L'exercici terapèutic és l'execució planificada, estructurada i dosificada de moviments, postures o activitats físiques amb una finalitat clínica o rehabilitadora. S'utilitza per prevenir o tractar alteracions de les funcions i estructures corporals, millorar la capacitat per dur a terme activitats, afavorir la participació i contribuir al manteniment de la salut i el benestar.American Physical Therapy Association. Guide to Physical Therapist Practice. Alexandria, Virgínia: APTA. Consulta: 31 juliol 2026. Pot incloure, entre altres components, exercicis de mobilitat, força, resistència muscular, capacitat aeròbica, equilibri, coordinació, control motor, respiració i pràctica de tasques funcionals.
L'exercici terapèutic és una de les intervencions habituals de la fisioteràpia, la medicina física i rehabilitació, la teràpia ocupacional, la rehabilitació cardíaca i pulmonar i altres disciplines sanitàries. S'inscriu en el concepte més ampli de rehabilitació, definida per l'Organització Mundial de la Salut com el conjunt d'intervencions destinades a optimitzar el funcionament i reduir la discapacitat de les persones amb una condició de salut en interacció amb el seu entorn.World Health Organization. «Rehabilitation». Ginebra: WHO; actualitzat el 22 d'abril de 2024. Consulta: 31 juliol 2026.
A diferència de l'activitat física general, l'exercici terapèutic s'escull i s'adapta en funció d'una valoració, d'uns objectius clínics o funcionals i de la resposta individual. La seva prescripció pot especificar el tipus d'activitat, la freqüència, la intensitat, la durada, el volum, la distribució de les sessions i la progressió.Garber CE, Blissmer B, Deschenes MR, et al. American College of Sports Medicine position stand. Quantity and quality of exercise for developing and maintaining cardiorespiratory, musculoskeletal, and neuromotor fitness in apparently healthy adults. Medicine & Science in Sports & Exercise. 2011;43(7):1334–1359. doi:10.1249/MSS.0b013e318213fefb. PMID 21694556. La dosi adequada no és universal: depèn de l'estat de salut, la capacitat inicial, els objectius, els riscos, les preferències, el context i l'evolució de la persona.
Terminologia i abast Els termes exercici terapèutic, exercici clínic, cinesiteràpia, gimnàstica terapèutica i entrenament terapèutic poden solapar-se, però no sempre són estrictament equivalents. Tradicionalment, la cinesiteràpia inclou l'ús del moviment amb finalitats terapèutiques i pot comprendre moviments passius, assistits i actius. En canvi, en bona part de la literatura contemporània, l'exercici terapèutic sol referir-se sobretot a activitats actives, encara que també pot incorporar assistència manual o mecànica quan és necessària per facilitar-ne l'execució.
L'activitat física és qualsevol moviment corporal produït pels músculs esquelètics que comporta despesa energètica. L'exercici físic és una subcategoria d'activitat física planificada, estructurada i repetitiva, generalment orientada a mantenir o millorar components de la condició física. L'exercici terapèutic comparteix aquestes característiques, però incorpora una indicació clínica, objectius individualitzats, valoració de riscos i un procés de seguiment o reajustament.World Health Organization. WHO guidelines on physical activity and sedentary behaviour. Ginebra: World Health Organization; 2020. ISBN 978-92-4-001512-8. Text complet.
No tot exercici realitzat per una persona amb una malaltia és necessàriament terapèutic. Per considerar-lo part d'una intervenció clínica cal que existeixi una relació explícita entre l'activitat seleccionada, els problemes identificats, els objectius acordats i els resultats que es volen modificar. Tampoc no constitueix una disciplina independent: és una modalitat d'intervenció emprada per diferents professions segons les seves competències i la regulació de cada jurisdicció.
La prescripció d'exercici amb finalitats de salut pública també es diferencia de l'exercici terapèutic individual. Les recomanacions poblacionals de l'OMS estableixen quantitats generals d'activitat aeròbica, enfortiment i reducció del sedentarisme, però aquestes recomanacions no substitueixen l'adaptació necessària davant d'una lesió, una discapacitat, una malaltia aguda o crònica o un risc clínic específic.
Objectius Els objectius de l'exercici terapèutic es poden descriure d'acord amb els dominis de la Classificació Internacional del Funcionament, de la Discapacitat i de la Salut: funcions i estructures corporals, activitat, participació i factors contextuals.World Health Organization. International Classification of Functioning, Disability and Health: ICF. Ginebra: World Health Organization; 2001. ISBN 978-92-4-154542-6.
Entre els objectius relacionats amb les funcions corporals hi ha mantenir o millorar la mobilitat articular, la longitud i extensibilitat dels teixits, la força, la potència, la resistència muscular, la capacitat cardiorespiratòria, l'equilibri, la coordinació, el control postural i el control del moviment. També pot utilitzar-se per augmentar la tolerància a l'esforç, facilitar l'aclariment de secrecions, millorar l'eficiència ventilatòria o limitar el descondicionament associat a la immobilitat o a una malaltia prolongada.
En el domini de l'activitat, l'exercici pot orientar-se a recuperar o practicar accions com girar-se al llit, incorporar-se, mantenir-se dret, transferir-se, caminar, pujar escales, manipular objectes, assolir objectes per sobre del cap o executar tasques laborals i esportives. Quan l'objectiu és funcional, la semblança entre l'exercici i la tasca final pot ser rellevant, especialment en l'aprenentatge motor i la rehabilitació neurològica.Kleim JA, Jones TA. Principles of experience-dependent neural plasticity: implications for rehabilitation after brain damage. Journal of Speech, Language, and Hearing Research. 2008;51(1):S225–S239. doi:10.1044/1092-4388(2008/018). PMID 18230848.
Els objectius de participació poden incloure el retorn a les activitats familiars, educatives, comunitàries, laborals, recreatives o esportives. Aquests resultats depenen no solament de la capacitat física, sinó també de factors personals i ambientals, com les expectatives, la por al moviment, el suport social, les barreres arquitectòniques, l'accés als serveis i les demandes de l'entorn.
En algunes condicions, l'exercici s'utilitza també per modular símptomes com el dolor, la dispnea, la rigidesa o la fatiga. La reducció immediata dels símptomes no és, però, l'únic criteri d'efectivitat: una intervenció pot tenir com a objectiu augmentar gradualment la capacitat funcional o la tolerància a la càrrega encara que els símptomes no desapareguin completament.
Classificació No existeix una única classificació universal de l'exercici terapèutic. Una mateixa activitat pot pertànyer a diverses categories segons l'objectiu, el tipus de contracció, la cadena cinètica, el sistema energètic predominant, el grau d'assistència o el context funcional.
Segons la participació de la persona En el moviment passiu, una força externa desplaça un segment corporal sense una contracció voluntària significativa de la musculatura responsable del moviment. Pot emprar-se per mantenir mobilitat, explorar la resposta al moviment o limitar les conseqüències de la immobilitat, però per si sol no proporciona els mateixos estímuls d'entrenament que l'activitat muscular voluntària. En el moviment actiu assistit, la persona inicia o participa en el moviment, però rep ajuda manual, mecànica, gravitatòria o del membre contralateral. En el moviment actiu, el moviment és produït principalment per la contracció voluntària. En l'exercici resistit, una resistència externa s'oposa al moviment o a la contracció. La resistència pot provenir del pes corporal, la gravetat, bandes elàstiques, pesos lliures, màquines, aigua, dispositius pneumàtics o l'acció manual d'un professional.
Aquesta classificació descriu qui produeix el moviment, però no n'estableix per si sola la finalitat ni la dosi.
Mobilitat i flexibilitat Els exercicis de mobilitat tenen com a objectiu conservar o augmentar l'amplitud de moviment disponible. Poden incloure moviments actius repetits, mobilitzacions autoassistides, exercicis dins d'un recorregut determinat i activitats que combinen mobilitat amb control muscular.
Els estiraments apliquen una tensió als teixits durant un temps determinat i poden ser estàtics, dinàmics o integrats en una activitat funcional. Els canvis immediats d'amplitud no impliquen necessàriament modificacions estructurals permanents; poden reflectir també canvis en la tolerància a l'estirament. La selecció depèn de l'objectiu, l'estat del teixit, la irritabilitat i les demandes funcionals.
Força, potència i resistència muscular L'entrenament de força utilitza contraccions musculars contra una resistència amb la finalitat de millorar la capacitat de produir tensió. Pot incloure accions:
isomètriques, sense canvi apreciable de la longitud muscular ni del moviment articular; concèntriques, en què el múscul s'escurça mentre produeix força; excèntriques, en què produeix força mentre s'allarga; isocinètiques, efectuades amb dispositius que controlen la velocitat angular.
La força màxima, la potència i la resistència muscular són qualitats relacionades però diferents. La potència incorpora la velocitat amb què es produeix treball o força, mentre que la resistència muscular descriu la capacitat de sostenir o repetir contraccions. La prescripció varia segons la qualitat prioritària, la tolerància i l'experiència prèvia.American College of Sports Medicine. American College of Sports Medicine position stand. Progression models in resistance training for healthy adults. Medicine & Science in Sports & Exercise. 2009;41(3):687–708. doi:10.1249/MSS.0b013e3181915670. PMID 19204579.
En rehabilitació, l'entrenament resistit pot utilitzar càrregues molt baixes o elevades. No queda definit pel material emprat, sinó per la relació entre la resistència, el nombre de repeticions, la velocitat, el temps de recuperació i la capacitat individual.
Exercici aeròbic i condicionament cardiorespiratori L'exercici aeròbic implica activitats rítmiques i sostingudes que mobilitzen grans grups musculars, com caminar, pedalar, remar o exercitar-se a l'aigua. Es pot dosificar a partir de la freqüència cardíaca, el consum d'oxigen, la càrrega de treball, la velocitat, la percepció d'esforç, la prova de parla o altres indicadors.
L'entrenament pot ser continu o intervàl·lic. En el treball intervàl·lic s'alternen períodes d'esforç i recuperació, fet que pot permetre acumular més treball en persones que no toleren una activitat continuada. La selecció de la intensitat requereix considerar la condició cardiorespiratòria, els medicaments, els símptomes, les comorbiditats i les respostes observades durant la valoració.
Equilibri, coordinació i control motor Els exercicis d'equilibri modifiquen les demandes sobre els sistemes visual, vestibular, somatosensorial i musculoesquelètic. Poden variar la base de sustentació, la superfície, els moviments del cap, la disponibilitat d'informació visual, les pertorbacions externes o la realització simultània d'una altra tasca.
L'entrenament del control motor busca modificar l'organització, la precisió, la temporització o l'adaptabilitat del moviment. Pot incloure pràctica segmentària, tasques completes, retroacció externa, pràctica mental, variabilitat de les condicions i progressió cap a entorns menys previsibles. No pressuposa que existeixi un únic patró de moviment correcte per a totes les persones.
Exercici orientat a tasques