Omar Mwannes Yaghi () (Amman, 9 de febrer de 1965) és un químic palestí-jordà-estatunidenc conegut sobretot per desenvolupar estructures metall-orgàniques (MOF) i ser pioner en la química reticular. Va ser guardonat amb el Premi Nobel de Química 2025.
Entre el 2012 i el 2026, Yaghi va exercir de professor universitari i va ocupar la Càtedra James i Neeltje Tretter de Química a la Universitat de Califòrnia a Berkeley. El juliol del 2026, va deixar la universitat per dirigir un institut de recerca en intel·ligència artificial i ciència de materials de nova creació a la Universitat Tsinghua. Analistes i mitjans de comunicació van qualificar aquest trasllat d'indicador significatiu de l'evolució de la dinàmica geopolítica en la recerca científica, impulsada per factors com ara els canvis en les estructures de finançament federal als Estats Units i l'ampliació de les iniciatives de captació de talent per part de la Xina.
Yaghi també és científic afiliat al Laboratori Nacional Lawrence de Berkeley, director fundador del Berkeley Global Science Institute i membre de l'Acadèmia Nacional de Ciències dels Estats Units i de l'Acadèmia Alemanya de Ciències Naturals Leopoldina. El gener del 2025, va esdevenir el setè president del World Cultural Council, una organització internacional que promou el progrés cultural i científic.
Biografia Omar Mwannes Yaghi va néixer a Amman (Jordània) el 9 de febrer de 1965, en el si d'una família de refugiats palestins que havia fugit de Masmiya —una ciutat situada entre Jafa i Jerusalem— durant la Guerra arabo-israeliana de 1948. Va créixer en una llar abarrotada i amb molts fills; tots vivien en una única habitació que també acollia el bestiar de la família. La família tenia un accés limitat a aigua potable.
Als 15 anys, animat pel seu pare, es va traslladar als Estats Units. Tot i que tenia pocs coneixements d'anglès, va començar a assistir a classes al Hudson Valley Community College. Es va graduar el 1983 amb un títol d'Associate of Science en matemàtiques i ciències. Posteriorment, es va traslladar a la Universitat Estatal de Nova York a Albany, on va obtenir la llicenciatura en química (Bachelor of Science) el 1985. Va cursar els estudis de postgrau a la Universitat d'Illinois a Urbana-Champaign i es va doctorar el 1990 sota la supervisió de Walter G. Klemperer. Tot seguit, va treballar com a investigador postdoctoral de la National Science Foundation a la Universitat Harvard (1990-1992) sota la direcció de Richard H. Holm. El juliol de 2026 es va traslladar a la Universitat Tsinghua (Xina) per ocupar una càtedra a temps complet. Hi havia exercit com a professor honorari des del 2022 i era membre estranger de l'Acadèmia Xinesa de les Ciències des del 2025.
El 2021, Yaghi va obtenir la ciutadania saudita per decret reial. Té la ciutadania jordana, estatunidenca i saudita.
El 2025, Yaghi va rebre, juntament amb Susumu Kitagawa i Richard Robson, el Premi Nobel de Química «pel desenvolupament d'estructures metall-orgàniques».
Carrera acadèmica Yaghi va començar la seva carrera acadèmica com a professor ajudant a la Universitat Estatal d'Arizona (1992–1998). Posteriorment, va ocupar la Càtedra de Química Robert W. Parry a la Universitat de Michigan (1999–2006), seguida de la Càtedra de Química Christopher S. Foote i la Càtedra Irving i Jean Stone de Ciències Físiques a la Universitat de Califòrnia a Los Angeles (2007–2012).
El 2012, es va traslladar a la Universitat de Califòrnia a Berkeley, on va ocupar la Càtedra de Química James i Neeltje Tretter. Entre el 2012 i el 2013, va exercir de director del Molecular Foundry al Laboratori Nacional Lawrence de Berkeley. És el director fundador del Berkeley Global Science Institute i codirector del Kavli Energy NanoSciences Institute, una col·laboració entre la UC Berkeley i el Lawrence Berkeley National Laboratory. També codirigeix la California Research Alliance de BASF i el Bakar Institute of Digital Materials for the Planet.
El maig de 2025, la Junta de Regents de la Universitat de Califòrnia va promoure Yaghi al rang de University Professor (Professor de la Universitat), la distinció més alta del sistema, reservada per a acadèmics de màxim prestigi internacional.
El juliol de 2026, Yaghi va deixar el seu càrrec a la UC Berkeley per posar en marxa la Yaghi Science Initiative i incorporar-se a la Universitat Tsinghua, a la Xina, per dirigir un laboratori d'intel·ligència artificial dedicat a accelerar el descobriment de nous materials.
Recerca científica Química reticular Yaghi és el pioner de la química reticular, un camp dedicat a l'assemblatge de blocs de construcció moleculars per formar estructures cristal·lines obertes mitjançant enllaços forts.
Segons la Fundació Internacional del Premi Balzan, Yaghi va proposar per primera vegada l'ús de blocs de construcció moleculars i enllaços forts per formar materials cristal·lins a principis de la dècada de 1990. En aquell moment, la comunitat científica considerava que aquesta idea era químicament inviable, ja que aquestes síntesis solien donar lloc a sòlids amorfs, no cristal·lins. Tanmateix, el 1995, Yaghi va aconseguir cristal·litzar estructures metall-orgàniques en què els ions metàl·lics estan connectats per enllaçadors orgànics carregats —com ara els carboxilats— mitjançant enllaços forts. Aquesta fita va conduir al desenvolupament d'una nova classe de materials coneguts com a estructures metall-orgàniques (MOF), fet que va marcar el naixement de la química reticular.
Estructures metall-orgàniques La tasca més reconeguda de Yaghi se centra en el disseny, la síntesi, l'aplicació i la divulgació de les estructures metall-orgàniques (MOF, per les sigles en anglès). Segons la IUPAC, els MOF són una subclasse de polímers de coordinació, una categoria descrita per primera vegada el 1959. Entre els treballs anteriors destaquen l'estudi d'E. A. Tomic del 1965 sobre l'estabilitat tèrmica de diversos polímers de coordinació i la recerca de Hoskins i Richard Robson del 1989 sobre una estructura de polímer de coordinació tridimensional. Tanmateix, aquests primers polímers de coordinació solien ser estructures fràgils i desordenades, amb propietats poc definides.
Durant la dècada de 1990, Yaghi va aconseguir tres avenços fonamentals que van transformar els fràgils polímers de coordinació en els MOF —estructures arquitectònicament robustes i permanentment poroses— que s'utilitzen avui dia: La cristal·lització d'estructures metall-orgàniques mitjançant enllaços forts entre ions metàl·lics i enllaçadors orgànics carregats, com ara els carboxilats (1995). La introducció de clústers de metall-carboxilat com a unitats estructurals secundàries (SBU), fet que va permetre crear marcs robustos amb porositat permanent, una característica confirmada posteriorment mitjançant isotermes d'adsorció de gasos (1998). L'obtenció d'una porositat extremadament elevada amb el MOF-5 (1999).
Els enllaços forts dels MOF són essencials per a la seva robustesa estructural, la porositat extremadament elevada i la durabilitat en aplicacions industrials.
Estructures orgàniques covalents El 2005, Omar M. Yaghi va publicar l'article fundacional sobre les estructures orgàniques covalents (COF, per les sigles en anglès), en què descrivia la primera sèrie de COF bidimensionals (2D). Aquest treball va demostrar el disseny i la síntesi de COF mitjançant reaccions de condensació de l'àcid 1,4-benzèdiborònic () i el 2,3,6,7,10,11-hexahidroxitrifenilè (). La difracció de raigs X en pols dels productes altament cristal·lins —amb les fórmules empíriques (COF-1) i (COF-5)— va revelar capes grafitiques poroses i expandides en 2D, amb estructures ja fos de fase o "esglaonades" (COF-1) o bé eclipsades (COF-5). Aquestes arquitectures es mantenen unides per forts enllaços covalents entre àtoms de bor, carboni i oxigen, creant estructures poroses rígides amb mides de porus que oscil·len entre els 0,7 i els 2,7 nm. El COF-1 i el COF-5 presenten una elevada estabilitat tèrmica (fins a 500–600 °C), porositat permanent i àrees superficials elevades de 711 i 1590 metres quadrats per gram, respectivament.
La síntesi de COF tridimensionals (3D) s'havia vist dificultada per reptes pràctics i conceptuals persistents fins que el grup de Yaghi la va aconseguir per primera vegada el 2007.
Yaghi també va ser pioner en el disseny i la producció de xarxes d'imidazolat zeolític (ZIF, per les sigles en anglès). Els MOF, els COF i els ZIF són reconeguts per les seves propietats extremes, com ara àrees superficials molt elevades (p. ex., 5.640 m2/g per al MOF-177) i densitats cristal·lines molt baixes (p. ex., 0,17 g/cm3 per al COF-108).
Teixit molecular miniatura|Teixit molecular|150x150px Yaghi va ser pioner en el camp del teixit molecular i va aconseguir la primera síntesi d'un material (COF-505) teixit a escala atòmica i molecular.
Ha liderat iniciatives per aplicar materials reticulars en tecnologies d'energia neta, com ara l'emmagatzematge d'hidrogen i metà, la captura de diòxid de carboni i l'obtenció d'aigua de l'aire del desert mitjançant calor de baixa qualitat.
Segons una anàlisi de Thomson Reuters, Yaghi va ser el segon químic més citat del món entre el 2000 i el 2010.
Activitat empresarial El 2020, Yaghi va fundar Atoco, una empresa emergent amb seu a Califòrnia centrada a comercialitzar els seus avenços en tecnologies MOF i COF per a la captura de carboni i l'obtenció d'aigua de l'atmosfera.
El 2021, va cofundar una segona empresa emergent, H2MOF, que aplica els seus descobriments en química reticular per abordar reptes relacionats amb l'emmagatzematge d'hidrogen.
Referències
Enllaços externs
Categoria:Premis Nobel de Química Categoria:Nascuts el 1965 Categoria:Persones d'Amman Categoria:Alumnes de la Universitat d'Illinois a Urbana-Champaign Categoria:Premis Wolf en Química