miniatura|300x300px|La família Krushelnytsky, a principis de la dècada de 1930. Asseguts (d'esquerra a dreta): Volodýmyr, Tarás, María (mare), Larisa i el pare, Antín. Dempeus: Ostap, Galya (esposa d'Iván), Iván, Natalia (esposa de Bohdán), Bohdán. Entre 1934 i 1937, Volodýmyr, Tarás, Antín, Ostap, Iván i Bohdán van ser represaliats i executats. Aquesta foto es va convertir en un símbol de l'extermini de la intel·lectualitat ucraïnesa per part del règim estalinista. Renaixença afusellada o executada, també conegut com a Renaixement roig, (en ucraïnès: Розстріляне відродження, Червоний ренесанс, : Rozstríliane vidródzhennia, Chervonyi renesáns) és un terme utilitzat per a descriure la generació d'escriptors i artistes ucraïnesos de la dècada de 1920 i principis de la de 1930 actius a la República Socialista Soviètica d'Ucraïna i que van ser executats o reprimits pel règim totalitari de Stalin. El terme va ser suggerit per primera vegada pel publicista polonès Jerzy Giedroyc en la seva carta a l'investigador de literatura Yuri Lavrinenko, que després ho va emprar com a títol per a una col·lecció que aplegava obres literàries destacades d'aquesta generació.
Antecedents i context A la Primera Guerra Mundial, en esfondrar-se l'imperi rus i el zarisme per obra de la revolució del febrer de 1917 es va obrir la possibilitat el març d'aquell any de reunir un Parlament o Rada reunit a Kíiv. Així es creà una Ucraïna autònoma dins el marc d'una Rússia liberal i federal. Tanmateix, els bolxevics emergits de la revolució d'octubre de 1917 identificaren la Rada ucraïnesa com a una entitat nacionalista petitburgesa. En assolir el poder Lenin, la Rada proclamà una efímera República Popular Ucraïnesa independent, a la que els bolxevics oposaran una nova República Popular Ucraïnesa de Sòviets, proclamada el desembre de 1917, i a inicis de 1918 ocuparen la capital Kíiv.
El 1922 Ucraïna fou integrada dins la Unió Soviètica.
Origen de la denominació La metàfora de la «renaixença afusellada:» o «executada» va ser proposada per Jerzy Giedroyc, l'editor de Kultura. Va usar aquesta expressió per primer cop en una carta a Yuri Lavrinenko datada el 13 d'agost de 1958, suggerint-la com el títol d'una antologia de la literatura ucraïnesa de 1917 a 1933, que Lavrinenko havia preparat a comanda de Giedroyc: «Sobre el títol. Serà millor donar-li un nom genèric: ‹Renaixença executada. Antologia 1917-1933›, etc.› El títol sonaria espectacular. D'altra banda, el simple nom de ‹Antologia› només pot servir per facilitar la penetració del teló d'acer. Què opines?». «Llavors, deixa-ho», va ser la resposta rebuda
L'antologia La renaixença afusellada: antologia de 1917-1933: Poesia, prosa, assaig (en ucrainès: Розстріляне відродження: Антологія 1917—1933: Поезія—проза—драма—есей) va aparèixer per iniciativa i finançament de Jerzy Giedroyc a la Biblioteca de Cultura de París el1959 i continua sent la font més important per a la història de la literatura d'Ucraïna d'aquest període. Recull els millors exemples de poesia, prosa i assaig d'Ucraïna en les dècades de 1920 i 1930.
Segons la investigadora de literatura ucraïnesa de la dècada de 1920, Yarina Tsymbal, «Renaixença afusellada» era un bon títol per a una antologia, però inadequat per a tota la generació d'intel·lectuals creatius. La denominació «Renaixement roig", a parer seu, és una metàfora més adequada perquè és una autotítulació. Va aparèixer per primera vegada en 1925, quan tant el llibre Renaixement de la literatura ucraïnesa de Olexander Leites com el poema «La crida del renaixement roig» de Volodýmyr Gadzinskyi es van publicar de manera simultània i independent. El mateix any, es va publicar la revista Neo-Lif, amb un prefaci en el qual, també escrit per Gadzinskyi, es deia: «Per a nosaltres, el passat és només un mitjà per a conèixer el present i el futur, una experiència útil i una pràctica important en la gran estructura del renaixement roig.».
Una nova elit miniatura|369x369px|Membres de l'associació "Lanka" el 1924.. D'esquerra a dreta: Borys Antonenko-Davydovych, Hryhoriy Kosynka, Maria Halych, Yevhen Pluzhnyk, Valerian Pidmohylny, Todos Osmachka. Kíev, carrer Volodymyrska, 49, 1925. Tots, excepte el primer i l'últim, van ser afusellats a la dècada de 1930. Lavrinenko, no obstant això, va veure en la Renaixença afusellada com alguna cosa més que el títol d'una antologia, i el va presentar com un terme que resumeix no sols el martiri dels escriptors ucraïnesos, sinó també un que representa el seu llegat i el seu poder per a ressuscitar la cultura ucraïnesa. El paradigma de la Renaixença afusellada, juntament amb la perspectiva comunista nacional i el marc per a nacionalitzar als primers intel·lectuals soviètics d'Ucraïna, sorgiria més tard com el component d'un esforç per establir una oposició nacional al règim comunista amb la nova elit intel·lectual contribuint eventualment a una lluita per un país independent i unit.
Els principals components de la perspectiva de la nova elit eren la rebel·lió, la independència de pensament i la creença genuïna en els seus propis ideals. Majoritàriament, van ser els intel·lectuals els qui van apostar per aquesta personalitat, no la massa popular. El seu «sovietisme» exterior amagava profundes inquietuds i qüestionaments.
Sorgida de les classes baixes (servents, sacerdots, treballadors, pagesos), la nova generació de l'elit ucraïnesa sovint no va tenir l'oportunitat de rebre una educació sistemàtica a causa de la guerra, la fam i la necessitat de guanyar-se el pa de cada dia. Però, treballant «al marge del possible», tractant d'aprofitar totes les oportunitats per a familiaritzar-se amb la cultura mundial, per a estendre les ales de la creativitat, es van imbuir de les últimes tendències i van crear un art realment modern.
En aquest moment arribava una nova generació, amb una càrrega moral de victòries i derrotes de la lluita per la independència nacional, amb una comprensió del camí d'Ucraïna en la història mundial, independent en els judicis, amb diverses idees sobre el desenvolupament de la literatura ucraïnesa, quan, segons S. Pavlychko, la literatura «va tenir una audiència molt més àmplia que mai. El nivell d'educació d'aquesta audiència havia augmentat. Per primera vegada, un gran nombre d'escriptors i intel·lectuals treballaven en la literatura. Per primera vegada, els científics ucraïnesos es dirigien a l'audiència de les universitats nacionals. Per primera vegada es van diferenciar ràpidament diferents direccions artístiques, grups i escoles.» No obstant això, la tendència a la modernització de la vida cultural va coexistir des del principi amb una tendència paral·lela a la seva subordinació a la ideologia i després a la seva completa destrucció.
Procés literari Els escriptors en la seva majoria es van consolidar en organitzacions literàries amb diferents estils o posicions. El període entre 1925 i 1928 es va caracteritzar per la «discussió literària» per iniciativa de Mykola Jvylovy. Un objecte de la discussió van ser les formes de desenvolupament de la nova literatura soviètica ucraïnesa i el paper de l'escriptor en la societat. Jvylovy i els seus associats donaven suport a una orientació cap a la cultura d'Europa occidental en lloc de la russa, rebutjaven la «grafomanía vermella» (encara que no rebutjaven el comunisme com a ideologia política).
Les principals organitzacions literàries d'aquesta època van ser:
Hart ( ucraïnès: , que significa enduriment) va existir entre 1923-25. El seu objectiu principal era la unió de tota mena d'artistes proletaris amb un major desenvolupament de la cultura proletària. Un dels requisits de Hart era l'ús de l'idioma . L'organització va deixar d'existir després de la mort del seu líder Vasil Ellan-Blakitni. VAPLITE (en ucraïnès: , abreviació d'Acadèmia Lliure de Literatura Proletària) va ser creada 1926 per Mykola Jvylovy sobre la base de Hart. El seu objectiu era crear una nova literatura mitjançant l'adopció dels millors assoliments de la cultura d'Europa occidental. VAPLITE acceptava el comunisme com a ideologia política però rebutjava la necessitat del significat ideològic de la literatura com a principal requisit. Entre els membres de VAPLITE estaven Aleksandr Dovzhenko, Mykola Kulish, Els Kurbas, Maik Yohansen, Pavló Tychyna, Oleksa Slisárenko, Mikola Bazhan, Yuri Smolych, Yulian Shpol. MARS ( : , abreviació de Taller de literatura revolucionària) va existir entre 1924-29 (inicialment sota el nom de «Lanka»). El postulat principal de MARS era descriure honesta i artísticament l'època. Entre els seus membres estaven Valerian Pidmohilni, Hrihori Kosinka, Yevhen Pluzhnik, Boris Antonenko-Davidovich, Tots Osmachka, Ivan Bahriani, Maria Halich. Aspanfut (en ucraïnès: ), més tard Komunkult ( : ) era una organització de futuristes ucraïnesos. Els seus valors eren «Comunisme, internacionalisme, industrialisme, racionalització, invents, qualitat». Entre els seus membres estaven Mijailo Semenko, Heo Shkurupi, Yuri Yanovski, Yulian Shpol. Neoclassicistes ( : ) va ser un moviment literari de modernistes entre els seguidors dels quals estaven Mikola Zerov, Maksym Rylsky, Pavló Filipóvich, Mijailo Drai-Jmara. Mai van establir una organització o programa formal, però compartien interessos culturals i estètics. Estaven preocupats per la producció d'art elevat i menyspreaven l'«art de masses», l'escriptura didàctica i el treball propagandístic. Pluh ( que significa arada) va ser una organització d'escriptors rurals. El seu principal postulat va ser «lluitar contra la ideologia propietària entre els pagesos i promoure els ideals de la revolució proletària». Entre els seus membres estaven Serhi Pilipenko, Petro Panch, Dokia Humenna, Andri Holovko. Zájidna Ukraína (en i català, Ucraïna Occidental) a partir d'abril de 1926 es va separar de Pluh com a organització literària independent, que incloïa a 50 escriptors i artistes que van venir de les terres d'Ucraïna occidental a Kíev, Odessa, Dnipró, Poltava. Va estar encapçalat per Dmitro Zahul i més tard per Miroslav Irchan.
A mitjan dècada de 1930, el Partit Comunista de l'URSS va començar a operar amb mètodes més agressius: repressió, silenci, crítica fustigadora, detencions, execucions. Els escriptors es van veure abocats a triar entre el suïcidi (Jvilovi), la repressió i els camps de concentració (Boris Antonenko-Davidovich, Ostap Vishnia), el silenci (Ivan Bahriani, V. Domontovich), l'emigració (V. Vinnichenko, I. Malaniuk) o escriure obres sobre la glorificació del partit (P. Tychyna, M. Bazhán). La majoria dels artistes van ser reprimits o afusellats.
Repressió, detencions i execucions A finalitats de la dècada de 1920, Stalin va abolir la Nova Política Econòmica i va tornar a la col·lectivització forçosa. En aquest context també van ocórrer canvis en la política cultural. Un exemple primerenc va ser el procés de la Unió per la Llibertat d'Ucraïna en 1930, una farsa juidicial que afectà a 474 persones (en la seva majoria científics), 15 dels quals van ser executats i 248 enviats a presó.
El començament de l'extermini massiu dels intel·lectuals ucraïnesos va ser al maig de 1933, quan Mijailo Yalovi va ser arrestat i el suïcidi de Mikola Jvilovi va tenir lloc en l'edifici «Slovo» de Járkov.
La campanya es va concentrar en els anys de 1934 a 1940, aconseguint el seu punt màxim durant la Gran Purga de 1937-1938. En total, 223 escriptors van ser objecte de fustigació, arrest i, en diversos casos, empresonament i execució. La culminació de les accions del règim repressiu soviètic van ser les execucions massives dels «contrarrevolucionaris» comeses en vigílies del 20 aniversari de la Revolució d'Octubre. Gairebé tres-cents representants del renaixement ucraïnès de la dècada de 1920 van ser afusellats entre el 27 d'octubre i el 4 de novembrea Sandarmoj, un enorme camp d'extermini en Karelia (nord-oest de Rússia).