El Capriccio per a piano i orquestra és una obra concertant d'Ígor Stravinski, composta entre 1928 i 1929. Escrita poc després del seu Concert per a piano i instruments de vent, pertany al període neoclàssic del compositor i va ser concebuda perquè el mateix Stravinski pogués interpretar-ne la part solista en les seves gires com a pianista. Va ser estrenada el 6 de desembre de 1929 a la Salle Pleyel de París, amb Stravinski al piano i l'Orchestre symphonique de Paris dirigit per Ernest Ansermet.

Composició Stravinski va començar a compondre el Capriccio el desembre de 1928 a Niça i el va completar el setembre de 1929 a Echarvines, prop del llac d'Annecy. L'obra va sorgir en un moment en què el compositor buscava ampliar el seu repertori com a pianista. Des de la dècada de 1920 havia començat a aparèixer regularment com a intèrpret de les seves pròpies obres, en part com una nova font d'ingressos i també per controlar més directament la interpretació de la seva música.

El precedent immediat era el Concert per a piano i instruments de vent, compost el 1923-1924. Mentre que aquell concert presenta una escriptura més severa i monumental, el Capriccio adopta deliberadament un caràcter més lleuger, brillant i virtuosístic. El mateix títol fa referència a la tradició del capriccio, gènere associat a la llibertat formal, la fantasia i els canvis inesperats de caràcter.

Stravinski va afirmar que una de les seves fonts d'inspiració havia estat Carl Maria von Weber, especialment el Konzertstück en fa menor, tot i que l'obra no constitueix una imitació estilística directa. També hi ha elements que recorden el virtuosisme pianístic del segle XIX, passat pel filtre de l'estètica neoclàssica del compositor.

La partitura va ser dedicada a la pianista estatunidenca Elizabeth Sprague Coolidge, una de les grans mecenes de la música contemporània del segle XX.

Estrena El Capriccio es va estrenar el 6 de desembre de 1929 a la Salle Pleyel de París. Stravinski va interpretar personalment la part de piano, mentre Ernest Ansermet dirigia l'Orchestre symphonique de Paris.

L'obra es va incorporar immediatament al repertori que Stravinski interpretava durant les seves gires internacionals. La combinació d'una escriptura pianística brillant, una durada moderada i una orquestració relativament transparent la convertia en una peça especialment adequada per als seus concerts com a compositor-intèrpret.

El compositor va enregistrar posteriorment l'obra en diverses ocasions. Entre les interpretacions històriques destaca la gravació amb el pianista Samuel Dushkin i, posteriorment, les versions dirigides pel mateix Stravinski.

Ballet El 1947 el coreògraf Léonide Massine va utilitzar el Capriccio per crear el ballet Rubies, estrenat per la companyia del Teatro alla Scala de Milà. No s'ha de confondre aquest ballet amb Rubies, la segona part de Jewels de George Balanchine, que utilitza música del mateix Capriccio i que es va estrenar el 1967.

Balanchine va incorporar l'obra al seu ballet Jewels, una de les seves creacions més conegudes per al New York City Ballet. La secció Rubies combina el Capriccio amb fragments d'altres obres de Stravinski i explota especialment el caràcter sincopat, brillant i irònic de la música.

Instrumentació El Capriccio està escrit per a piano solista i una orquestra formada per:

3 flautes, la tercera doblant piccolo 2 oboès corn anglès 3 clarinets 2 fagots contrafagot 4 trompes 3 trompetes 3 trombons tuba timbales percussió cordes

Tot i la mida considerable de la plantilla, Stravinski utilitza sovint l'orquestra de manera fragmentada, amb combinacions de petits grups instrumentals que dialoguen amb el piano. Aquest tractament contribueix a mantenir una textura clara i evita que el solista quedi absorbit pel conjunt.

Estructura L'obra dura aproximadament entre setze i vint minuts i està formada per tres moviments interpretats pràcticament sense interrupció:

Presto

Andante rapsodico

Allegro capriccioso ma tempo giusto

Els tres moviments comparteixen diversos materials motívics, fet que contribueix a donar unitat a una obra aparentment lliure i fragmentària.

I. Presto El primer moviment s'obre amb una introducció orquestral breu i enèrgica, seguida immediatament per l'entrada del piano. L'escriptura pianística es caracteritza per salts, acords secs, escales i figuracions ràpides que recorden deliberadament el virtuosisme del segle XIX.

La relació entre solista i orquestra no segueix el model romàntic convencional de confrontació entre piano i conjunt. Stravinski tracta el piano com un element més de la textura, sovint integrat amb els instruments de vent o la percussió.

El moviment presenta canvis constants de metre, accents irregulars i breus interrupcions que fragmenten aparentment el discurs. Malgrat això, la repetició de petites cèl·lules melòdiques i rítmiques crea una forta cohesió interna.

II. Andante rapsodico El segon moviment funciona com a centre líric de l'obra. El piano presenta una escriptura més cantabile i ornamental, amb passatges que evoquen una improvisació o una cadència. L'acompanyament orquestral és sovint molt reduït, amb intervencions individuals dels instruments de vent.

El terme rapsodico reflecteix la llibertat formal del moviment. Les idees apareixen i desapareixen sense desenvolupar-se segons una estructura simètrica convencional, i les transicions entre episodis poden ser deliberadament abruptes.

Stravinski combina aquí elements aparentment romàntics amb girs harmònics i rítmics que n'eviten qualsevol lectura sentimental. El lirisme és interromput repetidament per gestos irònics i canvis inesperats de registre.

III. Allegro capriccioso ma tempo giusto El moviment final recupera el caràcter brillant de l'inici i constitueix la secció més clarament virtuosística de l'obra. El piano desenvolupa figuracions ràpides, acords repetits i passatges sincopats, mentre l'orquestra respon amb intervencions breus i sovint fragmentàries.

L'escriptura combina ritmes de dansa amb accents desplaçats i canvis constants de metre. El qualificatiu capriccioso reflecteix aquesta alternança contínua entre idees aparentment inconnexes, però el tempo giusto exigeix alhora una pulsació precisa i controlada.

Cap al final reapareixen materials dels moviments anteriors, reforçant la concepció cíclica de l'obra. La conclusió evita una gran culminació romàntica i prefereix un final sec, brillant i deliberadament teatral.

Estil El Capriccio és una de les obres més representatives del neoclassicisme de Stravinski. El compositor recupera formes, gestos i tècniques associades als segles XVIII i XIX, però els reorganitza mitjançant la seva pròpia concepció del ritme, l'harmonia i l'orquestració.

La part del piano combina l'elegància de la música de saló, el virtuosisme romàntic i una escriptura deliberadament percussiva. A diferència dels grans concerts romàntics, però, el solista no adopta constantment un paper heroic davant de l'orquestra. El piano és sovint tractat com un instrument de precisió rítmica integrat en una textura gairebé cambrística.

El sentit de l'humor és també fonamental. Les interrupcions sobtades, les repeticions, els accents desplaçats i els contrastos entre passatges lírics i gestos mecànics donen a l'obra un caràcter irònic característic de moltes composicions neoclàssiques de Stravinski.

Revisions i versions Stravinski va revisar el Capriccio el 1949. La revisió afectà principalment aspectes d'orquestració i diversos detalls de la part solista, sense modificar substancialment l'estructura general.

El compositor va preparar també una versió per a dos pianos que permetia interpretar l'obra sense orquestra i facilitava els assajos. La reducció reflecteix l'interès constant de Stravinski per crear versions alternatives de les seves obres que poguessin circular en contextos diferents.

Enregistraments El Capriccio ha estat enregistrat per nombrosos pianistes i directors. El mateix Stravinski va participar en diversos enregistraments de l'obra, tant com a pianista com posteriorment com a director.

Entre els pianistes que l'han enregistrat hi ha Philippe Entremont, Michel Béroff, Alexis Weissenberg, Peter Donohoe i Steven Osborne. També forma part habitualment d'enregistraments dedicats a les obres de Stravinski per a piano i orquestra.

Referències

Bibliografia

Categoria:Obres d'Ígor Stravinski Categoria:Concerts per a piano Categoria:Composicions musicals del 1929