Lhoquei sobre herba () és un esport d'equip de pilota practicat entre dos equips d'onze jugadors cadascun, que consisteix a impulsar una bola amb l'estic cap a la porteria defensada per l'equip contrari, amb l'objectiu de marcar gols. Per altres esports relacionats, vegeu hoquei.
Història miniatura|Relleu sobre marbre a Atenes datat entre el 510 i el 500 aC. Com en el cas d'altres manifestacions esportives, podem trobar modalitats properes a l'hoquei en èpoques llunyanes, el registre gràfic més antic, trobat a una tomba de l'antic Egipte a Beni Hassan, es remunta a fa uns 4.000 anys. A l'antiga Grècia, a l'antiga Roma, a Pèrsia, entre els àrabs, a Europa, a Etiòpia o entre els pobles indígenes d'Amèrica es van practicar jocs que recorden l'hoquei. Un exemple proper de l'edat mitjana n'és un gravat de Pere Sanglada sobre la fusta del cor de la catedral de Barcelona on hi ha representats dos homes enfrontats amb un estic i un altre amb una pilota.
L'hoquei modern feu la seva aparició a inicis de la segona meitat del a les escoles privades d'Anglaterra. Fora d'aquest entorn escolar, el primer club anglès, el Blackheath, es va fundar l'any 1849 i feia servir una pilota quadrangular de goma. Un altre club de l'època inicial fou el Teddington que hi va introduir algunes regles i feia servir una pilota rodona. L'any 1875, la Men's Hockey Association of London va publicar unes regles on s'hi establia les mides del camp de joc i el nombre de jugadors. L'èxit de l'esport va dur a la creació de la primera lliga a Londres l'any 1886, la Hockey Association, i la primera competició internacional es va jugar l'any 1895, hi va jugar un paper molt important l'exèrcit britànic que va introduir el joc a les colònies de l'Imperi Britànic. El primer club femení es fundà l'any 1887 a East Molesey. El novembre de 1895 es va crear The Ladies Hockey Association a Westminster, de manera independent a l'associació masculina, l'associació va modificar el seu nom el 1896 adoptant el de All England Women’s Hockey Association. La causa de la creació d'una associació femenina d'hoquei sobre herba independent fou deguda a la negativa de la Hockey Association a admetre clubs femenins.
La Federació Internacional d'Hoquei (FIH) va ser fundada a París el 7 de gener de 1924, amb Paul Léautey com a president i set estats membres, Àustria, Bèlgica, Espanya, França, Hongria, Suïssa i Txecoslovàquia, com a resposta a l'exclusió de l'hoquei dels Jocs Olímpics de 1924, originalment amb el nom de "Fédération Internationale de Hockey sur Gazon", tot i que ràpidament va esdevenir simplement "Fédération Internationale de Hockey". Cal fer notar l'absència d'Anglaterra entre el fundadors de la FIH, essent l'Imperi Britànic el centre hegemònic de l'hoquei en aquella època. A diferència d'Anglaterra, els països membres de la FIH integraven en el mateix organisme tant l'hoquei masculí com el femení, tot i que era dirigida per homes. L'any 1927 es va crear la International Federation of Women’s Hockey Associations (IFWHA), impulsada des d'Angalterra i independent de la FIH, amb vuit membres fundadors, Anglaterra, Austràlia, Dinamarca, Escòcia, Irlanda, Sud-àfrica i els Estats Units, amb Catherine Gaskell com a presidenta. La coexistència de les dues federacions internacionals es va mantenir fins l'any 1982, la unió es va fer via absorció de la federació femenina per part de la FIH. La IFWHA es va dissoldre l'any següent, tanmateix només la seva darrera presidenta passaria a formar part de la direcció de la FIH unificada.
Índia i Pakistan van ser els principals dominadors d'aquest esport durant molts anys, encara que actualment els països d'Europa occidental dominen els campionats. L'any 1908 l'hoquei masculí va ser present per primer cop a una olimpíada, als Jocs Olímpics de Londres, el femení va haver d'esperar fins els Jocs Olímpics de 1980.
A Catalunya, l'hoquei es començà a practicar a principis del segle XX a Barcelona, portat per anglesos, i a Terrassa, portat pels fills dels industrials egarencs que van estudiar a Anglaterra, en ambdós casos es va difondre entre famílies benestants. El primer club que es va crear fou el Barcelona Hockey Club, fundat l'any 1907 a Barcelona, però va tenir una vida efímera. A Terrassa el primer club va ser creat l'any 1910, amb el nom de Lawn Hockey Club Calassanci, que més tard acabarà prenent el nom actual de Club Deportiu Terrassa, degà de l'hoquei català i estatal. El primer partit oficial es va jugar a Terrassa l'any 1912, entre el Lawn Hockey Club Calassanci i el RCD Espanyol, que en aquella època va tenir una secció d'hoquei. Pel que fa a l'hoquei femení, el primer partit oficial es va jugar entre els equips del Júnior i del Real Club de Polo, ambdós barcelonins.
L'any 1923 es va constituir oficialment la Federació Espanyola d'Hoquei' a Barcelona.
Regles de joc L'hoquei està regit per un conjunt de normes que regulen el desenvolupament del joc i les seves dinàmiques, l'espai i el material de joc, la participació dels jugadors i la seva seguretat, les faltes i les corresponents sancions, els àrbitres i les seves indicacions i les condicions per a determinar-ne el resultat. La font primària és el reglament que publica la Federació Internacional d'Hoquei (FIH) sota el nom de Rules of Hockey, que són d'aplicació universal, tant a l'hoquei internacional com a les lligues estatals, tot i que també preveuen que hi pugui haver variacions en competicions gestionades per federacions locals, tant per a les seves lligues inferiors com per a grups d'edat concrets. També hi ha algunes regles que només s'apliquen en les competicions internacionals de màxima categoria, com el límit de temps de 40 segons per a executar un penal córner, o si tècnicament és possible, com l'àrbitre assistent de vídeo, atès que exigeix que hi hagi disponible una gran cobertura de càmeres. La darrera versió del reglament és de l'any 2026 i vigent a partir del primer de novembre d'aquest any.
Camp de joc miniatura|Camp de joc|255x255px miniatura|Estadi Olímpic Municipal de Terrassa (2022) L'hoquei sobre herba es practica en un camp rectangular a l'aire lliure, amb unes mides de 91,40 metres de llarg i 55 metres d'ample. A cada cantonada hi ha un pal d'entre 1,20 i 1,50 metres. Addicionalment hi ha d'haver un mínim de 2 metres darrere les línies de fons i 1 metre més enllà de les línies laterals de la mateixa superfície que el camp i un metre més lliure més al voltant d'aquest perímetre. Dividint el camp, hi ha tres línies paral·leles entre si: la línia de mig camp o de centre i les línies de 23, que estan a 22,90 metres de les línies de fons, on se situen les porteries. Les porteries tenen unes dimensions de 3,66 metres d'ample i 2,14 metres d'alt, al davant de cadascuna hi ha una línia semicircular contínua traçada amb un radi de 14,63 metres, i un altre arc de traç discontinu a 5 metres del primer. Les línies han de ser blanques, són part del terreny de joc i han de tenir una amplada de 75 mm d'amplada. El punt de penal stroke és un cercle de 150 mm de diàmetre que es troba a 6,40 metres del centre de la línia de porteria.
L'hoquei es va començar a jugar en camps d'herba, d'aquí el seu nom, però també s'ha jugat sobre terra i actualment la gespa artificial és la superfície predominant. A Catalunya es va jugar en camps de terra durant molts anys. Avui dia, l'herba artificial és l'única superfície acceptada a les competicions importants. La introducció de l'herba artificial va començar l'any 1976, als jocs Olímpics de Mont-real i a partir de llavors es va anar adoptant gradualment. Aquesta nova superfície ha canviat força l'estil de joc, esdevenint més anaeròbic , va guanyar en velocitat i va requerir jugadors més atlètics i àgils. Els més damnificats van ser països com ara el Pakistan, amb quatre títols de la copa del món i tres medalles d'or olímpiques, o l'Índia, amb 3 copes del món i 8 medalles d'or olímpiques, tots en catagoria masculina, que han desaparegut de les primeres posicions de les competicions mundials. En els inicis, la nova superfície només era proveïda per un fabricant dels Estats Units a un preu molt alt. Amb el temps altres companyies d'altres països han anat desenvolupant alternatives.
Equips Un partit es disputa entre dos equips, cadascun pot tenir un màxim d'onze jugadors al camp, fins a 5 jugadors suplents (en algunes competicions pot variar), i personal tècnic com ara l'entrenador, el delegat, el fisioterapeuta, etc. Un equip pot jugar amb 10 jugadors de camp i un porter o amb 11 jugadors de camp (això implica que cap jugador té els privilegis del porter). Entre els jugadors hi ha d'haver un que faci de capità, amb un distintiu visible, que serà responsable del comportament dels jugadors del seu equip i de que les substitucions es facin correctament. En cas de ser suspès, un altre jugador ha d'assumir el rol.
No hi ha cap límit pel que fa al nombre de substitucions i es poden fer durant el partit sense que s'aturi el temps. El nou jugador no pot entrar al camp fins que hi hagi sortit completament el substituït i s'ha de fer com a màxim a 3 metres de la línia central. No obstant això, un equip pot demanar aturar el temps per tal de substituir el porter. No es poden substituir els jugadors durant un penal córner ni mentre compleixen una sanció de suspensió.
Equipament Equipament dels jugadors Els jugadors de camp d’un mateix equip han de portar roba uniforme. Poden fer servir pantalons curts, faldilla esportiva o faldilla pantaló, sempre que siguin del mateix color i disseny. No poden portar cap objecte que sigui perillós per als altres jugadors. El reglament recomana fer servir proteccions, especialment protector bucal, protector de turmells i canyelleres. Addicionalment poden dur proteccions per a les mans sempre que no augmenti significativament la seva mida natural, en el cas dels defensors d'un penal córner també és permès qualsevol altre tipus protecció corporal, fins i tot sota la roba, com ara la conquilla, en el cas de les màscares facials, la FIH les va fer obligatòries a inicis de 2025. Però fora del penal córner no és permès de fer servir màscares o protectors cranials si no és per prescripció mèdica, el mateix per a qualsevol altre tipus de protecció del cap, incloses les ulleres.
El cas del porter és especial, han de fer servir una samarreta de color diferent a la dels jugadors d'ambdós equips i sempre per sobre de qualsevol tipus de protecció que puguin dur a la part superior del cos, excepció feta dels protectors del colze que poden anar per fora. A més, com a mínim han de dur protecció per al cap, típicament un casc, protectors per a les cames i per als peus. Addicionalment poder fer servir protectors per a les mans, pel tors, per les espatlles, pels genitals o de qualsevol altre tipus que hagi estat homologat. Tot això amb la condició de que les proteccions no incrementin les dimensions naturals del porter de manera notable. La longitud màxima de les proteccions de les mans és de 365 mm amb una amplada màxima de 228 mm i les proteccions de les cames no poden superar una amplada de 300 mm.
L'estic L'estic ha de tenir la forma tradicional, amb un mànec i el cap corbat, en forma de J o de U i amb la banda esquerra plana. La seva superfície ha de ser llisa, sense cap part tallant o aspra i ha de poder passar per una anella d'un diàmetre interior de 51 mm. L'estic pot tenir una curvatura al llarg de la seva longitud, però només per una de les seves cares i amb la condició de que en cap punt tingui una profunditat superior a 25 mm i de que el punt de màxima curvatura sigui com a mínim a 20 cm de l'extrem del cap. El seu pes no pot superar els 737 grams i la longitud màxima permesa és de 105 cm. Pot estar fet amb qualsevol material no metal·lic i que no sigui perillós.
La bola