En finances públiques, un prestador en darrera instància és una entitat financera, generalment un banc central, que actua com a proveïdor de liquiditat a una institució financera que es troba incapaç d'obtenir prou liquiditat al mercat de préstecs interbancaris quan s'han esgotat altres facilitats o fonts similars. És, de fet, una garantia governamental per proporcionar liquiditat a les institucions financeres. Des del començament del segle XX, la majoria de bancs centrals han estat proveïdors de facilitats de prestador en darrera instància, i les seves funcions generalment també inclouen garantir la liquiditat en els mercats internacionals en general.
L'objectiu és prevenir la desestabilització econòmica com a resultat del pànic financer i dels pànics bancaris que s'encomanen d'un banc a un altre a causa de la falta de liquiditat en el primer.
Hi ha diverses definicions de prestador en darrera instància, però una de completa és que es tracta de "la provisió discrecional de liquiditat a una institució financera (o al mercat en el seu conjunt) per part del banc central en reacció a un xoc advers que provoca un augment anormal de la demanda de liquiditat que no es pot cobrir des d'una font alternativa".
Tot i que el concepte en si s'havia utilitzat anteriorment, es creu que el terme "prestador en darrera instància" va ser utilitzat per primera vegada en el seu context actual per Sir Francis Baring, en les seves Observations on the Establishment of the Bank of England, publicades el 1797.
Teoria clàssica Tot i que Alexander Hamilton, el 1792, va ser el primer responsable polític a explicar i aplicar una política de prestador en darrera instància, la teoria clàssica del prestador en darrera instància va ser desenvolupada principalment per dos anglesos al segle XIX: Henry Thornton i Walter Bagehot. Tot i que alguns detalls continuen sent controvertits, la seva teoria general encara és àmpliament reconeguda en la investigació moderna i proporciona un punt de referència. Thornton i Bagehot es preocupaven principalment per la reducció de l'oferta monetària. Això es devia al fet que temien que la tendència deflacionista causada per una reducció de l'oferta monetària pogués reduir el nivell d'activitat econòmica. Si els preus no s'ajustaven ràpidament, es produiria atur i una reducció de la producció. Mantenint l'oferta monetària constant, el poder adquisitiu es manté estable durant els xocs. Quan es produeix un pànic induït per un xoc, passen dues coses:
Els dipositants temen no poder convertir els seus dipòsits en actius líquids prou segurs: a la Gran Bretanya del segle XIX, això significava or o bitllets del Banc d'Anglaterra, sent aquests últims un component de la base monetària. Augmenten la quantitat d'efectiu que tenen en relació amb els dipòsits. Els bancs, d'altra banda, per por de quedar-se sense liquiditat, augmenten les seves reserves. En conjunt, això redueix el multiplicador monetari que, multiplicat per la quantitat de base monetària, dona l'oferta monetària. Aquesta equació mostra la relació: on M és l'oferta monetària, B és la base monetària, C/D és la ràtio d'efectiu respecte als dipòsits en mans del públic, i R/D és la ràtio de reserves respecte als dipòsits dels bancs. Si el multiplicador es redueix a causa d'un xoc i la quantitat de base monetària és constant, l'oferta monetària disminuirà com a conseqüència. Thornton i Bagehot, per tant, van suggerir que el prestador en darrera instància hauria d'augmentar la base monetària per compensar la reducció del multiplicador. Això tenia com a objectiu mantenir l'oferta monetària constant i prevenir una recessió econòmica.
Els fonaments de Thornton Thornton va publicar per primera vegada An Enquiry into the Nature and Effects of the Paper Credit of Great Britain el 1802. El seu punt de partida era que només un banc central podia dur a terme la tasca de prestador en darrera instància perquè té el monopoli de l'emissió de bitllets de banc. A diferència de qualsevol altre banc, el banc central té la responsabilitat davant el públic de mantenir l'oferta monetària constant, evitant així les externalitats negatives de la inestabilitat monetària, com ara l'atur, la inestabilitat de preus, els pànics bancaris i el pànic financer.
La contribució de Bagehot Bagehot va ser el segon col·laborador important a la teoria clàssica. Al seu llibre Lombard Street (1873), va coincidir en gran part amb Thornton sense esmentar-lo mai, però també va desenvolupar alguns punts i èmfasis nous. Bagehot defensa: "Préstecs molt grans a tipus molt alts són el millor remei per a la pitjor malaltia del mercat monetari quan s'afegeix una sagnia exterior a una sagnia interna". Els seus punts principals es poden resumir en la seva famosa regla: prestar "amb la màxima llibertat... a comerciants, a bancs menors, a 'aquest i aquell home', sempre que la garantia sigui bona".
Resum de la teoria clàssica Thomas M. Humphrey, qui ha investigat a fons les obres de Thornton i Bagehot, resumeix les seves propostes principals de la següent manera: (1) protegir l'oferta monetària en lloc de salvar institucions individuals; (2) rescatar només institucions solvents; (3) deixar que les institucions insolvents facin fallida; (4) cobrar tipus d'interès de penalització; (5) exigir bones garanties; i (6) anunciar les condicions abans d'una crisi perquè el mercat sàpiga exactament què esperar.
Pànic bancari i contagi La majoria de països industrialitzats han tingut un prestador en darrera instància des de fa molts anys. Els models que expliquen el perquè proposen que un pànic bancari pot sorgir en qualsevol sistema de banca de reserva fractal i que la funció de prestador en darrera instància és una manera d'evitar que es produeixin aquests pànics. El model de pànics bancaris de Diamond i Dybvig té dos equilibris de Nash: un en què el benestar és òptim i un altre on hi ha un pànic bancari. L'equilibri de pànic bancari és una profecia autocomplerta infame: si els individus esperen que es produeixi un pànic, és racional per a ells retirar els seus dipòsits com més aviat millor: abans de necessitar-los realment. Això els fa perdre alguns interessos, però és millor que perdre-ho tot en un pànic bancari.
En el model Diamond–Dybvig, la introducció d'un prestador en darrera instància pot evitar que es produeixin pànics bancaris, de manera que només queda l'equilibri òptim. Això es deu al fet que els individus ja no tenen por d'una escassetat de liquiditat i, per tant, no tenen cap incentiu per retirar els diners abans d'hora. El prestador en darrera instància mai no arribarà a actuar perquè la mera promesa és suficient per proporcionar la confiança necessària per evitar el pànic.
Posteriorment, el model s'ha ampliat per incloure el contagi financer: la propagació d'un pànic d'un banc a un altre, per part d'Allen i Gale, i Freixas et al. respectivament.
Allen i Gale van introduir un mercat interbancari en el model Diamond–Dybvig per estudiar el contagi dels pànics bancaris d'una regió a una altra. Els bancs creen un mercat interbancari perquè els assegura contra la manca de liquiditat en determinats bancs, sempre que la quantitat global de liquiditat sigui suficient. La liquiditat s'assigna a través del mercat interbancari de manera que els bancs que tenen un excés de liquiditat la puguin proporcionar als bancs que en manquen. Sempre que la demanda total de liquiditat no superi l'oferta, el mercat interbancari assignarà la liquiditat de manera eficient i els bancs en sortiran beneficiats. Tanmateix, si la demanda supera l'oferta, pot tenir conseqüències desastroses. Les participacions creuades interregionals de dipòsits no poden augmentar la quantitat total de liquiditat. Per tant, s'han de liquidar actius a llarg termini, cosa que provoca pèrdues.
El grau de contagi depèn de la interconnexió dels bancs de les diferents regions. En un mercat incomplet (els bancs no intercanvien dipòsits con tots els altres bancs), un alt grau d'interconnexió provoca contagi. El contagi no es produeix si el mercat és complet (els bancs han intercanviat dipòsits amb tots els altres bancs) o si els bancs estan poc connectats. En el model d'Allen i Gale, el paper del banc central és completar els mercats per evitar el contagi.
El model de Freixas et al. és similar al d'Allen i Gale, excepte que en el model de Freixas et al., els individus s'enfronten a la incertesa sobre on necessitaran els seus diners. Hi ha una fracció d'individus (viatgers) que necessiten els seus diners en una regió diferent de la seva. Sense un sistema de pagament, un individu ha de retirar el seu dipòsit abans d'hora (quan s'assabenta que necessitarà els diners en un lloc diferent en el següent període) i simplement emportar-se els diners. Això és ineficient a causa de la pèrdua del pagament d'interessos. Per tant, els bancs estableixen línies de crèdit per permetre als individus retirar els seus dipòsits en diferents regions. En un entorn d'equilibri, el benestar augmenta tal com en el model Diamond–Dybvig, però també hi ha un equilibri de pànic bancari. Pot sorgir si alguns individus esperen que d'altres vulguin retirar diners a la mateixa regió en el període següent. Llavors és racional retirar els diners d'hora en lloc de no rebre'n cap en el període següent. Això pot passar fins i tot si tots els bancs són solvents.
Qüestions disputades No hi ha un acord universal sobre si el banc central hauria de ser el seu prestador en darrera instància. Tampoc n'hi ha sobre els pros i els contres de les accions que emprèn aquest prestador i les seves conseqüències.
Risc moral El risc moral ha estat una preocupació explícita en el context del prestador en darrera instància des dels temps de Thornton. S'argüeix, per exemple, que l'existència d'una facilitat de prestador en darrera instància indueix a assumir riscos excessius tant per part dels banquers com dels inversors, cosa que es reduiria si es deixés fer fallida als bancs il·líquids. Per tant, el prestador en darrera instància pot alleujar els pànics actuals a canvi d'augmentar la probabilitat de pànics futurs a causa de l'assumpció de riscos provocada pel risc moral.
Això és exactament el que l'Informe de la Comissió Assessora sobre Institucions Financeres Internacionals del Congrés dels Estats Units acusa de fer al Fons Monetari Internacional quan presta a economies emergents: "En prevenir les pèrdues dels prestadors internacionals, el FMI havia assenyalat implícitament que, si els bancs locals i altres institucions incorrien en grans passius exteriors i deutes privats garantits pel govern, el FMI proporcionaria les divises necessàries per complir les garanties". Els inversors estan protegits contra les pèrdues de la seva inversió i, al mateix temps, reben tipus d'interès més alts per compensar el seu risc. Això fomenta l'assumpció de riscos i redueix la diversificació necessària, la qual cosa va portar la Comissió a concloure: "La importància del problema del risc moral no es pot exagerar".
Tanmateix, no tenir un prestador en darrera instància per por al risc moral pot tenir pitjors conseqüències que el risc moral mateix. En conseqüència, molts països tenen un banc central que actua com a prestador en darrera instància. Aquests països intenten llavors prevenir el risc moral mitjançant altres mètodes com els suggerits per Stern: "regulació oficial; foment de la supervisió i l'autoregulació del sector privat; i la imposició de costos a aquells que cometen errors, inclosa l'aplicació de procediments de fallida quan sigui necessari". Alguns autors també suggereixen que el risc moral no hauria de ser una preocupació del prestador en darrera instància. La tasca de prevenir-lo s'hauria d'encomanar a un supervisor o regulador que limiti la quantitat de risc que es pot assumir.
Responsabilitat macro o micro