Aleksandr Vassílievitx Mossolov (en rus, Александр Васильевич Мосолов; Kíiv, 11 d'agost de 1900 – Moscou, 11 de juliol de 1973) va ser un compositor i pianista soviètic, una de les figures més representatives de l'avantguarda musical russa de la dècada de 1920. És conegut sobretot per la peça orquestral La foneria de ferro (Zavod), escrita el 1926-1927 i convertida en una de les obres emblemàtiques del futurisme i el constructivisme musical soviètics. La seva música inicial es caracteritza per la dissonància, la polirítmia, els ostinatos, les textures densament cromàtiques i l'evocació sonora de la mecanització i la vida urbana. A partir de la dècada de 1930, després de ser acusat de formalisme i perseguit per les autoritats soviètiques, va adoptar progressivament un llenguatge més convencional i va treballar intensament amb melodies populars de diferents regions de la Unió Soviètica.
Biografia Mossolov va néixer a Kíiv, aleshores dins l'Imperi Rus, en una família acomodada i culturalment activa. La seva mare, Nina Aleksàndrovna, era cantant professional i havia estat vinculada al Teatre Bolxoi, i va donar al fill les primeres lliçons de música. La família es va traslladar a Moscou el 1904 i, després de la mort del pare l'any següent, la mare es va casar amb el pintor Mikhail Leblan. Mossolov va créixer així en un ambient cosmopolita i va tenir contacte des de petit amb la literatura, les arts plàstiques i la música europees.
Durant els anys de la Revolució Russa i la posterior Guerra Civil Russa, Mossolov va servir a l'Exèrcit Roig. Va resultar ferit i posteriorment fou desmobilitzat. Després de la guerra va treballar, entre altres ocupacions, com a pianista de cinema mut abans d'ingressar al Conservatori de Moscou, on va estudiar entre 1922 i 1925. Va rebre classes de composició de Reinhold Glière i Nikolai Miaskovski, mentre que la seva formació pianística va estar vinculada a l'escola de Konstantín Igúmnov.
Durant la segona meitat de la dècada de 1920 es va integrar a l'Associació per a la Música Contemporània, organització que defensava la difusió de la nova música soviètica i occidental. L'entorn de l'associació incloïa compositors com Nikolai Róslavets, Vladímir Deixevov i Gavriïl Popov, i mantenia una actitud oberta cap a autors europeus com Arnold Schönberg, Paul Hindemith, Arthur Honegger i Béla Bartók. Mossolov es va convertir ràpidament en una de les figures més radicals del grup.
Entre les primeres obres que li donaren projecció hi ha les sonates per a piano, el Quartet de corda núm. 1, el Concert per a piano núm. 1 i diverses peces vocals experimentals. El Quartet de corda núm. 1 va ser interpretat al festival de la Societat Internacional per la Música Contemporània de Frankfurt del Main el 1927, fet que li va facilitar un contracte amb l'editorial Universal Edition.
El 1928 Mossolov va interpretar com a solista l'estrena del seu Concert per a piano núm. 1 a Leningrad, actual Sant Petersburg. Durant aquests anys també va experimentar amb textos procedents de la vida quotidiana. El cicle vocal Quatre anuncis de diari, compost el 1926, utilitza textos breus extrets del diari Izvéstia, mentre que Tres escenes infantils combina un llenguatge aparentment ingenu amb elements grotescos i inquietants.
La foneria de ferro i l'avantguarda soviètica L'obra més coneguda de Mossolov és La foneria de ferro (en rus, Завод, Zavod), composta el 1926-1927 com a part del ballet Acer (Stal). El projecte complet constava de quatre episodis, però només s'ha conservat La foneria de ferro. La peça va ser estrenada a Moscou el 4 de desembre de 1927 en un concert de l'Associació per a la Música Contemporània commemoratiu del desè aniversari de la Revolució d'Octubre.
L'obra intenta reproduir musicalment el funcionament d'una gran fàbrica mitjançant ostinatos superposats, ritmes repetitius, fortes dissonàncies, blocs orquestrals i una acumulació progressiva de densitat sonora. Diferents grups instrumentals funcionen com peces d'un mecanisme, creant una imatge acústica de màquines, engranatges i treball industrial. Aquest procediment ha fet que l'obra sigui associada a altres representacions musicals de la mecanització, com Pacific 231 d'Arthur Honegger o determinades obres d'Edgard Varèse.
La foneria de ferro va obtenir una difusió internacional excepcional per a una obra soviètica d'avantguarda. Va ser interpretada al festival de la Societat Internacional per a la Música Contemporània de Lieja el 1930 i posteriorment als Estats Units, on el 1931 va formar part d'un espectacle coreogràfic al Hollywood Bowl. Durant un breu període, Mossolov es va convertir així en un dels compositors soviètics més coneguts fora de l'URSS.
Estil musical La música de Mossolov de la dècada de 1920 es caracteritza per un llenguatge harmònic fortament cromàtic, l'ús freqüent d'acords dissonants i una tendència cap a la politonalitat. Sense adoptar sistemàticament el dodecafonisme de Schönberg, va explorar construccions que debilitaven la funcionalitat tonal tradicional i utilitzà agrupacions sonores molt compactes.
Un altre element essencial és l'ús de l'ostinato. A La foneria de ferro, però també en diverses sonates per a piano i altres obres instrumentals, petites cèl·lules rítmiques es repeteixen i se superposen fins a generar textures de gran densitat. La polirítmia i els accents irregulars contribueixen a la sensació de moviment mecànic i inestable.
La seva producció també mostra una forta influència de Serguei Prokófiev, especialment en el tractament percutiu del piano, la ironia i l'agressivitat rítmica, així com de Hindemith i altres representants del modernisme centreeuropeu. A diferència d'altres compositors soviètics identificats amb el maquinisme, però, Mossolov combinava sovint aquests elements amb passatges lírics, formes tradicionals i una considerable elaboració contrapuntística.
Conflicte amb les autoritats soviètiques A finals de la dècada de 1920 el clima cultural soviètic va canviar radicalment. Organitzacions com l'Associació Russa de Músics Proletaris van atacar els compositors modernistes i denunciaren obres com les de Mossolov per formalistes, individualistes i allunyades de les necessitats de les masses. Amb la consolidació del realisme socialista durant la dècada de 1930, les possibilitats d'interpretar la seva música es reduïren considerablement.
Mossolov intentà adaptar-se al nou context. A partir de finals dels anys vint va estudiar intensament les músiques populars de les repúbliques soviètiques i va viatjar a regions com Kirguizstan, Turkmenistan, Uzbekistan i el Daguestan per recollir cançons tradicionals. Ja havia incorporat materials folklòrics a obres com Nits de Turkmenistan i posteriorment va escriure nombroses suites, cançons i peces orquestrals basades en melodies populars.
Tot i aquests intents, el 1936 va ser expulsat de la Unió de Compositors Soviètics. La decisió es va produir després d'un incident en un restaurant, però s'inscrivia en una campanya més àmplia contra la seva persona i la seva música. Mossolov havia denunciat ja anteriorment la impossibilitat de treballar i el 1932 havia arribat a escriure directament a Ióssif Stalin demanant que se li permetés compondre i estrenar les seves obres o, alternativament, que se l'autoritzés a abandonar la Unió Soviètica.
El 4 de novembre de 1937 va ser arrestat sota l'article 58 per suposada propaganda antisoviètica i condemnat a vuit anys de treballs forçats. Va ser empresonat en un camp del sistema del Gulag. Els seus antics professors Nikolai Miaskovski i Reinhold Glière intervingueren davant de les autoritats i escrigueren a Mikhaïl Kalinin defensant-ne la capacitat artística i negant que fos hostil al règim soviètic.
La intervenció va contribuir a reduir la condemna. El 1938 Mossolov va ser alliberat del camp després d'uns mesos de presó, tot i que durant diversos anys va tenir prohibit residir a Moscou, Leningrad i Kíiv. L'experiència va marcar una ruptura definitiva en la seva trajectòria artística.
Darrers anys Després de l'alliberament va continuar component, però el seu estil va canviar substancialment. Va abandonar pràcticament el llenguatge radical de les obres dels anys vint i adoptà una escriptura tonal més convencional, pròxima als principis estètics del realisme socialista. Gran part de la seva producció posterior està basada en melodies folklòriques russes, kirguises, turcmanes i d'altres pobles soviètics.
Durant la Segona Guerra Mundial va escriure obres de temàtica patriòtica, entre les quals l'òpera Signal. En les dècades posteriors va continuar produint simfonies, concerts, suites, música coral i cançons, però mai no va recuperar la projecció internacional dels anys vint. Moltes d'aquestes composicions van quedar sense publicar o sense interpretar, i una part considerable del seu catàleg es considera perduda.
Mossolov va continuar vivint a Moscou i component fins als darrers anys. Va morir el juliol de 1973. A partir de finals del segle XX, l'interès creixent per l'avantguarda soviètica va afavorir la recuperació de les seves sonates per a piano, el Concert per a piano núm. 1 i altres obres que havien quedat eclipsades per l'èxit de La foneria de ferro.
Composicions La producció de Mossolov va ser molt extensa, tot i que moltes obres s'han perdut. Va escriure òperes, ballets, simfonies, concerts, música de cambra, música per a piano, obres corals i cançons.
Entre les seves obres més destacades hi ha:
La foneria de ferro, op. 19 (1926-1927), episodi orquestral del ballet Acer Concert per a piano núm. 1, op. 14 (1926-1927) Concert per a piano núm. 2 Concert per a arpa dos concerts per a violoncel cinc sonates per a piano, de les quals se'n conserven quatre diversos quartets de corda Quatre anuncis de diari, op. 21, per a veu i piano Tres escenes infantils, op. 18 Nits de Turkmenistan, per a piano Un heroi, òpera de cambra (1928) La presa (Plotina), òpera (1929-1930) Signal, òpera (1941) Mascarada, òpera basada en l'obra de Mikhaïl Lérmontov diverses simfonies, suites orquestrals i obres corals.
Música per a piano Les sonates per a piano pertanyen al nucli més innovador de la seva producció. En aquestes obres Mossolov utilitza grans blocs d'acords, figuracions percussives, ritmes irregulars i una harmonia molt cromàtica. Larry Sitsky ha destacat especialment la importància d'aquestes sonates dins la literatura pianística de l'avantguarda russa.
El Concert per a piano núm. 1 manté aquesta mateixa estètica. Mossolov en va interpretar personalment l'estrena a Leningrad el febrer de 1928. L'obra combina passatges de gran virtuosisme amb una escriptura orquestral agressiva i complexes superposicions rítmiques.
Música vocal i escènica En les Quatre anuncis de diari, Mossolov va convertir en textos artístics breus anuncis quotidians publicats a Izvéstia, incloent-hi avisos sobre objectes perduts o canvis de nom. Aquest procediment, pròxim a les tècniques de collage de les avantguardes plàstiques i literàries, eliminava deliberadament la distinció tradicional entre un text «poètic» i el llenguatge de la vida quotidiana.
En el camp operístic, La presa, amb llibret de Iakov Zadikhin, constitueix un exemple de l'intent de crear una nova òpera soviètica durant els últims anys de la Nova Política Econòmica. La partitura combina elements d'avantguarda, escenes col·lectives i temes relacionats amb la industrialització.
Llegat Durant bona part del segle XX Mossolov va ser conegut fora de Rússia gairebé exclusivament per La foneria de ferro. La recuperació documental de l'avantguarda soviètica ha permès, però, reavaluar una producció molt més àmplia. Investigadors com Larry Sitsky i Igor Vorobev l'han situat entre els compositors més singulars de la generació soviètica posterior a la Revolució d'Octubre.