La Hispània Tarraconense (en llatí: Provincia Hispania Tarraconensis) va ser una província romana de la Diòcesi Hispaniarum amb capital a Tàrraco (Tarragona) en l'època del Baix Imperi Romà (284-486). La Tarraconense fou creada durant la reforma provincial de l'emperador Dioclecià (284-305), quan l'antiga Hispania Citerior fou dividida en tres províncies: la Gallaecia, la Cartaginensis i la Tarraconensis. La Tarraconense limitava al sud amb la Cartaginensis, a l'est amb la Gallaecia, i al nord amb l'Aquitània i la Narbonensis. El límit meridional de la Tarraconense quedà fixat al nord Sagunt, fent-lo coincidir amb la frontera del convent de la Tarraconense. Després de la conquesta visigoda d'Hispània la Tarraconense esdevingué una província del regne dels Visigots, situació que es perllongà fins al 713. A partir d'aleshores la província fou conquerida pels àrabs durant la invasió musulmana d'Hispània i el territori aproximat de l'antiga Tarraconense fou anomenat Marca Superior (Frontera Superior). Així mateix cal tenir present que els historiadors a vegades també denominen Tarraconense a l'antiga província romana denominada oficialment Hispania Citerior.
Antecedents: la crisi del A mitjan , l'Imperi Romà va caure en una profunda crisi econòmica i política que va fer trontollar també les estructures de la Província Hispània Citerior (Tarraconensis). La feblesa imperial es complicà amb les invasions devastadores de bàrbars que van destruir nombroses ciutats, inclosa Tàrraco. L'abandonament de les terres fèrtils fou una conseqüència del perill que suposaven les hordes bàrbares saquejant el territori, les primeres matèries no podien comercialitzar-se per la inseguretat dels camins, l'escàs poder adquisitiu general i la possibilitat de perdre-ho tot. Superats aquests obstacles, la major part dels productes havien de lliurar-se a l'Estat per a mantenir l'exèrcit i els funcionaris (Annona). Els tributs a l'Estat, amb la devaluació monetària i la inflació, tendien a fer-se cada vegada més freqüents, alhora que els soldats i els funcionaris n'abusaven. El bandidatge existent, propi d'èpoques de crisi, havia obligat des de principis del , a multiplicar els llocs de guàrdia amb funcions policials, en totes les vies i punts estratègics: ponts, mercats... Aquests llocs estaven ocupats per soldats imperials, generalment de les forces auxiliars. Ràpidament es van reconstruir les muralles, o quan no va ser possible es van construir de noves, com en el cas de Bàrcino. Algunes ciutats de defensa difícil van ser abandonades. La falta de dades, tant escrites com arqueològics, és notable, però es pot deduir que l'aturada del creixement de les ciutats, i el cessament de la construcció d'edificis, públics o privats, no va ser obra exclusiva de les invasions bàrbares, sinó de la crisi econòmica generalitzada i crònica.
La reforma de Dioclecià i el govern de la Tarraconense
Amb l'arribada al tron imperial de Dioclecià el 284 i la creació del sistema de la Tetrarquia aquest emperador va procedir a reorganitzar el sistema administratiu de l'Imperi. Per a això les províncies heretades de l'Alt Imperi van ser dividides en altres menors, que al seu torn van ser agrupades en una nova entitat anomenada diòcesi, supervisada per un vicarius directament designat per l'emperador. Hispània va recaure en els dominis de l'August d'Occident Maximià i fou organitzada com a Diocesis Hispaniarum amb capital a Emèrita Augusta, essent atribuïda al Cèsar Constanci Clor. L'antiga província Hispània Citerior fou dividida en diverses províncies: la Gallaecia a partir dels convents Bracaraugustanus, Lucensis, Asturicensis i part del Cluniensis la Cartaginensis amb els convents Cartaginensis, part del Cluniensis i les illes Balears la Hispania Tarraconensis, que comprenia els convents Tarraconensis, Caesarugustanus i part del Cluniensis.
miniatura|Territoris de l'Imperi Romà d'Occident La província Tarraconense tenia rang pretorià i era governada per un governador anomenat praeses, assistit per un comandant militar anomenat Dux. En l'època de l'emperador Constantí I el Gran la Diocesis Hispaniarum juntament amb les diòcesis de les Galiae i Britannia foren integrades dins de la Prefectura del Pretori de les Gàl·lies i, per raons de proximitat i facilitat de proveïment, se li va afegir la província nord-africana Mauretania Tingitana, reduïda a la zona més septentrional a l'entorn de l'estret de Gibraltar i sense connexió directa per terra amb la Mauretania Caesariensis.
La recuperació durant el
Al llarg del la província va romandre en una situació de tranquil·litat i seguretat, allunyada dels conflictes fronterers i interns de l'Imperi, mantenint-se lleials els seus governadors a l'emperador d'occident excepte a finals del segle durant l'època dels usurpadors de Magne Màxim (383 a 388) i Flavi Eugeni (392 a 394), a qui van jurar lleialtat encara que després de les derrotes que van patir a mans de Teodosi I la província es va reintegrar al poder legítim sense necessitat de ser envaïda. Aquesta tranquil·litat es va traduir en un alt grau de prosperitat econòmica, mantenint les línies mestres dissenyades durant l'Alt Imperi però amb la novetat de la implantació de nombroses villae per tota la província, especialment a la vall de l'Ebre i el Llevant. Aquestes viles eren, prioritàriament, unitats d'explotació agrària tipus latifundi, però també luxoses mansions decorades amb sumptuosos paviments de mosaic, pintures al fresc en les seves parets, i estàtues de marbre i altres objectes de luxe. Al mateix temps la circulació monetària va ser abundant, especialment en moneda fiduciària-AE 2, 3 i 4 -, fins a principis del , encara que en la província no va funcionar cap seca procedint la major part de la moneda de seques occidentals -Roma, Trèveris, Arles, Milà...- i alguns exemples orientals. A la mort de l'emperador Teodosi I la província, juntament amb tota la part occidental de l'Imperi, va ser assignada a Honori, el seu fill primogènit, sota la tutela de Estilicó.
La guerra civil i les invasions del
miniatura|La guerra civil i les invasions bàrbares del A partir de l'any 406 la situació de l'Imperi Romà d'Occident s'havia tornat novament crítica, ja que l'actuació d'Estilicó per contenir els visigots d'Alaric s'havia aconseguit a costa de reduir les guarnicions de l'exèrcit imperial al Rin per sota del mínim necessari per garantir la seguretat fronterera, de manera que vàndals, sueus i alans van aconseguir perforar la frontera imperial i envair la Gàlia el 406. El govern d'Honori a Ravenna va ser incapaç de respondre a aquesta nova amenaça i el governador de Britànnia es va proclamar emperador com a Constantí III i envaí amb les seves tropes la Gàl·lia. El 409 els pobles bàrbars esmentats, pressionats per aquest últim exèrcit romà organitzat, van aconseguir entrar a la Península pels Pirineus occidentals malgrat els esforços de Dídim i Verinià, familiars de Teodosi. En aquest context la primavera del 409 Geronci es rebel·là contra Constantí III i elevà al tron Màxim. Geronci fixà la seva residència a Caesaraugusta per poder enfrontar-se a Constant, fill del derrocat Constantí i nomenat August pel seu pare, que l'amenaçava des de Tàrraco. Geronci passà a l'atac contra els seus antics superiors i ara enemics, envaí la Gàl·lia i obtingué diverses victòries menors, però fou derrotat davant la presència d'un exèrcit enviat per Honori des d'Itàlia. Finalment les seves tropes s'uniren a les imperials i Geronci es veié obligat a fugir amb un petit seguici a Hispània, on fou deposat i obligat a suïcidar-se.
La Tarraconense va ser l'única província de la Diòcesi Hispaniarum que no va ser directament afectada pel bandidatge dels sueus, vàndals i alans malgrat transitar-hi. Aquesta situació de tranquil·litat es veié afavorida per l'acció dels visigots, que ostentaven el rang de federats, i per tant, servidors i aliats de l'Imperi. Aquests, instal·lats al sud de la Gàl·lia i amb Tolosa com a seu de la cort del seu rei Ataülf, van entrar a Hispània per a sotmetre-la de nou a l'autoritat imperial i alliberat les zones ocupades pels pobles bàrbars, així com per a reprimir el bandidatge local dels bagaudes a la zona de la vall de l'Ebre. Els visigots s'assentaren a la zona central d'Hispània actuant en nom i sota les ordres de la cort imperial situada a Ravenna. Però davant la debilitat de la cort de Ravenna el rei Euric va tornar a entrar a la Península per realitzar-hi una campanya brutal, amb nombroses matances i saquejos, forçant l'Imperi a ampliar la seva foedus amb aquest poble i reconeixent de facto la seva independència. El 459 l'emperador Juli Valeri Majorià travessà la província cap a Carthago Nova on s'estava reunint una flota conjunta de l'imperi d'Occident i d'Orient, inclosos els aliats visigots, per atacar als vàndals de Genseric al nord d'Àfrica; però l'expedició no reeixí en ser destruïda la flota imperial pels vàndals a la batalla de Cartagena del 461. A partir d'aleshores la influència de la cort imperial de Ràvena sobre la província Tarraconense i, en general, sobre tots els territoris de la Diòcesi Hispaniarum, desapareixent totalment quan l'Imperi Romà d'Occident fou abolit el 476 i els visigots consolidaren definitivament el seu regne sense cap tutela.
Sota el regne dels Visigots durant els segles i
La Tarraconense, com a bona part de l'ordenació territorial romana, va continuar sent una de les divisions administratives del Regne dels Visigots al llarg dels segles i . La Tarraconense va ser utilitzada com a base pels diferents reis visigots per defensar les seves possessions de la Gallia Narbonensis i aturar els atacs promoguts pels reis francs de l'antiga Galia.
Els Duces provincials miniatura|Les províncies romanes persistiren durant el regne visigot de Toledo. El governador visigot d'una província era el Dux provinciae; les competències de què gaudien eren bàsicament d'ordre militar. De les funcions dels governadors provincials gots (anomenats dux, en plural duces, és a dir dux provinciae o duces provinciarum) es tenen escasses dades. Les províncies van ser anomenades sovint ducatus. Els Duces tenien autoritat sobre tota la província i sobre els comtes (comites) de les ciutats. S'ignora si tenien funcions judicials, si bé se sap que en alguns casos, que per la personalitat dels personatges jutjats se sotmetia l'assumpte al rei, aquest podia delegar en el dux o en el comte. Sembla que la seva principal funció era militar i tenien el comandament d'un exèrcit que constituïa el més gran contingent de tropes de la província (els comtes disposaven també de contingents locals). El nombre de soldats del dux en temps de pau s'estima en uns tres-cents mentre que els contingents dels comtes eren probablement d'un centenar. Encara que els ciutadans romans estaven exclosos d'algunes funcions se sospita que sí que podien esdevenir ducs provincials, coneixent-se el nom romà d'un dux (concretament de Claudi o Claudius, dux de Lusitània, per bé que encara que tenia un nom clarament romà no existeix l'evidència que no fos un got que hagués adoptat un nom romà en convertir-se al catolicisme). El fet que el càrrec pogués ser ostentat per romans i que el dux tingués el comandament de tropes, confirmaria que no existia cap temor a l'hostilitat de la població romana. Sembla probable que els romans no poguessin ostentar el càrrec de comte a causa del seu presumpte desconeixement de les lleis i costums godes, que per les seves funcions judicials calia conèixer.
Els Comes municipals