miniatura|Ermita de la Mare de Déu de Pedrui, consagrada el 5 de novembre de 972 pel bisbe Odesind de Ribagorça Larquitectura romànica és l'estil de construcció desenvolupat a l'Europa cristiana propi de l'art romànic. Majoritàriament, s'accepta que es desenvolupà durant els segles i , malgrat que se'n troben exemples del i que l'ús de l'estil subsisteix durant el , i que alguns autors han datat el seu inici en el incloent-hi les construccions preromàniques. Artísticament, és normal dividir el període medieval en preromànic fins al , durant l'alta edat mitjana, romànic durant la cuarta meitat de la baixa edat mitjana i gòtic el posterior. A partir d'inicis del II mil·lenni, l'estil es difon, ràpidament i homogènia, pel continent, principalment com a conseqüència de l'acusat fervor religiós que va envair la societat europea occidental, i és considerada el primer estil unitari europeu després de l'arquitectura romana antiga, darrere la qual s'havien desenvolupat diversos estils, propis de determinats llocs i períodes. Des del període gòtic cap a la fi del , l'estil romànic no va ser apreciat i no va rebre atenció especial, fins que, a inicis del , el romanticisme suscita l'interès arreu del continent pels orígens nacionals i s'originen moviments artístics historicistes, entre els quals l'arquitectura neoromànica.
miniatura|Nau central de l'església, consagrada l'any 1022. Sant Pere de Rodes, (Alt Empordà). Les edificacions d'estil romànic són hereves de l'arquitectura romana i les seves derivades paleocristiana, preromàniques, romana d'Orient, armènia, carolíngia i otoniana, amb l'afegitó d'algunes peculiaritats locals. A sud del continent —nord d'Itàlia, franja mediterrània francesa i Catalunya—, els artistes continuen les tradicions mediterrànies heretant les produccions paleocristianes; al nord —França i Alemanya fonamentalment—, els antecedents més immediats i decisius són els renaixements carolingi i l'otonià. L'arquitectura romànica és substituïda, des del segon quart del a França i més endavant a la resta d'Europa, per l'arquitectura gòtica. És en les esglésies, el tipus de construcció més practicat en l'època i del qual en romanen més testimonis en el present, on es troben gairebé totes les seves característiques i pot seguir-se la seva evolució. A Catalunya, poden distingir-se dues etapes en el seu desenvolupament, el primer romànic, que inclou el romànic llombard, més auster, i un segon romànic, el romànic ple, més decorat. Abunden les edificacions de transició al gòtic i les que barregen ambdós estils. L'arquitectura cistercenca, desenvolupada a partir de mitjan , tot i considerar-se un estil propi, reflecteix patrons romànics de transició al gòtic. Sovint, especialment a les nostres contrades, les edificacions continuaran usant l'estil romànic durant el .
El seu tret més característic, encara que no imprescindible, és l'ús de la coberta de pedra, ja utilitzada en arquitectures prehistòriques, i la principal innovació és la vertebració de l'església en trams, mitjançant l'articulació de columnes o pilars, ajudada per la invenció del pilar cruciforme. Altres trets en són: l'arc de punt rodó, la volta de canó, la solidesa de la seva fàbrica, amb murs molt gruixuts; plantes i volums simples i ben definits, normalment regulars i simètrics; pilars i/o columnes sovint, especialment aquestes últimes, coronats amb capitells més o menys decorats que suporten arcuacions, sostres de fusta o voltes, i alguns elements com portades, capçaleres... També utilitza, però, les voltes d'aresta, els arcs apuntats i les voltes de creueria, que seran, els dos darrers, elements principals del gòtic. No és estranya la reutilització d'elements constructius primitius, producte de l'espoli d'edificacions anteriors, en especial d'època romana. Malgrat que avui veiem esglésies romàniques nues, a pedra vista, originàriament solien tenir les parets arrebossades i, sovint, plenes de pintures amb colors cridaners.
Definició del terme romànic El 1817, l'arqueòleg britànic Thomas Rickman utilitza el terme normand en el seu assaig An Attempt to Discriminate the Styles of English Architecture from the Conquest to the Reformation ("Un intent de discriminar els estils de l'arquitectura anglesa des de la conquesta a la Reforma") i els historiadors de l'arquitectura anglesos va retenir el terme —i el seu sinònim "anglonormand"—, referit al poble conqueridor, per a definir-ne l'estil. En el mateix sentit, diferents estudiosos relacionaren els noms de "saxó" i "llombard" per a identificar l'arquitectura produïda arran de les expansions d'aquests pobles.
L'expressió architecture romane ('arquitectura romànica') va ser usada per primera vegada per l'intel·lectual francès Charles de Gerville en una carta de contingut lingüístic, del 1818; amb aquesta expressió definia, comparant-la amb les llengües neollatines, l'arquitectura romana "degradada" construïda després de la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident fins a l'esclat del gòtic, amb la finalitat de desterrar els termes saxone ('saxó') i normande ('normand'), usats amb aquest fi fins aleshores, però considerats inadequats per Gerville. Deia així:
El 1824, Arcisse de Caumont aplicà el terme romànic per a definir les construccions dels segles i , en el seu Essai sur l'architecture religieuse du Moyen Âge. Caumont, com a fundador i dinamitzador de diverses associacions arqueològiques i redactor d'obres d'arquitectura medieval, contribuí decisivament en la introducció de l'adjectiu en cercles acadèmics, malgrat algunes reticències inicials. Jules Quicherat va dignificar l'accepció pejorativa força estesa de l'adjectiu "romànic", que s'associava als bàrbars.
Mentre, actualment, als països del continent, se la defineix com a "arquitectura romànica", en les seves variants lingüístiques, a Anglaterra també se la coneix com a Norman architecture ("arquitectura normanda").
Qualsevol definició de l'arquitectura romànica és necessàriament reductiva en la mesura en què aquesta arquitectura abasta una àmplia varietat de construccions, edificades en una àrea extensa i durant un espai de temps prou perllongat. S'hi afegeix el problema de la delimitació entre els estils preromànics i els purament romànics: l'arc rodó, la volta de canó, la robustesa de la fàbrica són trets comuns en tots dos. De vegades, s'atribueix el terme romànic a realitzacions de data incerta, anteriors o posteriors, pel fet que inclouen tècniques o ambients que, com a tal, apareixen a l'ull de l'observador modern: voltes de canó, arcs de mig punt, capitells historiats, sobrietat, introspecció... D'altra banda, aquests elements no són imprescindibles: per exemple, trobem moltes arquitectures romàniques amb cobertes de fusta, amb capitells que poden no ser decorats o no ser presents, amb voltes apuntades..., i també pot crear confusió la volta de creueria amb nervadures, típica del període gòtic, però ja present en el romànic. Poden desconcertar algunes fortificacions i esglésies senzilles renaixentistes o barroques, i edificacions d'estil neoromànic, realitzades a partir de mitjan i caracteritzades pel reveniment de les formes romàniques. També desorienten edificacions iniciades en estil romànic i continuades en èpoques posteriors, sovint gòtica, on els elements romànics han quedat amagats o substituïts per d'altres.
Motiu tergiversador d'una aplicació correcta de l'adjectiu "romànic" són algunes intervencions fetes en arquitectures medievals durant els segles i . Edificacions, de vegades considerades cabdals, que havien resultat alterades, algunes vegades de manera substancial, per modificacions fetes al llarg dels segles, van ser motiu de reconstruccions idealitzades per arquitectes influïts per tendències medievalistes, dels quals Viollet-le-Duc n'és el més representatiu; aquests corrents historicistes arribaren al Principat de la mà d'Elies Rogent que, durant el període 1886-1893, va "restaurar" l'església del monestir de Ripoll. Si bé, segons alguns autors, aquesta edificació pot representar l'esperit romànic, d'altres, argumentant els criteris subjectius de Rogent, la proposen com a exponent de l'arquitectura neoromànica. El mateix cas presenten, entre tants pel continent, la capçalera de l'església de Sant Joan de les Abadesses, reconstruïda per Puig i Cadafalch a partir de la pròpia interpretació que en feia, segons el mateix arquitecte assumia, i les intervencions al castell de Requesens. Tot i això, els treballs de recerca d'aquests intel·lectuals van motivar estudis i coneixements més precisos sobre l'arquitectura medieval.Barral: Op. cit. «Santa Maria de Ripoll: Arquitectura romànica o neoromànica» p. 245 D'altra banda, pot argumentar-se que una obra és d'un estil determinat, romànic per cas, si considerem que una cosa és l'"estil" de la creació i una altra l'"època" de la seva execució.
També podem definir l'arquitectura romànica amb criteris més subjectius, més o menys ben definits pel que creiem saber sobre les interpretacions religioses de l'època. Així, es podria dir que l'arquitectura romànica dona al visitant —sobretot en edificis petits, però també si la interpretació s'aplica a grans esglésies com Sant Pere de Rodes, Sant Vicenç de Cardona o Nostra Senyora del Port a l'Alvèrnia, entre d'altres— la sensació d'una certa massivitat que evoca l'ombra, la penombra, o la "llum profunda" que esmenta Yves Bonnefoy, en contraposició als ambients lluminosos que proporcionen les altes finestres en el gòtic. Una interpretació és que aquesta arquitectura no té la finalitat d'un ascens gloriós del fidel, sinó més aviat d'una transcendència "cap avall", una forma d'iniciació secreta amb una atmosfera de misteri original. Segons el poeta i mestre d'obres Jacint Torres i Reyató parlant de l'església del monestir de Sant Cugat del Vallès:
De fet, però, la presència de llum a l'església romànica cristiana ve determinada pels patrons de les primeres basíliques cristianes; l'elecció de voltes de pedra pesants, per substituir els sostres de fusta en grans edificis, principalment per evitar incendis d'aquests, requereix reforçar les parets i perforar vans estrets. Llavors, la "llum profunda" és conseqüència més de les limitacions tècniques que no pas d'una preferència litúrgica i anirà desapareixent en èpoques avançades de l'estil amb la proliferació de l'ús de contraforts i de voltes apuntades i de creueria, que permetran l'obertura de finestres més àmplies, que faciliten una major il·luminació dels espais interiors.
Estudis Acabant l'edat mitjana, els pensadors humanistes revaloren les obres de l'antiguitat clàssica i els seus treballs inspiren els artistes del Renaixement; els arquitectes renaixentistes fan estudis d'antigues construccions romanes i produeixen obres inspirades en aquestes. Fins al darrer quart del , l'estil romànic no va suscitar un interès particular. Durant la primera meitat del , el romanticisme exalta el primigeni i fonamental de les diferents nacions, amb un interès especial per l'arquitectura medieval, i a la fi del mateix segle, impulsat pels corrents historicistes, sorgeix l'estil arquitectònic neoromànic.
Molts són els estudiosos que, a partir del , dedicaren treballs a l'arquitectura romànica i, entre els primers a interessar-s'hi, abundaven els quals compartien l'afició arqueològica amb les ciències naturals i la lingüística medieval: les primeres ja utilitzen la sistematització i la nomenclatura i entenen que els organismes són classificables determinant les seves mutacions; la segona facilita establir datacions i determinar-ne altres aspectes. Avui, els postulats dels primers erudits s'ha de matissar, ja que partien de formulacions objectives basades en l'exclusivisme de l'època. Molt sovint, els autors s'aproparan a les obres determinant les seves formes principals i cronologia; força treballs es caracteritzen per l'estudi dels orígens dels processos constructius en l'arquitectura, principalment de la volta i la cúpula.
Primers estudis