miniatura|Pintura de 1857 d'Alexander Beydeman que mostra figures històriques i personificacions de l'homeopatia observant la brutalitat de la medicina del . Lhomeopatia és un sistema de medicina alternativa considerat una pseudoteràpia basada en una pseudociència que empra preparats sense ingredients químicament actius. La teoria de l'homeopatia va ser desenvolupada el 1796 pel metge saxó Samuel Hahnemann (1755-1843), segons el qual una substància que causa els símptomes d'una malaltia també els pot curar. Hahnemann va crear la paraula Homöopathie, un mot compost científic, del grec ὁμοῖος, homoios, «similar», i πάθεια, pátheia, «malaltia», «patiment».
Els preparats homeopàtics no tenen cap efectivitat més enllà del placebo, tal com han conclòs nombroses institucions com el Ministeri de Sanitat espanyol o els Instituts Nacionals de la Salut dels Estats Units.
Hahnemann creia que les causes subjacents de les malalties eren fenòmens que ell anomenava miasmes, i que els remeis els tractaven. Els remeis es preparen diluint repetidament una determinada substància en alcohol o aigua destil·lada, seguit d'una sacsejada. Normalment la dilució continua molt més enllà del punt en què ja no queden molècules de la substància original. Per seleccionar els remeis, els homeòpates consulten llibres de referència coneguts com a repertoris, i tenen en compte la totalitat dels símptomes del pacient, les característiques personals, l'estat físic i psicològic, i la seva història. Hahnemann va proposar l'homeopatia com una alternativa més benigna i moderada a la medicina de l'època, basada encara en la teoria dels humors hipocràtica i que utilitzava la sagnia i la purgació com a principals eines.
L'homeopatia ignora el mètode científic i es basa, en canvi, en fonaments filosòfics axiomàtics, de manera que no se la considera una ciència. La comunitat científica es refereix a l'homeopatia com una ximpleria, xarlatanisme o una farsa, i la pràctica homeopàtica ha estat criticada com a poc ètica. Els axiomes de l'homeopatia s'han refutat durant molt temps i no tenen cap plausibilitat biològica. Tot i que alguns assaigs clínics han produït resultats positius, les revisions sistemàtiques han revelat que això és per la casualitat, mètodes d'investigació deficients, i informació esbiaixada. Els mecanismes d'acció dels remeis homeopàtics postulats per l'homeopatia no solament són científicament inversemblants,UK Parliamentary Committee Science and Technology Committee - "Evidence Check 2: Homeopathy" sinó prohibits per les lleis de la física.
Història A l'origen, l'homeopatia va ser un mètode de tractament de malalties ideat pel metge alemany Samuel Hahnemann a la fi del i principis de . Va ser refinat de manera significativa i popularitzat pel nord-americà James Tyler Kent. Es basa en la hipòtesi que cada element, planta i compost mineral pot, si s'ingereix o aplica, produir certs símptomes. Hahnemann creia que, diluint aquestes substàncies d'una manera sistemàtica, arribaria a la veritable essència de la substància. Hahnemann va descriure aquest procés de dilució com a «potenciació» (en alemany, potenziert) de la substància. Aquestes quantitats diluïdes podrien usar-se per a tractar tots els símptomes que se sap que produeixen.
Context històric Els homeòpates han afirmat que Hipòcrates, al voltant de l'any 400 AC, «potser va originar l'homeopatia» quan es va prescriure a ell mateix una petita dosi d'arrel de mandràgora —que en dosis grans produeix mania— per tractar la pròpia mania. Al , Paracels, pioner de la farmacologia, va declarar que petites dosis «d'allò que fa emmalaltir un home també el cura». Al Samuel Hahnemann (1755-1843) va donar el nom a l'homeopatia i en van ampliar els principis. En aquell temps, la medicina convencional utilitzava mètodes com les sagnies i purgues i administrava mescles complexes, com la melassa de Venècia, feta a partir de 64 substàncies que incloïen l'opi, la mirra i la carn d'escurçó. Aquests tractaments sovint empitjoraven els símptomes i, de vegades, resultaven ser fatals. Hahnemann va rebutjar aquestes pràctiques —que havien estat enaltides durant segles— com a irracionals i no recomanables. En canvi, va defensar l'ús de medicaments individuals en dosis més baixes i va promoure una visió immaterial i vitalista del funcionament dels organismes vius, en creure que les malalties tenen causes espirituals, a més de físiques.
El concepte de Hahnemann
miniatura|Samuel Hahnemann, fundador de l'homeopatia. El terme «homeopatia» va ser encunyat per Hahnemann i va aparèixer imprès per primera vegada el 1807.
Hahnemann va concebre l'homeopatia durant la traducció a l'alemany d'un tractat mèdic del metge i químic escocès William Cullen. Com a escèptic de la teoria de Cullen sobre l'ús de la cincona per curar la malària, Hahnemann va ingerir part de l'escorça per a investigar què passaria. Va experimentar febre, calfreds i dolor en les articulacions: símptomes similars als de la mateixa malària. A partir d'això, Hahnemann va passar a creure que tots els medicaments eficaços produeixen símptomes en individus sans similars als de les malalties que tracten, d'acord amb el principi de similitud que havia estat proposat pels metges antics. Una revisió dels efectes de menjar l'escorça de cincona, feta per Oliver Wendell Holmes i publicada el 1861, no va aconseguir reproduir els símptomes que Hahnemann havia esmentat,, reeditat a tot refutant el principi de similitud de Hahnemann i convertint-lo en un postulat més que una llei de la natura. Els treballs científics posteriors mostren que la cincona cura la malària perquè conté quinina, que mata el paràsit plasmodi falcípar causant de la malaltia; el mecanisme d'acció no està relacionat amb els símptomes de cinconisme.
Proves homeopàtiques Hahnemann va començar a provar els efectes que les substàncies produeixen en els éssers humans, un procediment que més endavant es coneixeria com a proves homeopàtiques. Aquestes proves requerien que els subjectes provessin els efectes de les substàncies que ingerien i n'enregistressin amb claredat tots els seus símptomes, així com les condicions en què apareixien. El 1805 es va publicar una col·lecció de proves; i el 1810, un segon conjunt de 65 remeis va aparèixer al seu llibre, Materia Medica Pura.
Com que Hahnemann creia que grans dosis de medicaments que causessin símptomes similars només agreujarien la malaltia, va advocar per dilucions extremes de les substàncies; va idear una tècnica per fer dilucions que creia que preservava les propietats terapèutiques d'una substància, mentre n'eliminava els seus efectes nocius. Hahnemann creia que aquest procés despertava i millorava «els poders medicinals espirituals de les substàncies en cru». Va recollir i publicar un resum complet del seu nou sistema mèdic en el seu llibre de 1810, L'Organon de l'art de guarir, la sisena edició del qual, publicada el 1921, encara l'utilitzen avui dia els homeòpates. miniatura| Un remei homeopàtic preparat a partir de romaní silvestre: la dilució «15C» que es mostra és superior al nombre d'Avogadro, així que el remei no conté cap rastre de l'herba original.
Miasmes i malaltia A L'Organon de l'art de guarir Hahnemann va introduir el concepte de miasmes com a «principis infecciosos» subjacents a les malalties cròniques. Hahnemann associava cada miasma amb malalties específiques, i pensava que l'exposició inicial a miasmes causava símptomes locals, com ara malalties cutànies o venèries; però si, després d'aquesta exposició inicial, els símptomes se suprimien amb medicació, la causa anava més endins i començava a manifestar-se com a malalties dels òrgans interns. L'homeopatia sosté que el tractament de les malalties mitjançant una oposició directa dels seus símptomes, com de vegades es fa en medicina, és ineficaç perquè tota «malaltia en general es pot remuntar a una tendència latent, profundament arrelada, crònica o hereditària». El suposat miasma subjacent continua existint, i les malalties profundes es podrien corregir només mitjançant l'eliminació de la pertorbació més profunda de la força vital.
Originàriament, Hahnemann va presentar només tres miasmes, dels quals el més important era psora (del grec: «picor»), descrit com a relacionat amb qualsevol malaltia de picor de la pell, que se suposava que derivava de la sarna suprimida, i del qual s'afirmava que era el fonament de moltes altres malalties: Hahnemann creia que psora era la causa de malalties com l'epilèpsia, el càncer, la icterícia, la sordesa i les cataractes. Des de l'època de Hahnemann s'han proposat altres miasmes, alguns dels quals reemplacen una o més de les funcions associades a psora, incloent-hi els miasmes de la tuberculosi i del càncer.
El principi de la susceptibilitat implicaria que un estat d'ànim negatiu podria atraure aquestes entitats patològiques hipotètiques anomenades miasmes, que envairien el cos i produirien símptomes de malalties. Hahnemann va rebutjar la idea que una malaltia és una cosa separada o una entitat invasora, i va insistir sempre que era part d'un «tot vivent». Hahnemann va encunyar l'expressió medicina al·lopàtica, utilitzada per referir-se pejorativament a la medicina tradicional occidental.
La teoria dels miasmes de Hahnemann queda controvertida i polèmica dins de l'homeopatia, fins i tot als temps moderns. El 1978, Anthony Campbell, aleshores metge especialista al Reial Hospital Homeopàtic de Londres, va criticar les declaracions de George Vithoulkas, que afirmava que la sífilis, quan es tracta amb antibiòtics, deriva en sífilis secundària i terciària amb afectació del sistema nerviós central. Campbell va dir que «La persona corrent desafortunada bé podria ser induïda a error per la retòrica de Vithoulkas i rebutjar el tractament ortodox». Les declaracions de Vithoulkas entren en conflicte amb els estudis científics, que indiquen que el tractament amb penicil·lina produeix una curació completa de la sífilis en més del 90% dels casos.
La teoria dels miasmes s'ha criticat com una explicació desenvolupada per Hahnemann per preservar el sistema de l'homeopatia davant dels fracassos del seu tractament, per ser inadequada per cobrir els centenars de tipus de malalties, i per no ser capaç d'explicar la predisposició a certes malalties, així com la genètica, els factors ambientals, i la història clínica única de cada pacient.
Segle : creixement en popularitat i primeres crítiques