Carlo Felice Cillario (San Rafael, 7 de febrer de 1915 – Bolonya, 13 de desembre de 2007) va ser un director d'orquestra i violinista italià nascut a l'Argentina. Especialitzat principalment en òpera, va desenvolupar una carrera internacional de més de sis dècades en teatres com la Royal Opera House, el Metropolitan Opera House, el Teatro alla Scala, el Teatro Colón, el Gran Teatre del Liceu i la Sydney Opera House. Va mantenir una estreta col·laboració artística amb Montserrat Caballé i durant les darreres dècades de la seva carrera va estar especialment vinculat a l'òpera australiana.
Formació i primers anys Fill de pares italians, Cillario va néixer a San Rafael, a la província argentina de Mendoza. Quan tenia vuit anys la família es va traslladar a Bolonya, on va estudiar violí al Conservatori Giovanni Battista Martini. Inicialment aspirava a una carrera com a violinista solista, però una lesió al canell patida mentre jugava a futbol el va orientar cap a la direcció d'orquestra.
Va debutar com a director el 1942 a Odessa amb Il barbiere di Siviglia de Gioachino Rossini i posteriorment va dirigir concerts amb l'Filharmònica de Bucarest. Després de la Segona Guerra Mundial va tornar temporalment a l'Argentina i més tard es va establir novament a Itàlia. El 1946 va fundar l'Orquestra de Cambra de Bolonya i també va dirigir l'Orquestra Simfònica de la Universitat de Tucumán.
Durant els anys cinquanta es va anar especialitzant progressivament en òpera. Va ser director de l'Angelicum de Milà durant cinc anys i va dirigir en teatres de Roma, Torí, Florència, Venècia, Bolonya i altres ciutats italianes.
Carrera internacional El 1961 va debutar al Glyndebourne Festival amb L'elisir d'amore de Gaetano Donizetti i aquell mateix any es va presentar a la Lyric Opera of Chicago amb La forza del destino de Giuseppe Verdi. Durant les temporades següents hi va dirigir també Don Pasquale, La favorite, La Cenerentola i Madama Butterfly.
El 1964 va debutar a la Royal Opera House de Londres dirigint Tosca de Giacomo Puccini en la producció de Franco Zeffirelli protagonitzada per Maria Callas i Tito Gobbi. El 1965 va debutar a Nova York amb l'American Opera Society, dirigint en versió de concert Roberto Devereux de Donizetti amb Montserrat Caballé com a Elisabetta. Aquesta actuació va iniciar una llarga col·laboració entre la soprano catalana i Cillario.
El 1968 va debutar a l'Òpera de París amb Don Carlo de Verdi i aquell mateix any va fer la seva primera gira per Austràlia amb l'Elizabethan Opera Trust, dirigint Tannhäuser, Tosca i Die Zauberflöte. El 1970 va ser nomenat director musical de l'Elizabethan Opera Trust, tot i que va renunciar al càrrec l'any següent a causa dels nombrosos compromisos internacionals.
El 1972 va debutar al Metropolitan Opera de Nova York amb La sonnambula de Vincenzo Bellini, i posteriorment hi va dirigir Norma, entre altres títols. Des de mitjan dècada de 1970 va concentrar bona part de la seva activitat a Austràlia, primer amb l'Australian Opera i després amb Opera Australia. Hi va dirigir repertori de Puccini, Verdi, Mozart i Wagner, incloent-hi Aida, Rigoletto, Simon Boccanegra, Die Walküre, Das Rheingold, Tristan und Isolde i Die Meistersinger von Nürnberg.
Gran Teatre del Liceu Cillario va mantenir una vinculació molt llarga amb el Gran Teatre del Liceu, on va dirigir entre la temporada 1956-1957 i 1986-1987. Els Annals del teatre documenten la seva participació en més d'una vintena de produccions d'òpera i concerts.
Va debutar-hi la temporada 1956-1957 dirigint La favorite de Donizetti, Il Dibuk de Lodovico Rocca i La bohème de Puccini. Aquesta darrera producció comptava amb Victòria dels Àngels com a Mimì, Gianni Raimondi com a Rodolfo, Manuel Ausensi com a Marcello i Giuseppe Modesti com a Colline. La temporada següent va tornar-hi amb Madama Butterfly i La bohème.
Després d'uns anys d'absència, va retornar la temporada 1964-1965 per dirigir Les pêcheurs de perles de Georges Bizet, amb Alfredo Kraus com a Nadir, i Manon Lescaut de Puccini. Durant les temporades següents hi va dirigir Il trovatore, Tosca, Carmen i Otello.
Una part central de la seva trajectòria liceista està vinculada a Montserrat Caballé. La temporada 1968-1969 va dirigir-la en Roberto Devereux, després de l'èxit que tots dos havien obtingut amb la mateixa obra a Nova York. La temporada 1969-1970 va dirigir La traviata i Norma, aquesta última amb Caballé en el paper protagonista.
L'1 de gener de 1971 va dirigir l'estrena al Liceu d'Il pirata de Bellini, amb Caballé com a Imogene, Bernabé Martí com a Gualtiero i Vicenç Sardinero com a Ernesto. La producció, dirigida escènicament per Renzo Frusca, va assolir tres representacions. Aquella mateixa temporada va dirigir també La bohème, i la temporada 1971-1972 Anna Bolena de Donizetti.
Posteriorment va dirigir Caterina Cornaro i Il barbiere di Siviglia la temporada 1973-1974, Madama Butterfly el 1974-1975 i Manon Lescaut el 1980-1981. En aquesta última producció Caballé interpretava Manon, Vicenç Sardinero era Lescaut i Nicola Martinucci, Des Grieux.
La temporada 1982-1983 va dirigir L'italiana in Algeri de Rossini i La vestale de Gaspare Spontini. Aquesta última, protagonitzada per Caballé com a Giulia, Vicenç Sardinero com a Cinna i Nunzio Todisco com a Licinio, va ser la darrera producció operística que Cillario i Caballé van fer junts al Liceu.
El 7 de gener de 1987 va tornar al teatre per dirigir el concert d'homenatge a Montserrat Caballé amb motiu del vint-i-cinquè aniversari del seu debut liceista. Josep Carreras hi va participar sense estar anunciat i va interpretar amb Caballé el duet «Già nella notte immensa» d'Otello i L'emigrant d'Amadeu Vives.
Montserrat Caballé La relació artística entre Cillario i Caballé va ser una de les més constants de les seves respectives carreres. Després del Roberto Devereux de Nova York de 1965 van col·laborar en produccions de La traviata, Manon, Maria Stuarda, Norma, Il pirata, La bohème, Caterina Cornaro, Manon Lescaut i La vestale, entre altres obres.
Cillario era especialment apreciat pels cantants per la seva capacitat d'acompanyar la veu sense perdre el control de l'estructura orquestral. Elizabeth Forbes el descriu com un director especialment atent als intèrprets vocals, però alhora exigent amb l'orquestra i fidel a la partitura.
Austràlia i darrers anys La relació de Cillario amb l'òpera australiana, iniciada el 1968, es va prolongar durant més de tres dècades. Va ser director convidat principal de l'Australian Opera i posteriorment d'Opera Australia, dirigint regularment a Sydney i altres ciutats del país. El repertori incloïa una part important de l'obra de Puccini i Verdi, així com Mozart i Wagner.
El 2000 va dirigir Tosca dins els actes relacionats amb els Jocs Olímpics de Sydney. El 2003, després de més de seixanta anys de carrera, va dirigir un concert de comiat a Sydney i es va retirar de l'activitat professional.
Va morir a Bolonya el 13 de desembre de 2007, als noranta-dos anys.
Referències
Bibliografia
Categoria:Directors d'orquestra italians Categoria:Violinistes italians Categoria:Directors d'orquestra que han dirigit al Liceu Categoria:Morts a Bolonya Categoria:Persones de la província de Mendoza Categoria:Violinistes argentins Categoria:Directors d'orquestra argentins