L'Alessandro Poerio (des del 1936 Huesca) va ser un creuer d'exploració italià, el vaixell principal de la classe Teruel. Comissionat al servei a la Regia Marina (Royal Navy) italiana el 1915, va servir durant la Primera Guerra Mundial, participant a la campanya Adriàtica, operant inicialment al mar Adriàtic superior i més tard al sud de l'Adriàtic.Marina Militare (in Italian). Va participar en 66 operacions durant la guerra, sovint donant suport a incursions de torpediners italians. Va ser reclassificat com a destructor el 1921 a causa del seu lleuger desplaçament. Igual que els seus vaixells germans, i , va rebre el nom d'un famós soldat de la cavalleria lleugera del napolità que va ajudar a defensar Venècia dels atacs de l'Exèrcit Imperial Austríac durant les revolucions de 1848.
El 1937, la Itàlia feixista va vendre el vaixell a la facció nacionalista a Espanya durant la Guerra Civil espanyola. Rebatejat com a Huesca, el vaixell va servir posteriorment a l'Armada Espanyola fins que va ser avariat el 1953.
Disseny LAlessandro Poerio era un "creuer d'exploració lleuger" italià (italià: esploratore leggero) que mesurava 85 m d'eslora i 8 m de mànega. Tenia tres calderes de tubs d'aigua de tres tambors Yarrow amb canonades d'aigua, dos grups de turbines de vapor Belluzzo amb una potència de 24000 hp|0 hp|0 hp|abbr=on}} i dues hèlixs de tres pales. La seva capacitat de combustible de 325 tones li donava un abast de 2.400 milles nàutiques a 13 nusos. Podia llançar torpedes mantenint una velocitat constant de més de 30 nusos. El seu desplaçament normal era de 891 tones estàndard, i el seu desplaçament a plena càrrega era de 1.270 tones.
Els plans originals preveien que l'"Alessandro Poerio" tingués un armament de quatre canons de 102/35 mm i vuit tubs lanzatorpedes de 450 mm,Cesare Balzi, "Dalla prora alla poppa del Rossarol," in Mondo Sommerso, Vol. 52, No. 10, October 2010 (in Italian). però va ser revisat durant la construcció, i va entrar en servei amb sis canons de 102/35 mil·límetres i quatre tubs de torpedes 450 mm, i una capacitat de col·locació de 42 mines, cosa que feia que el seu armament fos equivalent al d'un creuer austrohongarès de classe Novara. El 1917 es van instal·lar dos canons de 40/39 mm a bord.Alessandro Poerio flotilla leaders (1915) - Regia Marina (Italy). El 1918, va ser reequipat amb canons de 102/45 mm.
Construcció i posada en servei Alessandro Poerio va ser posat a terra per Gio. Ansaldo & C. a Sestri Ponente, Itàlia, el 25 de juny de 1913. Va ser avarat el 4 d'agost de 1914 i assignat el 25 de maig de 1915.
Historial del servei Regia Marina Primera Guerra Mundial 1915–1916 La Primera Guerra Mundial va començar el 1914, i el Regne d'Itàlia va entrar a la guerra del costat dels Aliats amb la seva declaració de guerra a Àustria-Hongria el 23 de maig de 1915. LAlessandro Poerio va entrar en servei dos dies després que Itàlia declarés la guerra. El 30 de desembre de 1915 va passar a formar part del 2n Grup d'Exploració de la 4a Divisió Naval juntament amb els seus vaixells germans i , basat a Venècia.
L'1–2 de novembre de 1916, Alessandro Poerio, Guglielmo Pepe, i els destructors , i es van preparar per donar suport a una incursió de les llanxes torpedineres MAS al Canal de Fasana a la costa sud-oest d'Ístria, una península a la costa d'Àustria-Hongria.
Una força de la Marina Austrohongaresa formada pel creuer explorador i els destructors , , , , i van sortir de Cattaro el 18 d'octubre de 1917 per atacar els combois italians. Els austrohongaresos no van trobar cap comboi, així que lHelgoland i el Lika es van moure fins a la vista de Brindisi per atraure els vaixells italians perquè els perseguissin i atreure els italians a una emboscada dels submarins austrohongaresos i . A les 06:30 del 19 d'octubre de 1917, l'"Alessandro Poerio", el "Guglielmo Pepe" i els destructors , i van salpar de Brindisi per perseguir els austrohongaresos. Els destructors i i el creuer lleuger britànic es van desviar d'un viatge des de Vlorë (conegut pels italians com a Valona), a la costa del Principat d'Albània, fins a Brindisi per unir-se a la persecució. Després d'una llarga persecució que també va veure alguns atacs aeris italians contra els vaixells austrohongaresos, els austrohongaresos van escapar i tots els vaixells italians van tornar a port sense danys.
El 10 de març de 1918, el destructor }}, amb la torpedinera MAS 100 a remolc, i Ippolito Nievo, remolcant el MAS 99, van partir per a un atac sobre Portorož (conegut pels italians com a Portorose) a la costa d'Àustria-Hongria, amb el suport d' Alessandro Poerio, Cesare Rossarol, Pilade Bronzetti, els creuers d'exploració i , el destructor }}, i un esquadró de destructors de la Marina Francesa liderat pel destructor . L'''Antonio Mosto, lIppolito Nievo, el MAS 99 i el MAS 100 van arribar a les rodalies de Portorož, però després van haver d'ajornar l'operació a causa del mal temps. Els vaixells van intentar l'atac de nou el 16 de març, però el mal temps va obligar de nou a ajornar-lo. Van fer un tercer intent el 8 d'abril de 1918, però després que el reconeixement aeri comprovés que el port de Portorož estava buit, els italians van tornar a suspendre l'operació.
El 2 d'octubre de 1918, lAlessandro Poerio, el Cesare Rossarol, el Gulglielmo Pepe, lIppolito Nievo i el Simone Schiaffino eren al mar amb el cuirassat i el creuer d'exploració per proporcionar cobertura distant a un bombardeig naval britànic i italià de Durrës. La missió principal de la força d'"Alessandro Poerio" era contrarestar qualsevol atac contra la força de bombardeig per part de vaixells austrohongaresos amb base a Cattaro.
A finals d'octubre de 1918, Àustria-Hongria s'havia desintegrat efectivament, i l'Armistici de Villa Giusti, signat el 3 de novembre de 1918, va entrar en vigor el 4 de novembre de 1918 i va posar fi a les hostilitats entre Àustria-Hongria i els Aliats. La Primera Guerra Mundial va acabar amb un armistici entre els Aliats i l'Imperi Alemany}} l'11 de novembre de 1918.
Després de la Primera Guerra Mundial El 1921, l'Alessandro Poerio va ser reclassificat com a destructor. Va fer diversos creuers i va participar en missions de representació al Mar Egeu i al Mar Negre. El 1927, va patir modificacions que van incloure l'eliminació d'un dels seus canons de 40/39 mm. El 1933, el seu oficial al comandament va ser Capitano di fregata (Capità de fragata) Ignazio Castrogiovanni, qui com a capitano di vascello durant la Segona Guerra Mundial rebria una Medalla d'Or al Valor Militar pòstuma com a oficial al comandament del destructor el 1942.Marina Militare.
Durant el 1936, l'"Alessandro Poerio" va ser sotmès a petites reparacions i manteniment. Amb la Guerra Civil Espanyola en marxa i el bàndol sollevat a Espanya necessitat de destructors, els nacionalistes espanyols van iniciar negociacions amb la Itàlia feixista per a la compra de destructors a la Regia Marina. Els nacionalistes consideraven el preu italià excessiu atesa l'edat dels destructors, que estaven arribant al final de la seva vida útil, i el Primer Ministre italià Benito Mussolini va exigir el pagament en efectiu en moneda estrangera, però després de llargues i difícils negociacions, els nacionalistes van acordar comprar Alessandro Peorio i Guglielmo Pepe per poc més de 5 milions de pessetes cadascun.
Els comandants i altres oficials espanyols van anar a una drassana italià per iniciar el procés de presa de possessió dels vaixells. Les seves tripulacions van viatjar per separat, embarcant en dos vaixells mercants a Espanya el 7 d'octubre 1937 i arribant a Porto Conte, una badia a la costa de Sardenya, el 9 d'octubre, per rebre els vaixells. La venda italiana dels dos vaixells als nacionalistes espanyols es va fer definitiva el 24 d'octubre de 1937.
Els vaixells vells del 1937, Alessandro Poerio i Guglielmo Pepe tenien una maquinària de propulsió desgastada i, segons els nacionalistes espanyols, un armament inadequat. Van patir modificacions importants en una drassana italiana en què els seus bucs es van allargar en 1 metre, el seu calat es va reduir a 2.8 metres, les seves calderes originals van ser substituïdes per cinc calderes Yarrow, tenien un canó de 102 mm i es van retirar els dos canons de 40 mil·límetres, i cadascun tenia dos canons de 37 mil·límetres i dos de 20 mil·límetres. El seu desplaçament estàndard va baixar a 845 tones i el seu desplaçament a plena càrrega a 911 tones, la seva velocitat màxima va baixar a 31 nus i el seu complement va augmentar a 130 homes cadascun. Amb aquestes modificacions completades, els italians els van lliurar a les seves tripulacions espanyoles a Sardenya el novembre de 1937, tot i que els italians no van eliminar lAlessandro Poerio del registre naval de la Regia Marina fins al 5 de gener de 1939.
Armada Espanyola Guerra Civil Espanyola Els nacionalistes espanyols van rebatejar el vaixell Huesca Buques de la Guerra Civil Española (1936-1939) - Destructores (in Spanish). Amb una tripulació espanyola, va salpar de Sardenya sota el comandament del capità de corbeta Luis Carrero Blanco, futur almirall general i president de govern d'Espanya, el 29 de novembre de 1937 en companyia del Teruel (l'ex Guglielmo Pepe) amb destinació Palma a les Illes Balears. Durant el viatge, va patir una avaria del motor i el Teruel va haver de remolcar-lo la resta del camí fins a Palma. En arribar, es va unir a la flotilla de destructors nacionalistes amb base allà, que també incloïa el Teruel, el Ceuta (anteriorment el ), el Melilla (anteriorment ) i el . La flotilla va ser assignada a tasques d'escorta de combois, suport a les operacions terrestres, la interdicció de vaixells mercants del bàndol republicà i patrulles antisubmarines. El capità de fragata Francisco Regalado Rodríguez, futur almirall i Ministre de l'Armada, va prendre el comandament de la flotilla el 5 de desembre de 1937.
Després de les reparacions, el "Huesca" va sortir a la mar des de Palma per primer cop el 14 de desembre de 1937, però la seva caldera aviat es va incendiar i va haver de tornar a la base. Freqüents dificultats mecàniques la perseguirien durant tota la Guerra Civil Espanyola.
Navegant després de reparacions addicionals, el Huesca va fer la seva primera sortida reeixida, sortint de Palma el 25 de gener de 1938 per patrullar la costa espanyola davant de València amb el Velasco. Va tornar a ser al mar a principis de febrer, i la nit de l'1 al 2 de febrer de 1938 es va unir al Melilla i al creuer pesant per donar suport a un atac de la Aviación Nacional (Força Aèria Nacional) a l'Arsenal de Cartagena a Cartagena.
El 5 de març de 1938, el Huesca, el Teruel, el Velasco i les canoneres i van escortar els vaixells mercants Umbe Mendi i Aizkorri Mendi, que estaven en un viatge des d'Itàlia fins a Cadis. A les 17:30 d'aquella tarda es van trobar al sud d'Eivissa amb una divisió de creuer que havia sortit de Palma per fer-se càrrec de l'escorta. Les canoneres i els destructors van tornar a la base, les canoneres es van dirigir cap a Eivissa i els destructors cap a Palma. Els destructors i les canoneres van perdre així la Batalla del Cap de Palos, en què vaixells de l'Armada de la República Espanyola va enfonsar el Baleares la nit del 5 al 6 de març. El Huesca va salpar de Palma el 14 de març de 1938 per escortar un comboi, però va haver de tornar al port escortant el Teruel després que el Teruel patís una avaria mecànica important.