miniatura|Armes de García de Avellaneda y Haro en una enquadernació napolitana de 1654|200px García de Haro y Sotomayor, o de Haro y Avellaneda, o de Avellaneda y Haro, comte de Castrillo, (Écija, 1584-Madrid, 1670) va ser un jurista i home d'estat espanyol que va exercir els més alts càrrecs de la monarquia en el regnat de Felip IV i regència de Marianna d'Àustria.

Biografia Origen familiar De família noble, va néixer a la ciutat d'Écija i va ser batejat en la parroquial de San Juan el 18 de maig de 1584.Apadrinat per Cristóbal de Eslava y Cabeza de Vaca. La partida, al libro 7.º de Bautismos, p. 2. R. Freire Gálvez, op. cit. 2014. Fill segon de Luis Méndez de Haro y Sotomayor i la seva esposa, Beatriz de Haro y Sotomayor, IV marquesa del Carpio. Va tenir un germà primogènit, Diego López de Haro.

El seu pare, Luis Méndez de Haro y Sotomayor, cavaller de Calatrava, assistent de Sevilla i capità general d'aquest regne, alcaide de Mojácar, cavallerís en cap de les Reials de Còrdova, natural i veinticuatro d'aquesta ciutat. La seva mare, Beatriz de Sotomayor y Haro, IV marquesa del Carpio per dret propi, era neboda tercera del seu marit i d'igual naturalesa, senyora de les viles d'El Carpio, Morente, Sorbas, Lubrín, Adamuz i Pero Abad i d'altres estats.

Va ser comte de Castrillo per la seva dona, de qui va haver-hi també el cognom Avellaneda. I va resultar decisiva per a la seva carrera la protecció que li van dispensar successivament dos prohoms del regne amb els qui tenia parentiu polític: Bernardino de Avellaneda, el seu resogre, i el comte-duc d'Olivares, el seu concunyat,Sembla que els Haro, a través dels seus avantpassats Guzmanes, senyors de la Figuera, tenia una remota consanguinitat amb els Olivars, però molt més pròxim era el seu parentiu polític, ja que el germà major i una germana de García van casar amb sengles nets del primer comte d'Olivares: germana i cosí carnal, respectivament, del poderós valgut del Rei Planeta. que li van franquejar la privança del rei Felip IV i de la seva consort, Marianna d'Àustria.

Carrera de jurista Va ser cavaller i obrer major de l'Orde de Calatrava,El seu expedient de proves d'ingrés, de 1622, en el AHN, Ordres, Cavallers de Calatrava, exp. 1197. col·legial del Major de Cuenca a Salamanca, llicenciat en Lleis per aquesta Universitat, el seu catedràtic i rector, i oïdor de les Cancelleries de Granada i Valladolid.Després de graduar-se de llicenciat va ser catedràtic de Clementines i rector per dues vegades d'aquesta Universitat (M.ª C. Sevilla, op. cit.) En 1617-18 era catedràtic de cursatòria de Cànons al Col·legi Major de Cuenca (J. Fayard), del qual va sortir nomenat oïdor de Granada (A. Florindo). I va ser promogut a la de Valladolid el 19 de març de 1619 (J. Fayard). Vegeu el fulgurant ascens: de la universitat a oïdor de les Cancelleries, sense passar per tribunals inferiors ni per destins de fiscal.

En 1625 ja era ministre togat del Consell i Cambra de Castella, conseller també de OrdesNomenat conseller d'Ordes el 6 de març de 1623, de Castella l'11 de febrer de 1624 i camarista el 7 d'abril de 1625. J. Fayard, loc. cit. i gentilhome de la Cambra del rei Felip IV. En 1629 va ingressar al Consell d'Estat. I va ser molts anys governador del de les Índies (1632-53), presidència que va simultaniejar amb la de Hisenda (1643-45).

Virrei de Nàpols En 1653 va passar a Nàpols com virrei i capità general. En exercici del càrrec, va defensar aquest regne dels atacs del duc de Guisa durant la guerra franco-espanyola, va fer front a l'epidèmia de pesta de 1656 i va exercir la presidència del Consell d'Itàlia (1655-58).J. Raneo, loc. cit..

President de Castella En 1658 va tornar a Espanya i va ser nomenat majordom major del rei (1658-60) i president del Consell de Castella (1658-68). Va romandre deu anys en aquest càrrec, que era la màxima dignitat de la monarquia després del rei. I durant els tres últims (1665-1668), mort Felip IV, va presidir també la Junta designada per aquest per a assistir al regent en la minoria d'edat de Carles II.C. Fernández Duro, op. cit.

Va morir a Madrid en els últims dies de 1670, i havia testat el 22 de desembre.Va testar en llit i malalt pocs dies abans de morir, repetint i confirmant el que havia atorgat a Madrid davant el llicenciat Páez a 15 de desembre de 1668, en 66 fojas en foli. A aquests instruments va agregar el d'institució de majorat, pel qual li agregava béns amb facultat de la reina governadora Marianna d'Àustria. La Reial Cèdula de llicència transcriu una sèrie de mercès atorgades als seus antecessors des de temps dels Reis Catòlics i fa relació de serveis de l'agraciat. Aquests documents ocupen la major part del tom M. 158 de la Col·lecció de Salazar, obrant a la Reial Acadèmia de la Història, i estan parcialment extractats per C. Fernández Duro, op. cit. J. Fayard, loc. cit., remet a l'AHP, prot. 9823 (ff. 1874-1936), 6237 (ff. 1035-1048), 6258 (ff. 1393-1409) y 9835 (ff. 595-609).

Matrimoni i descendència Es va casar el 14 d'agost de 1622, a la Huerta del Condestable a Madrid, amb María Delgadillo de Avellaneda, II comtessa de Castrillo, pel matrimoni de la qual va usar el cognom Avellaneda a més del títol. Era senyora de les viles de Castrillo de Don Juan, Cevico Navero, Valverde, Alcoba, Alcubilla i Santa María del Mercadillo, i el 1690, ja viuda i molt anciana, va obtenir per a la seva casa la grandesa d'Espanya per mercè del rei Carles II. Filla de Juan de Avellaneda, primogènit d'aquesta casa, en la qual per premoriència no va succeir, i d'Inés Portocarrero, la seva dona, dels marquesos d'Alcalá de la Alameda; neta i successora del capità general de l'Armada Bernardino González Delgadillo y Avellaneda, primer comte de Castrillo, comanador de Calatrava, virrei de Navarra, assistent de Sevilla, conseller d'Estat, majordom de la reina, i de María Vela i Acuña. La seva descendència va quedar extinta a la segona generació. En efecte, el matrimoni va tenir quatre fills que aconseguissin l'edat adulta:Grandes de España. Gaspar Manuel de Avellaneda, primogènit, que va ser ferit greument a la Batalla de Villaviciosa (1665) i va morir poc després, presoner a Portugal i vivint encara els seus pares. Havia casat dues vegades: la primera en 1648 amb María de Toledo y Enríquez de Velasco, filla d'Antonio Álvarez de Toledo y Enríquez de Ribera, VII duc d'Alba, V de Huéscar, etc., cavaller del Toisó d'Or, i de Mariana de Velasco la seva primera dona, dels ducs de Frías. I en segones amb Leonor de Moscoso, filla dels marquesos d'Almazán. Però no va deixar posteritat. Inés Portocarrero, que va finar donzella. Juana María Delgadillo de Avellaneda i Haro, que va succeir com III comtessa de Castrillo i va casar amb Juan Manuel Mauleón de Navarra, el seu cosí carnal, VII marquès de Cortes i XII vescomte de Muruzábal, fill de Miguel de Navarra i Mauleón, VI marquès de Cortes, i de Juana de Avellaneda, la seva dona, que era germana de la II comtessa de Castrillo. Amb prole extinta, en què van seguir totes dues cases només per una generació. Beatriz de Haro y Sotomayor, que va ser la segona dona de Juan Fernández Manrique, comte de Castañeda i VI marquès d'Aguilar, i havent enviduat d'aquest senyor, va professar al Monestir de la Encarnación de Madrid. Amb prole també extinta, en què va seguir aquesta casa només per una generació.

I a més, García d'Haro va tenir de solter un fill natural: Luis de Haro y Paz, natural de Valladolid, clergue secular i cavaller de Sant Jaume, que va ser col·legial major de San Ildefonso de Alcalá, canonge i ardiaca de Treviño a la catedral de Burgos, xantre de Pamplona, capellà reial dels Reyes Nuevos a Toledo i abat de la Col·legiata d'Alfaro.Joaquín de Entrambasaguas y Peña, «El doctor don Cristóbal Lozano», a la Revista de Archivos, bibliotecas y museos, 1.ª entrega: t. 48 (1927), p. 138-158, p. 151, texto y n. 1.

Referències

Bibliografia Fayard, Janine. Los ministros del Consejo Real de Castilla (1621-1788): informes biográficos (Madrid: Hidalguía, 1982), p. 11-12. Fernández Duro, Cesáreo (ed.) «Testamento de D. García de Avellaneda y Haro, conde de Castrillo (1670)», en el Boletín de la Real Academia de la Historia, t. 34 (1899), p. 153-157. Florindo, Andrés. Grandezas de Écija: adiciones al libro de Écija y sus Santos [de Martín de Roa] (Sevilla, 1631; nueva ed.: Écija, 1893). Freire Gálvez, Ramón. «El ecijano García de Haro y Avellaneda, virrey de Nápoles y presidente del Consejo de Castilla» (2014), en CiberEcija.com. Otra versión (2016) en Paginadeunecijano.com. Raneo, José [Giuseppe Renao], y Eustaquio Fernández de Navarrete. Libro donde se trata de los virreyes lugartenientes del Reino de Nápoles y de las cosas tocantes a su grandeza (Madrid, 1853, en la Colección de documentos inéditos para la historia de España, t. XXIII, visible en la Wayback Machine), p. 528. Sevilla González, María del Carmen. «García de Haro Sotomayor y Guzmán», en el Diccionario biográfico español (c. 2011, Real Academia de la Historia). Sevilla González, María del Carmen. «La Junta de Gobierno en la minoridad del rey Carlos II», en L. Suárez Fernández y J. A. Escudero López (coord.) Los validos (Madrid: Dykinson, 2004, ISBN 84-9772-345-7), p. 583-616.

Categoria:Majordoms majors del rei d'Espanya Categoria:Virreis de Nàpols Categoria:Persones d'Écija Categoria:Alumnes de la Universitat de Salamanca Categoria:Morts al segle XVII Categoria:Cavallers de l'orde de Calatrava