La Simfonia lírica, op. 18, és una obra per a soprano, baríton i gran orquestra d'Alexander von Zemlinsky, composta entre 1922 i 1923. Està formada per set cançons encadenades basades en poemes de Rabindranath Tagore procedents del recull El jardiner, en la traducció alemanya de Hans Effenberger. Zemlinsky la va concebre com una obra que unís el caràcter íntim de la cançó amb una estructura simfònica, seguint especialment el model de Das Lied von der Erde de Gustav Mahler. És una de les composicions més conegudes de Zemlinsky i una de les seves obres orquestrals més importants.

Composició Zemlinsky va començar a compondre la Simfonia lírica el 2 d'abril de 1922 i va completar-ne l'orquestració el 29 d'agost de 1923. En una carta del 19 de setembre de 1922 adreçada a Emil Hertzka, director de l'editorial Universal Edition, explicava que treballava en una obra semblant a Das Lied von der Erde, formada per set cançons relacionades per a baríton, soprano i orquestra, interpretades sense interrupció.

Els textos procedeixen de The Gardener, una col·lecció de poemes amorosos que Tagore va preparar en anglès a partir de poemes seus escrits originalment en bengalí. Zemlinsky va utilitzar-ne la traducció alemanya publicada per Hans Effenberger. Les set cançons descriuen un recorregut emocional que va des de l'anhel i la recerca de l'amor fins a la plenitud, el conflicte, la separació i la renúncia final.

La combinació d'una successió de cançons amb una estructura orquestral contínua relaciona l'obra amb Das Lied von der Erde. Tanmateix, mentre que Mahler va disposar les seves sis cançons com a moviments relativament independents, Zemlinsky va unir les set seccions mitjançant interludis orquestrals i la reaparició de diversos motius.

La partitura vocal va ser publicada per Universal Edition el 1923, mentre que la partitura orquestral completa va aparèixer el 1926. L'obra exigeix una orquestra de grans dimensions i presenta una escriptura densa, cromàtica i de caràcter tardoromàntic.

Estrena i recepció La Simfonia lírica es va estrenar el 4 de juny de 1924 a Praga, durant el festival de la Societat Internacional per a la Música Contemporània. Va ser interpretada per l'Orquestra Filharmònica Txeca sota la direcció del mateix Zemlinsky. El programa del festival la presentava com una obra per a veu i orquestra, amb una durada aproximada de 42 minuts.

L'obra va despertar especialment l'admiració d'Alban Berg, que va començar a compondre la seva Suite lírica l'any següent i la va dedicar a Zemlinsky. El títol de l'obra de Berg al·ludeix a la simfonia i el seu quart moviment cita un tema de la tercera cançó, corresponent a les paraules Du bist mein Eigen, mein Eigen («Ets meva, meva»).

Estructura La Simfonia lírica consta de set moviments interpretats sense interrupció. El baríton i la soprano intervenen alternativament i no canten mai junts:

Langsam. Ich bin friedlos, ich bin durstig nach fernen Dingen — baríton

Lebhaft. O Mutter, der junge Prinz — soprano

Adagio. Du bist die Abendwolke — baríton

Langsam. Sprich zu mir, Geliebter — soprano

Feurig und kraftvoll. Befrei mich von den Banden deiner Süße, Lieb — baríton

Sehr mäßige Viertel. Vollende denn das letzte Lied — soprano

Molto adagio. Friede, mein Herz — baríton

Una interpretació completa té una durada aproximada d'entre 42 i 50 minuts. Les set cançons formen una estructura simfònica unitària gràcies als interludis orquestrals, les relacions tonals i la transformació contínua dels principals motius.

Ich bin friedlos, ich bin durstig nach fernen Dingen El primer moviment comença amb un ampli preludi orquestral que introdueix diversos motius recurrents de l'obra. El baríton expressa el desassossec i la set de coses llunyanes mitjançant una línia vocal expansiva, envoltada per una orquestració densa i cromàtica.

El moviment combina elements de la forma sonata amb una estructura estròfica pròpia de la cançó. L'orquestra no es limita a acompanyar la veu, sinó que desenvolupa els motius, anticipa les transformacions posteriors i representa musicalment l'agitació interior del protagonista.

O Mutter, der junge Prinz La segona cançó ocupa una posició semblant a la d'un scherzo simfònic. La soprano interpreta les paraules d'una jove que imagina el pas d'un príncep davant de casa seva i es pregunta com podria cridar-ne l'atenció.

La música presenta ritmes àgils, canvis sobtats de textura i una orquestració brillant. Malgrat el seu caràcter juganer, la cançó conserva una sensació d'inquietud i d'expectació amorosa que la relaciona amb el desig expressat en el primer moviment.

Du bist die Abendwolke El tercer moviment, Adagio, funciona com el gran moviment lent de la simfonia. El poema compara la persona estimada amb un núvol del capvespre que flota pel cel dels somnis. La línia del baríton és àmplia i lírica, sostinguda per una orquestració rica i lluminosa.

La cançó representa el moment de plenitud amorosa del cicle. El passatge corresponent a les paraules Du bist mein Eigen, mein Eigen va ser citat posteriorment per Alban Berg en el quart moviment de la seva Suite lírica.

Sprich zu mir, Geliebter La quarta cançó constitueix la resposta femenina al moviment anterior. La soprano demana a l'estimat que li parli i que expressi amb paraules allò que sent. La música comença en una atmosfera íntima i nocturna, formada per sonoritats suaus i línies instrumentals delicades.

La intensitat creix progressivament fins a assolir un clímax orquestral, després del qual la música recupera el caràcter recollit inicial. Situat al centre de l'obra, aquest moviment completa la representació de la unió amorosa abans que comenci el procés de separació.

Befrei mich von den Banden deiner Süße, Lieb El cinquè moviment marca un canvi dramàtic. El baríton demana ser alliberat dels lligams i de la dolçor de l'amor. L'orquestra respon amb una música impetuosa, rítmicament incisiva i de gran força expressiva.

Els motius associats anteriorment al desig i a la plenitud reapareixen transformats en figures més tenses i agressives. La densitat orquestral i la inestabilitat harmònica converteixen aquesta cançó en un dels punts culminants de l'obra.

Vollende denn das letzte Lied En la sisena cançó, la soprano accepta el final de la relació i demana a l'estimat que acabi la darrera cançó. El moviment presenta un caràcter resignat i dolorós, amb una escriptura vocal més continguda que en les intervencions femenines anteriors.

La música recupera diversos motius dels primers moviments, però aquests apareixen transformats i privats de la seva expansió inicial. La textura orquestral es va aclarint progressivament i condueix sense interrupció cap al moviment final.

Friede, mein Herz El setè moviment és un extens Molto adagio per a baríton. El text invoca la pau interior i presenta la separació no com una mort, sinó com una culminació de l'amor. La música abandona gradualment la tensió dels moviments anteriors i adopta una expressió més serena.

Diversos motius de tota la simfonia reapareixen integrats en la conclusió orquestral. El retorn i la transformació del material anterior completen l'estructura cíclica de l'obra. La sonoritat disminueix progressivament fins a una conclusió tranquil·la i resignada, que tanca el recorregut emocional iniciat amb el desig inquiet del primer moviment.

Referències

Zemlinsky Categoria:Composicions musicals del 1923 Categoria:Simfonies corals Categoria:Obres d'Alexander von Zemlinsky