El Banc de l'Estat de l'Imperi Rus () va ser la institució financera dominant de l'Imperi Rus des de la seva fundació el 1860 fins a la fi de l'Imperi el 1917.
Un banc públic amb seu a Sant Petersburg, inicialment va coexistir dins de l'Imperi amb el Bank Polski fins que aquest darrer va ser privat de la seva funció monetària residual el 1870, i amb el Banc de Finlàndia, que aviat va definir una zona monetària separada per al marc finlandès. El 1897, amb l'adopció russa del patró or, el Banc de l'Estat va assumir plenament els atributs d'un banc central, alhora que mantenia un paper addicional significatiu de préstec comercial i de desenvolupament, cosa que el va convertir en la principal font de crèdit per a l'economia russa.
Durant la Revolució Russa, el Banc de l'Estat va absorbir per la força l'antiga activitat de tots els bancs del sector privat de Rússia, va ser rebatejat com a Banc del Poble () i, posteriorment, va ser liquidat el gener de 1920. Després d'un llarg buit durant l'era del comunisme de guerra, finalment va ser restablert a Rússia com el Gosbank soviètic l'octubre de 1921, mentre que altres organitzacions van assumir les funcions de banca central a les noves nacions independents d'Estònia, Letònia, Lituània i la Polònia, així com a Bessaràbia dins de la Gran Romania.
Creació i primers anys miniatura|Retrat de 1865 d'Alexander von Stieglitz (1814–1884), el primer governador del Banc de l'Estat miniatura|Crema de bitllets retirats davant del Banc de l'Estat, 1870
Arran de la inflació que va portar a l'abolició del Banc d'Assignació Rus, Rússia no va disposar d'un banc d'emissió propi a partir de 1818. Després de les dècades deflacionistes de 1820 i 1830, el 1843 es va establir l'Oficina de Bitllets de Crèdit de l'Estat del ministeri de finances, que imprimia el paper moneda distribuït pel Banc Comercial de l'Estat de l'Imperi Rus, però a partir del gener de 1855 aquests ja no estaven recolzats per reserves de plata. El sistema bancari de propietat estatal, que incloïa el Banc Comercial de l'Estat i el Banc de Préstecs de l'Estat de l'Imperi Rus, es va col·lapsar en un pànic bancari el 1858–1859.
El Banc de l'Estat de l'Imperi Rus es va establir el 1860 a instàncies del ministre de finances Alexander Knyazhevich mitjançant un ukaz de l'emperador Alexandre II. Aquest ukaz també va ratificar els estatuts del Banc de l'Estat. El banc estava subordinat al Ministeri de Finances de l'Imperi Rus i es trobava sota la supervisió del Consell d'Institucions de Crèdit de l'Estat. Era l'únic banc central de propietat estatal de la seva època, juntament amb el Sveriges Riksbank i el Banc de Finlàndia, que el precedien dins de l'Imperi. També era la institució de crèdit més gran de l'Imperi. El seu primer governador va ser el financer jueu rus Alexander von Stieglitz.
Segons els seus estatuts, el Banc de l'Estat estava destinat al crèdit a curt termini (no més de 9 mesos) per al comerç i la indústria, a més de tenir una funció monetària. Durant la seva primera dècada d'operacions, el Banc de l'Estat va invertir la major part dels seus recursos en bons de l'estat i valors garantits per l'estat. A més, va emetre préstecs a curt i llarg termini al Tresor Públic. Cap al 1879, el deute del Tresor amb el Banc de l'Estat ascendia a 478,9 milions de rubles. L'amortització d'aquest deute, que va començar el 1881, va acabar el 1091. El crèdit al moviment comercial i industrial es feia principalment mitjançant el descompte de lletres i l'emissió de préstecs contra lletres. Fins a mitjans de la dècada de 1870, la comptabilitat de lletres tenia una mitjana de 30-50 milions de rubles. Des de mitjans de la dècada de 1870 fins a mitjans de la de 1880, les transaccions relacionades amb la comptabilitat de lletres comercials es van duplicar i van assolir una mitjana de 100 milions de rubles. Deu anys més tard, el 1890, van arribar als 152,5 milions de rubles. A partir de 1867, el Ministeri de Finances va iniciar una acumulació intensiva de reserves d'or. Per decret d'Alexandre II del 2 de juny de 1867, es va concedir al Banc de l'Estat i a les seves oficines el dret d'acceptar moneda metàl·lica per als pagaments. Es permetia rebre monedes russes i estrangeres, així com lingots d'or i plata. Els preus eren fixats pel Banc de l'Estat i la moneda s'enviava al seu fons de canvi. Com a resultat, durant el període 1867-1876, el fons de canvi va augmentar de 78,3 milions de rubles a 310,1 milions de rubles.
El Banc de l'Estat va dur a terme una operació per a liquidar els comptes dels bancs estatals anteriors a la reforma, una missió que li havia estat encomanada de manera destacada pels estatuts i que no es va completar fins al 1887. Aquests incloïen el Banc Comercial de l'Estat de l'Imperi Rus i el Banc de Préstecs de l'Estat de l'Imperi Rus. El Banc de l'Estat havia de pagar interessos i reemborsar el capital d'aquells dipòsits que romanien després del lliure canvi de notes de dipòsit per bitllets bancaris al 5 per cent, el pagament d'interessos dels cupons dels bitllets bancaris al 5 per cent i el capital dels bitllets destinats a l'amortització. Per a cobrir aquestes despeses, el Banc de l'Estat havia de transferir els interessos i els imports rebuts dels prestataris dels antics bancs, així com els imports dels pagaments del Tresor Públic sobre el deute amb els seus bancs anteriors a la reforma. Totes les operacions de liquidació s'havien de fer a càrrec del Tresor Públic, el qual, si calia, havia de proveir el banc, a més del seu capital inicial, d'efectiu o de les seves obligacions remunerades amb el dret de vendre-les a la borsa. Però a causa del constant dèficit pressupostari, el Tresor Públic no va poder aportar fons addicionals al Banc de l'Estat, i el banc es va veure obligat a destinar anualment part dels seus beneficis comercials a aquestes operacions. Les operacions de liquidació van començar a produir un superàvit d'ingressos l'any 1872. El gener de 1887 es va suprimir el compte especial per a la liquidació dels antics bancs estatals, i els ingressos dels préstecs i els beneficis de l'operació del Banc de l'Estat es van començar a utilitzar per a les necessitats corrents del tresor.
En les seves primeres dècades, el Banc de l'Estat no era un autèntic banc central, ja que no podia prendre decisions independents sobre assumptes monitaris crítics com l'emissió de bitllets. En lloc d'això, només podia emetre paper moneda per ordre del ministeri de finances, el qual, per tant, controlava de manera efectiva la política monetària de Rússia fins a les reformes de la dècada de 1890.
Intervencionisme econòmic miniatura|Nikolai von Bunge el 1887
Després del nomenament de Nikolai von Bunge com a ministre de finances el 1881, el Banc de l'Estat va deixar d'emetre préstecs al Tresor Públic "per a necessitats corrents", ja que Bunge va introduir la pràctica de subscriure préstecs governamentals per a cobrir el dèficit pressupostari. El Tresor va començar a pagar el seu deute amb el Banc de l'Estat el 1881. Un decret de l'1 de gener de 1881 va anunciar el cessament de l'emissió de bitllets i una reducció del seu nombre en circulació. No obstant això, el 1882 va esclatar una crisi econòmica que va durar gairebé cinc anys. Com a resultat, per al període 1881-1886, en lloc dels 300 milions de rubles previstos inicialment, només es van amortitzar 87 milions de rubles del balanç del Banc de l'Estat. No va ser fins al 1896 que les despeses del Banc a càrrec del Tresor van igualar per primera vegada les quantitats que el Tresor hi tenia invertides. El deute del Tresor amb el Banc de l'Estat es va pagar totalment el 1901, d'acord amb un decret de Nicolau II del 28 d'abril de 1900, que ordenava al Tresor Públic liquidar el saldo del seu deute amb el Banc de l'Estat per un import de 50 milions de rubles.
En línia amb la política econòmica intervencionista de mitjans de la dècada de 1870, el Banc de l'Estat va començar a realitzar operacions per a salvar bancs inestables i en fallida, així com algunes empreses no financeres. Les accions del Banc de l'Estat van mitigar així l'impacte de les crisis bancàries de mitjans dels anys 1870 i principis dels 1880, recolzant l'estabilitat financera. Es va rescatar els principals bancs comercials capitalins i provincials. A mitjans de la dècada de 1880, el Banc de l'Estat es va implicar en el suport i rescat de les societats de crèdit mutu. El seu deute amb el Banc va arribar als 6,2 milions de rubles el 1887. També es van rescatar bancs públics urbans de les ciutats principals. A partir de 1886, el Banc de l'Estat va començar a subvencionar intensament el Banc de la Terra dels Pagesos i el Banc de la Terra de Nobles. Aquests bancs rebien fons per a les seves operacions com a resultat de l'emissió de cèdules hipotecàries, i les pèrdues que sorgien durant la seva execució eren pagades pel Banc de l'Estat des del tresor.
Renovació dels estatuts de 1894 El 6 de juny de 1894, el ministre de finances Sergei Witte va iniciar la reforma del Banc de l'Estat amb l'adopció d'uns nous estatuts que el dirigien a un préstec més intensiu al comerç i la indústria, especialment a l'agricultura. El capital fix del banc es va augmentar a 50 milions de rubles, i el seu capital de reserva a 5 milions de rubles (en el moment de la seva creació el 1860 era de 15 milions de rubles per al capital fix i de 3 milions de rubles per al de reserva). El mandat del Banc de l'Estat va passar de "revitalitzar el moviment comercial" a "facilitar la circulació dels diners, promovent el comerç interior, la indústria i l'agricultura mitjançant el crèdit a curt termini". A més, com abans, el Banc de l'Estat tenia el mandat de contribuir a l'"enfortiment del sistema de crèdit monetari". L'operació de descompte del Banc de l'Estat es va estendre a les lletres emeses amb finalitats comercials i industrials, alhora que el seu termini es va augmentar a 12 de mesos. Els préstecs a empreses industrials podien arribar fins als 500 mil rubles i emetre's per un període de fins a dos anys. Es va donar al Banc de l'Estat el dret d'emetre préstecs contra lletres úniques avalades per una garantia immobiliària, una garantia d'equips agrícoles i de fàbrica, una fiança o una garantia determinada pel ministre de finances. Els nous estatuts van introduir canvis en la governança, mitjançant els quals el Banc de l'Estat va ser retirat de la supervisió del Consell d'Institucions de Crèdit de l'Estat i col·locat sota la supervisió de l'Oficina d'Auditoria de l'Estat. La direcció general del Banc de l'Estat es va encomanar a un Consell que va substituir l'anterior junta i al governador. El Consell incloïa el director de la Cancelleria Especial de Crèdit, un membre del Control de l'Estat, subdirectors del banc, el gerent de l'oficina del banc a Sant Petersburg, membres del Ministeri de Finances (el seu nombre no estava limitat), un membre de la noblesa i un dels comerciants. El president del Consell del Banc de l'Estat era el seu governador.
El creixement de les operacions comercials al Banc de l'Estat, que havia començat un any abans de l'adopció dels nous estatuts, va ser efímer i va acabar el 1896. Durant aquest període, les operacions de descompte gairebé es van triplicar. Hi va haver, tot i que a menor escala, un augment dels comptes corrents especials i dels préstecs amb interessos. Els préstecs de mercaderies als propietaris rurals gairebé es van triplicar, passant de 9,2 a 29,8 milions de rubles, i els préstecs a empreses industrials gairebé es van duplicar, passant d'8,8 a 16,7 milions de rubles.
Reforma monetària de 1895–1898 miniatura|Sergei Witte, cap al 1900–1902