El Codex Aureus, també conegut com a Còdex de Canterbury o Còdex d'Estocolm, és un manuscrit il·luminat que conté els evangelis, segurament fet a Canterbury, a Anglaterra, a mitjan s.VIII. Ara es conserva a la Biblioteca Reial de Suècia.
Història Aquest manuscrit podria haver-se originat a l'escriptori de Canterbury a mitjan . Donada la riquesa de la decoració, podria haver estat encarregat pel rei, potser Æthelbald de Mèrcia, que governava Kent llavors. Va nomenar arquebisbe Cuthbert de Canterbury i fou benefactor de la catedral de Christchurch de Canterbury. El manuscrit devia estar-hi destinat. Després d'una incursió normanda cap a l'any 800, el manuscrit fou furtat i després tornat a comprar al pel rei Alfred el Gran, i retornat a la catedral. Posteriorment es va tornar a perdre. El seu parador es va redescobrir al segle XVII, a l'Estat espanyol: va ser propietat de Catalina de Haro, marquesa d'Heliche a la segona meitat d'aquell segle. Un antiquari suec, Jean-Gabriel Sparwenfeldt (1655-1727), li'l va comprar el 1690 per a donar-lo el 1706 a la Biblioteca Reial de Suècia, en què encara es conserva.Nordenfalk, p. 96.Pàgina d'internet de la KB.
Descripció El manuscrit, decorat amb porpra i or, com el seu nom indica, conté vuit pàgines de cànons concordants, dos retrats dels evangelistes (dos dels quals en manquen) i set caplletres il·luminades. La decoració barreja influències insulars, com les inicials Chi-Rho, i influències continentals.
La decoració de les pàgines de text Tots els folis estan decorats amb el color porpra. Aquest color ha estat un símbol imperial des de l'antiguitat. Aquesta tècnica de decoració, que consisteix a amerar fulls de pergamí en tinta porpra, es remunta als manuscrits romans d'Orient del s. VII.
Les pàgines estan decorades amb motius geomètrics o emblemàtics, i en destaquen certes paraules i revelen missatges generals. Aquests motius recorden els carmina figurata de Publili Optatià Porfiri, poemes que el poeta va oferir al seu mecenes, l'emperador Constantí I el Gran. En una carta del bisbe Milret de Worcester a Llull, arquebisbe de Mainz, afirma que una còpia d'aquests poemes fou prestada a l'arquebisbe Cuthbert de Canterbury, que va morir el 758. Per tant, els il·luminadors d'aquest manuscrit estarien en contacte amb aquests poemes a la dècada dels 750.
Els cànons de concordança El manuscrit conserva 8 pàgines de cànon de concordança dels dotze que se solen trobar a la Vulgata. S'hi poden distingir les mans de dos artistes: un artista A per als folis 5 i 8 i un artista B per als folis 6 i 7. El pintor A s'associa amb l'artista del Salteri de Vespasià, Carl Nordenfalk.Nordenfalk, p. 98.
Els cànons del foli 6 al revers estan decorats amb medallons. Un gran medalló a la part superior central s'inspira en els motius de les fíbules discoïdals fetes a Kent al s. VI i VII. Altres medallons representen sants anònims, les relíquies dels quals es devien guardar a Canterbury.Nordenfalk, p. 101.
Retrats d'evangelistes Només s'han conservat dos dels quatre retrats d'evangelistes: el de sant Mateu i sant Joan. Aquests retrats estan directament inspirats en el fragment de l'Evangeliari del Corpus Christi College (Cambridge), que arribà a Anglaterra des d'Itàlia amb la Missió gregoriana. Aquesta influència es percep en el realisme de les figures dels evangelistes, en la representació de les tres dimensions, molt més pronunciada ací que en els evangelistes d'altres manuscrits insulars. El retrat de sant Mateu és obra del pintor A. El retrat de sant Joan s'atribueix al pintor B.Nordenfalk, p.103-105.
Notes i referències
Vegeu també Art insular
Categoria:Cultura del Regne Unit Categoria:Manuscrits il·luminats