La Simfonia núm. 3 en la major, op. 68, és una obra orquestral d'Egon Wellesz, composta entre 1949 i 1951 durant el seu exili al Regne Unit. Consta de quatre moviments i té una durada aproximada de trenta-cinc minuts. L’obra combina una estructura simfònica vinculada a la tradició austríaca de Franz Schubert, Anton Bruckner i Gustav Mahler amb un llenguatge harmònic més lliure i expressionista, hereu de la formació de Wellesz amb Arnold Schönberg.

Tot i haver estat completada el 1951, la simfonia no es va estrenar fins gairebé cinquanta anys més tard, el 29 d’abril de 2000 al Musikverein de Viena, interpretada per l'Orquestra Simfònica de Viena sota la direcció de Marcello Viotti.

Composició Wellesz va començar la Tercera simfonia poc després d’haver acabat la Simfonia núm. 2. Les nou simfonies que va escriure entre 1945 i 1971 constitueixen el nucli de la seva producció tardana i van sorgir després del seu exili d’Àustria arran de l'Anschluss de 1938. En aquestes primeres simfonies de postguerra, Wellesz va recuperar deliberadament elements de la gran tradició simfònica austríaca. Tot i haver estudiat amb Schönberg i haver utilitzat anteriorment procediments atonals, a la Tercera simfonia manté una referència tonal clara a la major, encara que sovint confrontada amb passatges cromàtics i dissonants.

La partitura va quedar acabada el 1951, però els intents de programar-ne l’estrena no van prosperar. Segons Hartmut Krones, diverses circumstàncies de la vida musical vienesa van impedir que la interpretació prevista arribés a celebrar-se. L’obra va romandre sense estrenar fins a l’any 2000. La simfonia va ser publicada per l’editorial Doblinger.

Estrena L’estrena va tenir lloc el 29 d’abril de 2000 a la Sala Daurada del Musikverein de Viena, amb l’Orquestra Simfònica de Viena dirigida per Marcello Viotti. L’obra es va repetir l’endemà al mateix recinte.

Posteriorment va ser interpretada als Estats Units el 5 de desembre de 2001 per l'American Symphony Orchestra, dirigida per Leon Botstein, al Lincoln Center de Nova York. La primera interpretació alemanya va tenir lloc el 20 de gener de 2002 amb l’Orquestra de la Ràdio de Munic sota la direcció de Viotti, i el 2003 Cristian Mandeal en va dirigir la primera interpretació britànica amb l'Orquestra Simfònica de la BBC.

Estructura La simfonia consta de quatre moviments:

Allegro maestoso

Adagio

Allegro vivace

Sostenuto – Allegro moderato

Una interpretació completa té una durada aproximada de trenta-cinc minuts.

Allegro maestoso El primer moviment adopta una forma relacionada amb la forma sonata, però Wellesz evita una separació convencional entre exposició, desenvolupament i recapitulació. Els dos principals grups temàtics són presentats gairebé immediatament i després sotmesos a una transformació contínua. El tema principal apareix a l’uníson i es caracteritza per intervals amplis i un perfil sever. El segon material té un caràcter més cantable i utilitza repetidament figures de tresets. En lloc de desenvolupar els temes en seccions clarament diferenciades, Wellesz els combina i varia de manera constant. La tonalitat de la major funciona com a centre de referència, però és freqüentment qüestionada per harmonies cromàtiques i passatges de gran tensió. Aquesta oposició entre tonalitat i expressió lliurement dissonant és una de les característiques centrals del moviment.

Adagio El segon moviment constitueix el centre expressiu de la simfonia. Wellesz va explicar que, en compondre’l, s’havia sentit impulsat per les «idees de transfiguració de la música austríaca». El moviment es construeix a partir de llargues línies melòdiques de les cordes i amplis corals dels metalls. Aquest tipus d’escriptura mostra una clara afinitat amb Bruckner i Mahler, tot i que Wellesz evita una expressió purament tardoromàntica mitjançant intervals angulars i una harmonia més inestable. La música creix progressivament fins a diverses culminacions orquestrals, després de les quals recupera una atmosfera més continguda. El contrast entre les cantilenes de les cordes i els blocs solemnes dels metalls articula bona part de la forma.

Allegro vivace El tercer moviment exerceix la funció de scherzo. Està escrit principalment en compàs de 6/8 i presenta un caràcter lleuger, rítmic i sovint humorístic. Les seccions ràpides juxtaposen elements tonals amb passatges més lliurement expressionistes. El moviment conté dos episodis de trio que introdueixen melodies més relaxades i contrasten amb l’energia de l’Allegro vivace. La textura és transparent i mòbil, amb una participació destacada dels instruments de vent. Els ritmes de dansa i determinats girs melòdics poden recordar el ländler, tot i que apareixen deliberadament deformats per accents irregulars i harmonies inesperades.

Sostenuto – Allegro moderato El moviment final comença amb una introducció lenta, Sostenuto, que presenta ja bona part del material temàtic que serà desenvolupat posteriorment. Una idea principal marcada per accents forts contrasta amb figures de ritme amb punt que impulsen progressivament el moviment. L’Allegro moderato desenvolupa aquests motius dins d’una estructura de sonata relativament clara. El tema principal deriva directament de la introducció, fet que reforça la unitat interna del moviment. Durant el desenvolupament apareixen episodis contrapuntístics, inclòs un fugato, que alternen amb seccions de caràcter més expansiu. Els metalls recuperen progressivament les idees de l’inici, ara amb una orquestració més plena. La secció final adopta un caràcter solemne i gairebé hímnic, però evita una conclusió completament despreocupada. El retorn de materials del començament de la simfonia contribueix a donar al conjunt una estructura cíclica.

Estil musical La Simfonia núm. 3 ocupa una posició intermèdia entre la tradició tonal austríaca i el llenguatge expressionista que Wellesz havia desenvolupat sota la influència de Schönberg. Tot i mantenir la major com a centre tonal, la partitura utilitza freqüentment cromatisme intens, dissonàncies i moviments harmònics que debiliten la sensació de tonalitat estable.

L’herència de Bruckner és especialment perceptible en els grans arcs formals, els corals dels metalls i la construcció gradual dels clímaxs. La influència de Mahler apareix sobretot en el caràcter expressiu del moviment lent, mentre que l’escriptura contrapuntística i la fragmentació de determinats motius reflecteixen l’experiència de Wellesz amb la música de Schönberg.

Instrumentació La simfonia està escrita per a una orquestra simfònica de grans dimensions, amb fustes, metalls, timbales, percussió i cordes.

Discografia selecta 2001 — Leon Botstein, American Symphony Orchestra: Wellesz: Symphony No. 3, Op. 68, American Symphony Orchestra, ASO058. Enregistrament en directe al Lincoln Center de Nova York. 2004 — Gottfried Rabl, Orquestra Simfònica de la Ràdio de Viena: Wellesz: Symphonies Nos. 3 & 5, CPO, 999 999-2.

Referències

Wellesz 03 Categoria:Composicions musicals del 1951 Categoria:Composicions en la major