La Simfonia núm. 2 en la menor, op. 39, subtitulada Pàtria (en rus, Родина, Ródina), és una obra orquestral de Gavriïl Popov, composta el 1943, durant la Segona Guerra Mundial. Consta de quatre moviments i té una durada aproximada de trenta-cinc minuts. Gran part del seu material musical procedeix de la banda sonora que Popov havia escrit per a la pel·lícula soviètica Ella defensa la pàtria, dirigida per Fridrikh Ermler.

L'obra combina un llenguatge simfònic monumental amb melodies i procediments relacionats amb la música popular russa, com ara les cançons narratives, les danses i les bilines. El 1946 va rebre el Premi Stalin, una de les distincions culturals més importants de la Unió Soviètica.

Composició Popov va compondre la simfonia en el context de la invasió alemanya de la Unió Soviètica. El subtítol Ródina, traduït habitualment com «Pàtria», expressa una vinculació emocional amb la terra natal i tenia una càrrega especialment intensa en el context de la guerra.

El material de l'obra deriva en bona part de la música escrita per a Ella defensa la pàtria, una pel·lícula estrenada el 1943 sobre una dona que organitza un grup de guerrillers després de l'assassinat de la seva família per les tropes alemanyes. Popov va transformar els temes cinematogràfics en una estructura simfònica autònoma, eliminant-ne la dependència directa de les imatges i desenvolupant-los mitjançant procediments contrapuntístics i variacions orquestrals.

En comparació amb el llenguatge radical i dissonant de la Simfonia núm. 1, la segona presenta una expressió més tonal, melòdica i accessible. Malgrat això, manté trets característics de Popov, com la densitat contrapuntística, els canvis sobtats de textura, la superposició de ritmes i les grans acumulacions sonores.

Un enregistrament de l'obra realitzat a Moscou el 1961 per l'Orquestra Simfònica de la Ràdio i Televisió de l'URSS, dirigida per Guennadi Provàtorov, va contribuir a conservar-la i difondre-la.

Estructura La simfonia consta de quatre moviments:

Andante con moto e molto espressivo Presto giocoso Largo Presto inquieto

Andante con moto e molto espressivo El primer moviment presenta una instrumentació deliberadament restringida a les cordes i les timbales. Comença amb un tema de caràcter popular rus que serveix de base per a un fugato. Les entrades successives de les veus incrementen gradualment la tensió i condueixen a una culminació intensa, després de la qual la música es va apagant progressivament.

El llenguatge melòdic i harmònic es caracteritza per l'ús freqüent de terceres menors paral·leles que acaben resolent-se en octaves. La concentració de recursos i la renúncia inicial als instruments de vent donen al moviment un caràcter auster i fosc.

Presto giocoso El segon moviment exerceix la funció d'un scherzo. Té un caràcter juganer, rítmic i exuberant, amb melodies fragmentades que passen ràpidament d'una secció instrumental a una altra. Els accents desplaçats i les successions de terceres creen una sensació d'inestabilitat i moviment constant.

La seva atmosfera ha estat relacionada amb les escenes de mercat del ballet Petruixka d'Ígor Stravinski, especialment per la combinació de ritmes populars, colors orquestrals vius i superposicions de breus motius.

Largo El Largo, el moviment més extens de la simfonia, adopta una gran forma d'arc. Comença amb una cantilena dolorosa interpretada per les cordes greus sobre un acompanyament en pizzicato dels contrabaixos. Una segona idea s'incorpora gradualment i la melodia ascendeix cap als registres més aguts.

Un accelerando prolongat condueix a una gran culminació central, en la qual apareixen sobtadament els instruments de vent i la percussió. El clímax desemboca en un radiant re major, després del qual la música retrocedeix lentament fins a recuperar el registre greu i l'atmosfera desolada de l'inici.

Presto inquieto El moviment final torna a la tonalitat inicial de la menor. Comença amb figuracions ràpides i inquietants de les cordes, sobre les quals apareix un tema més lent. La superposició d'aquests elements genera una textura polirítmica en què també es poden reconèixer fragments dels moviments anteriors.

Posteriorment s'inicia un nou fugato, primer a les cordes i després als instruments de vent. El desenvolupament és interromput bruscament per una pausa general. En la secció final reapareix lentament el tema inicial de la simfonia, tractat amb una escriptura contrapuntística d'aparença barroca. La seva presentació cada vegada més majestuosa culmina amb el pas de la menor a la major, que proporciona a l'obra una conclusió afirmativa i triomfal.

Referències

Popov 02 Categoria:Composicions musicals del 1943 Categoria:Composicions en la menor