La malària (de l'italià mal aria -mal aire-) o paludismeEntrada "paludisme" a la versió en línia del DIEC. Consultat el 29 d'agost del 2009. (provinent del llatí palus -pantà-) és una protozoosi de caràcter febril produïda pel paràsit Plasmodium que es transmet per picada del mosquit Anopheles femella, que és el vector; els mascles no piquen, ja que s'alimenten de vegetals.
Les espècies reconegudes com a causants de la malaltia són: Plasmodium falciparum (és l'espècie més patògena i responsable dels casos mortals, provoca al voltant del 80 per cent dels casos i aproximadament el 90 per cent de les morts) i P. vivax. També poden causar malària P. ovale (més benigna, però pot provocar recaigudes als quatre o cinc anys després de la primera infecció), P. malariae (també més benigna, pot provocar recaigudes fins als vint anys posteriors), P. knowesli i P. semiovale.
Els símptomes són molt variats: cursa amb febre entre els vuit i trenta dies posteriors a la infecció i pot estar acompanyada, o no, de dolor (de cap o musculars), diarrea, decaïment i tos.
En regions on la malària és altament endèmica, les persones són tan sovint infectades que desenvolupen la «immunitat adquirida», és a dir que són portadors més o menys asimptomàtics del paràsit.
El risc de patir la malaltia es pot reduir evitant les picades de mosquits mitjançant l'ús de mosquiteres i repel·lents d'insectes o mitjançant mesures de control de mosquits com ara fumigació amb insecticides i drenatge d'aigua estancada. Hi ha diversos medicaments disponibles per prevenir la malària en viatgers a zones on la malaltia és freqüent. Es recomanen dosis puntuals de la combinació de medicaments sulfadoxina/pirimetamina en lactants i després del primer trimestre de l'embaràs en zones amb elevades taxes de malària. A partir del 2020, hi ha una vacuna contra la malària que s'ha demostrat que redueix el risc al voltant del 40 per cent en nens a l'Àfrica. L'any 2021 es va fer públic un estudi d'una altra vacuna que va demostrat l'eficàcia del 77 per cent, però es va difondre sense haver passat la revisió d'experts (peer review). Els esforços per desenvolupar vacunes més efectives continuen. El tractament recomanat per a la malària és una combinació de medicaments antipalúdics entre els quals hi ha l'artemisinina. El segon medicament pot ser mefloquina, lumefantrina o sulfadoxina/pirimetamina. La quinina, juntament amb la doxiciclina, es pot utilitzar si l'artemisinina no està disponible. Es recomana que, a les zones on la malaltia sigui freqüent, es confirmi la malària si és possible abans que comenci el tractament a causa de les preocupacions de l'augment de la resistència als medicaments. La resistència entre els paràsits s'ha desenvolupat a diversos medicaments antipalúdics; per exemple, la resistència de Plasmodium falciparum a la cloroquina s'ha estès a la majoria de les zones geogràfiques afectades de malària i la resistència a l'artemisinina s'ha convertit en un problema en algunes parts del sud-est asiàtic.
La malaltia està estesa a les regions tropicals i subtropicals que existeixen en una banda ampla al voltant de l'equador. Això inclou gran part de l'Àfrica subsahariana, Àsia i Amèrica Llatina. El 2019 hi va haver 229 milions de casos de malària a tot el món, cosa que va suposar uns 409.000 morts. Aproximadament el 94 per cent de casos i de morts es van produir a l'Àfrica subsahariana. La taxa de la malaltia va disminuir del 2010 al 2014, però va augmentar del 2015 al 2019. La malària s'associa habitualment a la pobresa i té un efecte negatiu significatiu en el desenvolupament econòmic. A 'Àfrica, s'estima que produirà pèrdues de 12.000 milions de dòlars EUA a l'any a causa de l'augment dels costos sanitaris, la pèrdua de la capacitat de treball i els efectes adversos sobre el turisme.
El Dia africà de la lluita contra el Paludisme se celebra el 25 d'abril, atès que és en aquest continent on la malaltia és més comuna.
Història
esquerra|369px|miniatura|Risc estadístic de patir malària durant una estada de menys d'un mes. ♦ Risc alt ♦ Risc mitjà ♦ Risc baix ♦ Risc molt baix ♦ Sense risc La malària ha infectat els humans de 50.000 anys ençà i pot ser que hagi estat un patogen humà durant la història sencera de la nostra espècie. S'han trobat espècies properes als paràsits humans de la malària en ximpanzés, parent dels humans. Es troben referències de les peculiars febres periòdiques de la malària al llarg de la història, començant des de 2700 aC a la Xina. El terme malària s'origina de l'italià de l'edat mitjana: "mala aria" -- "mal aire"; i se la va anomenar també paludisme, del llatí "palus" (pantà).
Els estudis científics sobre la malària van fer el seu primer pas d'importància el 1880, quan el metge militar francès Charles Louis Alphonse Laveran, treballant a l'Algèria, va observar paràsits dins dels glòbuls vermells de persones amb malària. Va proposar que la malària era causada per un protozou (era la primera vegada que s'identificava a un protozou com a causant d'una malaltia). Per això i per altres descobriments posteriors se li va concedir el Premi Nobel de Fisiologia o Medicina el 1907. El protozou en qüestió fou anomenat Plasmodium, pels científics italians Ettore Marchiafava i Angelo Celli. Un any després, Carlos Finlay, un metge cubà que tractava pacients amb febre groga a l'Havana, va suggerir que eren els mosquits els que transmetien la malaltia d'un humà a un altre.
Posteriorment, va ser el britànic Sir Ronald Ross, treballant a l'Índia, qui finalment va demostrar el 1898 que la malària és de fet transmesa per mosquits. El que ho provà fou mostrar que certes espècies del mosquit transmetien malària a ocells i aïllant els paràsits de les glàndules salivals de mosquits que s'alimentaven d'ocells infectats. Per la seva aportació en la investigació, Ross va rebre el Premi Nobel de Medicina el 1902. Després de renunciar al Servei Mèdic de l'Índia, Ross va treballar en la recent fundada Liverpool School of Tropical Medicine i va dirigir els seus esforços a controlar la malària a Egipte, Panamà, Grècia i Maurici. Els descobriments de Finlay i Ross foren confirmats més tard per un comitè mèdic dirigit per Walter Reed el 1900. Aquest treball públic va salvar la vida a milers de persones i va ajudar a desenvolupar els mètodes usats en campanyes de salut pública en contra de la malària.
El primer tractament eficaç per a la malària fou l'escorça de l'arbre Cinchona, el qual conté l'alcaloide quinina. Aquest arbre creix als turons dels Andes, en particular al Perú. El producte natural s'usava per habitants del Perú per controlar la malària, i els jesuïtes van introduir aquesta pràctica a Europa durant els anys 1640 on fou acceptada amb rapidesa. Tot i així, no fou fins al 1820 que l'ingredient actiu quinina es va extreure de l'escorça i va ser anomenada pels químics francesos Pierre Joseph Pelletier i Joseph Bienaimé Caventou.
A principis del , abans dels antibiòtics, els pacients amb sífilis eren intencionalment infectats amb malària per a crear-los una febre, seguint les investigacions de Julius Wagner-Jauregg. Al controlar la febre amb quinina, els efectes tant de la sífilis com de la malària podien ser minimitzats. Alguns dels pacients van morir per la malària, encara que això era preferit abans de la quasi segura mort per sífilis. El desenvolupament de la quinina, un tractament eficaç per a la malària va fer que grans extensions dels tròpics fossin més accessibles per als europeus i va facilitar la Cursa per l'Àfrica.
Malgrat que l'estadi sanguini i el cicle de vida de la malària en el mosquit es va establir el i a principis del , no fou fins al 1980 que es va observar la forma hepàtica del paràsit. El descobriment d'aquesta forma latent del paràsit finalment va explicar perquè donava la impressió que algunes persones es curaven de la malaltia per recaure anys més tard que el paràsit hagués desaparegut de la seva circulació sanguínia.
Epidemiologia La malària causa uns 20-90 milions de casos de febre alta i aproximadament 1,5 milions de morts anualment (dades 2008). Això representa una mort cada 30 segons en tot el món. La majoria de casos succeeixen en nens menors de 5 anys i en dones embarassades (aquests dos són els grups més vulnerables). Tot i els esforços de reduir la transmissió i d'incrementar el tractament, hi ha hagut molt poc canvi en àrees que es troben en risc de la malaltia des de 1992. De fet, si la permanència de la malària continua en el seu curs de permanent augment, la taxa de mortalitat pot duplicar-se en els següents vint anys. Les estadístiques precises són desconegudes perquè molts casos succeeixen en àrees rurals on les persones no tenen accés a hospitals o a recursos per a garantir la salut. Com a conseqüència, la majoria dels casos continuen indocumentats.
Tot i que la infecció de VIH via la malària ha incrementat la mortalitat, continua sent un problema menor que la combinació del VIH i la tuberculosi.
Mecanisme de transmissió i cicle biològic de Plasmodium miniatura|Glòbul roig infectat per P.vivax 1) Quan un mosquit femella del gènere Anopheles pica una persona o animal infectats, absorbeix, juntament amb la sang, els gametòcits, precursors dels gàmetes masculins i femenins del paràsit . 2) En l'intestí del mosquit, els gametòcits maduren i es transformen en gàmetes que es fusionen, donant lloc a l'ooquinet, zigot mòbil, que evolucionarà donant lloc als esporozoïts, forma infecciosa del paràsit. 3) Els esporozoïts migren cap a les glàndules salivals del mosquit. 4) Quan el mosquit pica una persona sana, injecta la seva saliva perquè és anticoagulant i l'ajuda a absorbir la sang de la víctima. Juntament amb la saliva del mosquit, els esporozoïts entren en el torrent sanguini de la persona. 5) Els esporozoïts migren al fetge. 6) Els esporozoïts penetren en les cèl·lules del fetge (hepatòcit) i es reprodueixen asexualment, produint una altra forma del paràsit: els merozoïts (6-15 dies). 7) Els merozoïts tornen al torrent sanguini on penetren en els glòbuls vermells, on donen lloc a unes formes inicials típicament anulars, els trofozoïts, que s'alimenten de l'eritròcit i van augmentant la seva mida per divisió del nucli i els orgànuls. L'organisme resultant, conegut en aquest estadi com meront o esquizont, pateix una citocinesi que donant lloc a múltiples merozoïts idèntics, que s'alliberen mitjançant la destrucció del glòbul vermell infectat. Els merozoïts alliberats infecten nous glòbuls vermells (2-3 dies). 8) Alguns merozoïts produeixen gametòcits masculins i femenins. Si un nou mosquit pica a aquesta persona, els absorbirà amb la sang i el cicle tornarà a començar.
En algunes espècies de Plasmodium, com P.vivax, els esporozoïts no donen lloc immediatament a merozoïts, sinó a hypnozoïts que romanen dorments durant mesos (típicament set a deu mesos) o fins i tot anys. Després d'aquest període de dormició, es reactiven i produeixen merozoïts. Això dona lloc a períodes d'incubació llargs i a recaigudes.
A part d'Anopheles, en alguns països llatinoamericans es troben altres vectors com Lutzomyia (manta blanca), també vector d'altres malalties produïdes per protozous.
Motiu de les manifestacions clíniques En els humans, les manifestacions clíniques de la malària es deuen a:
La ruptura de glòbuls vermells, que alliberen merozoïts, que alliberen substàncies que estimulen l'hipotàlem, i ocasionen crisis febrils esporàdiques molt intenses cada dos o tres dies (al completar-se el cicle eritrocític o asexual de Plasmodium) seguides, al cap d'unes hores, d'una brusca tornada a una aparent normalitat. Aquest procés va deixant l'organisme exhaust i, en el cas dels nens petits, hi ha una gran probabilitat d'un desenllaç fatal en absència de tractament.