La Simfonia núm. 3 en do major, coneguda com a Sinfonie singulière, és una simfonia de Franz Berwald composta a Estocolm el març de 1845. És una de les obres més representatives del compositor suec i destaca per una arquitectura poc convencional, especialment perquè integra un scherzo dins del moviment lent. L'obra consta de tres moviments, dura aproximadament entre 28 i 30 minuts i no fou estrenada fins al 10 de gener de 1905, trenta-set anys després de la mort de Berwald, sota la direcció de Tor Aulin.

miniatura|Franz Berwald, autor de la Sinfonie singulière.

Composició i estrena Berwald completà la simfonia el març de 1845, dins d'un període especialment productiu en què elaborà diverses de les seves grans obres orquestrals. El manuscrit autògraf es conserva a la Musik- och teaterbiblioteket de Suècia i porta la datació del març de 1845. La partitura no s'interpretà durant la seva vida, en part a causa de les dificultats habituals que Berwald trobava per fer programar les seves obres simfòniques a Suècia.

L'estrena tingué lloc a Estocolm el 10 de gener de 1905, amb Tor Aulin dirigint la Konsertföreningen. L'obra fou publicada per primera vegada el 1911 per Wilhelm Hansen a Copenhaguen, i posteriorment aparegué en una edició crítica de Bärenreiter. Aquesta recuperació tardana formà part del procés de revalorització de Berwald que s'intensificà a començaments del segle XX.

miniatura|Escultura de Berwald, obra de Carl Eldh, davant de la Berwaldhallen d'Estocolm.

Estructura i anàlisi La simfonia consta de tres moviments:

Allegro fuocoso

Adagio – Scherzo. Allegro assai – Adagio

Finale. Presto

El primer moviment, en do major i compàs de 4/4, parteix d'un impuls rítmic enèrgic i d'un material motívic molt compacte. Berwald evita una exposició simfònica convencional i desenvolupa els temes mitjançant transicions abruptes, canvis inesperats de tonalitat i una contínua redistribució entre les diferents seccions de l'orquestra. Aquest tractament confereix al moviment un caràcter vital i imprevisible, tot mantenint una clara direcció tonal.

El segon moviment és l'element formal més singular de l'obra. Comença com un Adagio en sol major, però al seu interior apareix sobtadament un Scherzo. Allegro assai, després del qual retorna el material lent inicial. La integració del scherzo dins de l'Adagio substitueix així els dos moviments centrals habituals d'una simfonia en quatre moviments i explica en part el subtítol Singulière. El contrast entre la serenitat de les seccions lentes i l'energia gairebé capriciosa del scherzo constitueix un dels trets més originals de la partitura.

El finale, Presto, comença en do menor amb un tema sincopat i nerviós i és el moviment més extens en termes de desenvolupament formal. La tonalitat menor domina bona part del moviment, però cap al final Berwald recupera el do major en una coda molt ràpida i lluminosa. El resultat és una conclusió que combina tensió rítmica, contrapunt i una sensació de moviment continu, trets habituals en la música simfònica del compositor.

Estil i instrumentació La Sinfonie singulière mostra el vessant més individual de Berwald. Tot i pertànyer plenament al romanticisme musical, la seva escriptura s'allunya de la monumentalitat germànica i prefereix textures lleugeres, motius breus, canvis sobtats de caràcter i una gran economia temàtica. La manera d'integrar el scherzo dins del moviment lent, les modulacions inesperades i la brevetat relativa de la simfonia fan que l'obra resulti especialment original dins del repertori simfònic de mitjan segle XIX.

La instrumentació és per a dues flautes, dos oboès, dos clarinets, dos fagots, quatre trompes, dues trompetes, tres trombons, timbales, primers i segons violins, violes, violoncels i contrabaixos. Berwald utilitza aquests efectius amb notable transparència i reserva els metalls per reforçar els punts culminants, mentre vents i cordes mantenen una intensa activitat contrapuntística.

Recepció i discografia La simfonia no tingué cap influència directa durant la vida de Berwald perquè restà sense interpretar, però després de l'estrena de 1905 es convertí progressivament en la seva simfonia més coneguda. Durant el segle XX fou defensada per nombrosos directors i orquestres escandinaus, i la seva recuperació contribuí decisivament a establir Berwald com un dels compositors nòrdics més originals del segle XIX.

1985 — Neeme Järvi, Orquestra Simfònica de Göteborg, Deutsche Grammophon. 1995 — Okko Kamu, Helsingborg Symphony Orchestra, Naxos 8.553052. 1995 — Roy Goodman, Orquestra Simfònica de la Ràdio Sueca, Hyperion CDA67081/2. 1996 — Sixten Ehrling, Malmö Symphony Orchestra, BIS-CD-795/96. 2001 — Thomas Dausgaard, Danish National Radio Symphony Orchestra, Chandos CHAN 9921.

Referències

Categoria:Simfonies del segle XIX Categoria:Composicions musicals del 1845 Categoria:Composicions en do major