La Suite en fa va ser composta per Albert Roussel el 1926. Es va estrenar el 21 de gener de 1927 amb l'Orquestra Simfònica de Boston sota la direcció de Serge Koussevitzky, a qui està dedicada.
Moviments Els moviments extrems se situen en fa major, mentre que la Sarabanda es desenvolupa en re menor. Cada secció presenta un teixit musical dens i cohesionant, amb un desenvolupament continu i estretament relacionat.
I. Preludi Concebut a la manera d'una antiga toccata, s’articula al voltant d'un primer tema basat en un flux constant de corxeres ràpides, exposat per la corda i reforçat rítmicament pels vents i les trompes. A partir d'aquest motiu es generen diversos contrapunts mitjançant repeticions i transformacions successives, fins que una modulació a la major el trasllada a les flautes. El desenvolupament incorpora un segon motiu, derivat del primer, en do major, i evoluciona cap a una reexposició en què es recuperen tant el tema inicial com els seus contrapunts associats.
II. Sarabanda El moviment s’obre amb el tema principal interpretat pels violins en octaves, posteriorment reforçat per la flauta solista. Un segon tema, més líric, apareix al clarinet, mentre violoncels i contrabaixos sostenen un acompanyament rítmic basat en el material inicial. Aquest fons es va densificant fins a culminar en un desenvolupament ampli del segon tema, amb una gradació progressiva dels vents i dels registres greus. Més endavant, dues trompetes solistes recuperen el tema principal en un diminuendo que passa als violins i s’esvaeix suaument sobre acords sostinguts de la corda.
III. Giga El moviment final adopta una estructura de rondó. Els violins introdueixen un motiu viu i brillant que serveix de base als diferents episodis, mentre que el tema recurrent es relaciona clarament amb aquest material. Ambdós elements s’entrellacen progressivament fins a desembocar en una conclusió enèrgica i lluminosa, de gran vitalitat rítmica.
Anàlisi musical Al costat de la Tercera Simfonia, la Suite en fa d'Albert Roussel es pot considerar una de les culminacions més destacades del seu catàleg. Segons Surchamp, «la coherència i precisió de cadascun dels tres moviments es revelen amb més claredat com més s’aprofundeix en l'obra. Amb un llenguatge ric i ple de matisos, una energia que arriba sovint a l'audàcia i una escriptura orquestral d'equilibri exemplar, el compositor hi concentra el millor del seu estil». Aquesta partitura marca, a més, l'inici de la seva anomenada etapa «clàssica».
Instrumentació La instrumentació és especialment rica: flautí, dues flautes, dos oboès, corn anglès, dos clarinets, clarinet baix, tres fagots, quatre trompes, quatre trompetes, tres trombons, tuba, timbales, caixa, bombo, plats, pandereta, triangle, xilòfon, tam-tam, celesta i cordes.
Referències
Categoria:Obres d'Albert Roussel Categoria:Composicions musicals del 1927 Categoria:Suites per a orquestra