalls, oblida les seves oracions 32 Mata els cavalls per expiar la seva negligència 33-34 La prova del cos fals 35-39 El vent i els dimonis són sotmesos a Salomó
La història de Job 40 Clama a Déu en la seva calamitat contra Satanàs 41 Déu descobreix fonts d'aigua per al seu consol 42 La seva família i propietats li van retornar el doble 43 Castiga la seva dona en compliment del seu jurament 43-44 És pacient i devot 45-48 Altres profetes lloats com a exemples de pietat 49-55 El paradís, les seves glòries descrites 55-58 L'infern, les seves misèries delineades 59-61 Els idòlatres i els seus líders es retreuran mútuament a l'infern 62-64 No hi trobaran els musulmans 65-68 Mahoma va ordenar predicar contra la idolatria 69-74 La història de la creació d'Adam i la caiguda d'Iblís revelada a Mahoma 75-77 Iblīs es nega a adorar Adam per orgull 78-82 Déu maleeix Iblís, però li dóna un respir fins al dia de la resurrecció 83-84 Iblís declara a Déu que seduirà la humanitat, excepte els servents de Déu 85 Déu declara el seu propòsit d'omplir l'infern amb Satanàs i els seus seguidors 86 Mahoma no demana cap recompensa pels seus serveis 87-88 L'Alcorà, una advertència que encara no s'ha vindicat davant els no creients
Context històric La sura 38 corrobora el paper de Mahoma com a profeta a través d'exemples concrets d'antics missatgers de Déu i els mals que han afectat les persones que no van escoltar els missatges sagrats. Angelika Neuwirth, una erudita alcorànica alemanya, anomena aquestes llegendes de retribució (McAuliffe, 105). "Demostren que la justícia divina està en acció a la història, els assetjats injustament són recompensats amb la salvació, els transgressors i els no creients són castigats amb l'aniquilació" (McAuliffe, 106). Mitjançant referències regulars a personatges bíblics i un to autoassertiu que lloa tant Mahoma com Déu, el lector pot atribuir aquesta sura al segon període mecà, segons la cronologia de Noldeke. El text coherent es desenvolupa fins a descripcions tant del cel com de l'infern el Dia del Judici. L'ampli ventall de figures bíbliques —des de personatges de l'Antic Testament com David, Salomó i Job fins al diable de l'islam, Iblís— estava dissenyat per ressonar amb un públic ampli davant la incredulitat entre els Quryash, el clan de Mahoma; com Ernst afirma de manera commovedora, Mahoma probablement tractava amb escèptics religiosament ben informats. Com molts passatges contemporanis, la Sura 38 intenta convertir el lector a una religió monoteista que honra Mahoma com a profeta prometent la salvació als veritables creients el Dia del Judici.
Divisions generals de la sura 38 La majoria de les sures de la Meca Mitjana i Tardana es poden dividir en tres seccions per contingut i estil: una divisió tripartida. L'examen de l'estructura d'una sura pot fer que el que sembla una compilació el·líptica de frases sigui molt més comprensible. L'estructura simètrica, també coneguda com a composició en anell, pot ajudar tant al lector novell com al lector experimentat a trobar el missatge central. La sura 38 es pot dividir primer en tres seccions principals: la primera, dels versos 1 a 11; la segona, 12 a 64; la tercera, 66 a 88. La primera i la tercera secció, de longitud similar, recorden al lector el poder de Déu i l'Alcorà descrivint la destrucció i l'infern, i la tercera secció arriba a descriure la creació del mal: la caiguda d'Iblís, que es converteix en Satanàs.
La secció central més gran (12-64) dóna exemples de figures bíbliques com David, Salomó i Job a Mahoma com a Missatgers que també van afrontar l'adversitat. A la part central de la sura, Déu diu concisament a Mahoma: "Recordeu els nostres servents Abraham, Isaac i Jacob, tots homes de força i visió. Els vam fer devots a nosaltres... amb nosaltres seran entre els elegits, els veritablement bons... Aquesta és una lliçó" (Q38:45-49). El context històric de la sura confirma que aquest és realment el seu missatge central: suposadament, Mahoma estava lluitant contra el rebuig de la seva tribu, els Quraix, així que Déu va enviar aquesta revelació per donar-li suport i animar-lo. Com que l'entrada al cel és l'objectiu final de l'islam, res no podia servir com a millor inspiració per a Mahoma per perseverar davant l'adversitat. No obstant això, cal tenir en compte que a mesura que l'islam va guanyar seguidors i s'adaptava per continuar el seu creixement, les divisions clares dins de les sures es desdibuixen i els textos es converteixen lentament en obres més llargues i extenses; el lector no sempre pot trobar tres, i molt menys dues, seccions clares. Fins i tot dins de la Sura 38, el tema i el to poden canviar cada pocs versos, passant de descripcions generals del cel i l'infern a exemples breus de profetes específics.
1-11 comentaris fets per no creients La sura comença amb comentaris fets per no creients confosos pels presagis del Profeta.
Versicle 8: els no creients no intenten entendre els avisos: descaradament dubten (Q38:8). Déu els adverteix que encara no han tastat el meu turment (Q38.8). Li diu a Mahoma que suporti pacientment les seves paraules (Q38.17), donat el context històric de la incredulitat entre els quaryash. El vers 17 relata històries de missatgers específics al Profeta.
12-64 Transició al Dia del Judici i a l'infern Transició d'advertències generals a exemples de la Gent del Llibre i, més tard, una descripció del Dia del Judici i l'infern.
17 Paciència Paciència (Versícul 17): Déu diu a Mahoma que «suporti pacientment les seves paraules» (Q38.17), «ells» referint-se als Quraix, donat el context històric de la seva incredulitat. Això marca la transició de les generalitzacions sobre els pobles incrèduls del passat a les històries de missatgers específics.
17-26 Història de David i els dos litigants El to i l'estil de la Sura 38 es tornen més específics, tant en exemples de profetes anteriors com en les seves històries. Per exemple: els versos 17-26 relaten David mentre s'equivoca durant una prova que Déu li imposa, però ràpidament va caure de genolls i es va penedir (Q38.24). A diferència de les del primer període mecà, les sures del segon període mecà sovint fan referència a personatges bíblics mentre Mahoma intentava convertir la població judeocristiana a l'islam trobant punts en comú entre les seves religions. Tot i que no hi ha proves que ho demostrin, es creu que Mahoma era analfabet. La incapacitat de Mahoma per llegir dóna suport a l'autenticitat de les seves revelacions de Déu, ja que no estaven influenciades per cap coneixement que pogués haver obtingut dels textos de l'època. Les referències bíbliques de Mahoma podrien haver estat de coneixement comú, però el seu ampli abast i la seva claredat suficient apunten a una font omnipotent més gran que Mahoma sol, un paper que Déu encaixa.
Les multituds a qui Mahoma va parlar probablement ja coneixien la història de David. Segons la Bíblia, la història de David i els dos litigants va ser una prova de Déu. La versió alcorànica de la història difereix lleugerament de la versió bíblica, però el missatge final és el mateix. En la tradició musulmana, tot i que David ja té moltes esposes, demana a un home que es divorciï de la seva única esposa perquè David la vol per a ell mateix. Desaprovant l'egoisme de David, Déu envia dos germans, un amb noranta-nou ovelles i l'altre amb només una, a David. Se li demana que decideixi si és just que el germà amb noranta-nou ovelles prengui l'única ovella del seu germà, un clar paral·lelisme amb David prenent l'única esposa d'un altre home. Quan David diu als homes que està malament que el que té moltes ovelles prengui l'única ovella del seu germà, s'adona del seu error, fent referència a les seves relacions amb Betsabé, l'exesposa d'Uries l'hitita, i suplica a Déu que el perdoni, tal com es fa referència a 2 Samuel 12.
30-40: Història de Salomó L'Alcorà també fa referència a Salomó, fill de David, com un Missatger devot que s'adona del seu error i és perdonat per Déu. Amb més investigació, es descobreix la història a la qual es refereix la Sura 38: Salomó és més devot als seus cavalls que a Déu, i es perd les sessions d'oració mentre gaudeix de la companyia d'aquestes criatures ungulades. Justifica la seva obsessió dient: "El meu amor per les coses bones forma part del meu record del meu Senyor!" Déu sap que això no és cert, està disgustat amb el rei i [el redueix] a un simple esquelet al seu tron com a càstig. Finalment, Salomó s'adona que Déu l'ha estat posant a prova. Segons la llegenda musulmana, Salomó sacrifica tots els seus cavalls per demostrar la seva devoció a Déu, i Déu el perdona, atorgant-li un gran poder sobre la terra.
Igual que l'Alcorà fa de David, es destaquen els atributs positius de Salomó, tot i que ell també va cedir a certes temptacions en el camí de la fe (Tottoli, 35). Tanmateix, Déu va atorgar a Salomó poders encara més grans que els del seu pare. Un de particularment miraculós va ser el seu sobre el vent, de manera que podia viatjar ràpidament pel seu immens territori. Salomó podia parlar amb els animals i era comandant d'un rang de djins, o esperits invisibles. La Torà fins i tot afirma que Déu va fer Salomó tan savi que reis de tot el país van viatjar per escoltar-lo parlar. (2 Cròniques 9:14).
55-64: El Dia del Judici No cal ser profeta per tenir una vida després de la mort fructífera. Fins al versicle 49, l'Alcorà repeteix que la recompensa per als seguidors devots serà la proximitat a Nosaltres i un bon lloc on tornar (Q38.49). El lector és cridat per descripcions del cel fins al versicle 54, en què s'utilitzen paraules riques com felicitat i abundant. Aquesta informació atractiva esdevé particularment important quan es contrasta amb una llarga descripció de l'Infern, que dura des dels versos 55 fins al 64, que inclou una descripció esgarrifosa del gust de l'infern: un fluid cremant, fosc i fétid (Q38.58). L'Alcorà descriu aquest Dia del Judici amb descripcions cada cop més vívides a mesura que l'islam es desenvolupa. Aquesta és particularment espantosa, deté múltiples sentits i captura el lector en un núvol fosc i aparentment ineludible d'agonia perpètua.
Altres personatges bíblics