La tortuga grega o tortuga mora (Testudo graeca) és una de les cinc espècies de tortuga classificades tradicionalment dins el gènere Testudo, juntament amb espècies properes com la tortuga marginada (T. marginata), la tortuga mediterrània (T. hermanni) o la tortuga de Horsfield (T. horsfieldii). Se'n coneixen disset subespècies. Del gènere Testudo és la de més àmplia distribució, present en tres continents, Europa, Àfrica i Àsia. Es distingeix de les altres espècies del gènere Testudo per tenir al darrere de cada cuixa un gran esperó còrnic.
Registre fòssil El registre fòssil trobat al nord d'Àfrica comprèn edats d'entre 30.000 i 150.000 anys, cosa que fa suposar que la tortuga grega es va estendre des d'allà fins a la resta de territoris que ocupa actualment. Degut a la seva àmplia distribució s'han descrit diverses subspècies, i fins i tot pot ser que moltes d'elles obtinguin el reconeixement d'espècie pròpia.
Distribució geogràfica miniatura|esquerra|Distribució de la tortuga grega. Espècie paleàrtica occidental, a Europa és present a les següents regions: Itàlia, Grècia oriental, Espanya, Turquia europea, en algunes illes del mar Mediterrani i al llarg de la costa búlgara i romanesa del mar Negre. A l'Àsia és molt comuna a Turquia, Àsia Menor, Síria, Líban, Israel, Jordània, Caucas, Iran i fins al Pakistan. A l'Àfrica del Nord es distribueix per Marroc, Algèria, Tunísia i Líbia.
Taxonomia miniatura|T. graeca nabeulensis de Sardenya
Etimologia
Testudo graeca fou identificada per primera vegada pel botànic suec Carolus Linnaeus el 1758; el nom no prové del seu origen, ja que no és gaire comuna a Grècia, sinó perquè els dibuixos de la seva closca li recordava els mosaics grecs. Per això per a molts científics és més correcte denominar-la tortuga mora, de l'antiga província romana de Mauritània, ja que és al nord d'Àfrica on té les majors poblacions i on hi ha més registre fòssil de l'espècie. Testudo graeca és l'única espècie del gènere Testudo que es distribueix per tres continents, Europa, Àfrica i Àsia. Per aquesta tant àmplia distribució s'han identificat moltes subespècies diferents, que segons alguns científics serien espècies diferents. Les principals subespècies reconegudes són les següents:
Subespècies
T. graeca graeca (Linnaeus, 1758) -Distribució: Marroc, Algèria i sud d'Espanya. Viu en un hàbitat semiàrid.
-Descripció: Més petita i més fràgil que T. graeca ibera amb un màxim de 18 cm (mascles 13cm, femelles 18cm), té els ulls saltons com els de les granotes, cap i potes de color groc amb taques negres. Es distingeix per tenir la primera placa vertebral arrodonida.
T. graeca ibera (Pallas, 1814), sin. T. graeca buxtoni (Boulenger, 1920) -Distribució: Turquia, nord-est de Grècia, Bulgària i Romania. Ibera es refereix a una localitat de Turquia i no a la península Ibèrica. Viu en planures seques i en turons amb boscatge.
-Descripció: Molt més gran i més resistent que T. graeca graeca, pot arribar als 30 cm (mascles 18cm, femelles 25-30cm), té els ulls més plans com els de les serps, cap i potes de color marró fosc o negre. Es distingeix per tenir la primera placa vertebral amb línies rectes. La Testudo ibera fou identificada com a espècie en si el 1814 pel naturalista alemany Peter Simon Pallas, però el 1946 l'herpetòleg alemany Robert Mertens la va declarar subespècie de T. graeca, i actualment és motiu d'intensa polèmica entre els taxonomistes.
T. graeca nabeulensis (Highfield, 1990)) -Distribució: Tunísia, Líbia i sud de Sardenya.
-Descripció: Molt petita, mascles 13 cm, femelles 16 cm, té la closca en forma de petxina i de color sorra amb taques negres variables. La pell és de color sorra amb taques negres.
T. graeca whitei (Bennett, 1836), sin. Furculachelys whitei (Highfield & Martín, 1989) -Distribució: Algèria.
-Descripció: Més gran que T. graeca graeca, pot arribar als 28-30cm, té la closca més allargada i el marge posterior allargat com el de la tortuga marginada. Pon entre 12 i 14 ous.
T. graeca anamurensis (Weissinger, 1987) -Distribució: Sud-oest de Turquia.
-Descripció: Semblant a la T. Graeca Ibera però de mida més gran i de coloració més fosca.
T. graeca terrestris (Forskål, 1775), sin. T. graeca floweri (Bodenheimer, 1935) -Distribució: Síria, Líban, Israel i Jordània.
-Descripció: També anomenada graeca Golden per tenir la closca daurada, té la closca daurada sense taques negres, la pell groga i les ungles de color crema. Mida petita amb un màxim de 20 cm.
T. graeca zarudnyi -Distribució: Birjand (Iran).
-Descripció: La més gran de totes i més allargada, pot arribar als 35 cm, coloració molt fosca tant en la closca com en la pell. Molts experts la consideren com una espècie diferent per ser tan diferent i tan llunyana de les altres.
T. graeca antakyensis (Perälä, 1996), (Turquia)
T. graeca armeniaca (Chkhikvadze & Bakradze, 1991), (Armènia)
T. graeca cyrenicae (Pieh & Perälä, 2002), (Líbia)
T. graeca flavominimaralis (Highfield & Martin, 1989), (Líbia)
T. graeca lamberti (Pieh & Perälä, 2004), (Marroc)
T. graeca marokkensis (Pieh & Perälä, 2004), (Marroc)
T. graeca nikolskii (Chkhikvadze & Tunijev, 1986), (Caucas)
T. graeca pallasi (Chkhikvadze & Bakradze, 2002), (Dagestan)
T. graeca perses (Perälä, 2002), (Zagros)
T. graeca soussensis (Pieh, 2000), (Marroc)
Morfologia miniatura|esquerra|Esperons característics a les cuixes de T. graeca És una espècie especialment longeva. En estat salvatge és estrany trobar individus de més de 20 anys però en captivitat són freqüents els casos d'exemplars que han arribat als 60 anys. La seva mida varia de manera considerable segons la subespècie. Les femelles són més grosses que els mascles. A la península Ibèrica, els mascles mesuren 15 cm i no arriben als 600g de pes; les femelles, 18 cm i 900 g. A Bulgària s'han donat de casos d'exemplars de fins a 7 kg.
miniatura|Femella (esquerra) i mascle (dreta) de T. graeca La seva closca és molt bombada i de tons groguencs a verd oliva. Cada placa sol presentar les vores negres i al seu interior pot presentar una taca també negra. L'esquena (part dorsal de la closca) presenta la placa supracaudal (damunt de la cua) sense dividir, quelcom característic de l'espècie. El ventre de l'animal és groc amb taques negres, més notables en individus joves que en adults, i les escates són més grans que les de l'esquena.
El cap és groc amb taques negres, que a vegades arriben a cobrir totalment. Destaquen dos escates grans i irregulars al cap: la frontal i la prefrontal. Les seves extremitats davanteres estan recobertes en la seva part anterior per diverses files d'escates grans i punxegudes. A les extremitats posteriors les escates són considerablement més petites. Els ulls són saltons com el de les granotes, cosa que les diferencia de les altres espècies del gènere Testudo, que tenen uns ulls més plans com els de les serps.
Tenen 5 ungles a les potes davanteres i 4 en les del darrere. La cua és curta i no té l'ungla terminal cornificada típica d'altres espècies de tortuga. A la part posterior de cada cuixa sobresurt un esperó, a vegades aplanat pel desgast.
Les femelles tarden més a assolir la maduresa sexual, per la qual cosa creixen més durant la seva etapa juvenil i són de mida més gran. Els mascles tenen les escates anals més curtes i desgastades, mentre que en les femelles són llargues i punxegudes. Mentre que en les femelles la placa supracaudal és plana, en els mascles és convexa i està fortament corbada cap endins.
Diferències respecte a T. hermanni Els trets que diferencien Testudo graeca de Testudo hermanni són principalment la presència en T. hermanni d'una funda còrnia a l'àpex de la cua tant dels mascles com de les femelles, absent en T. graeca i l'absència dels tubèrculs cornis als costats de les cuixes, característics de T. graeca, tot i que en rares ocasions poden ser presents en alguns exemplars de T. hermanni. En general, T. hermanni presenta una divisió en dues parts del plastró supracaudal, però hi ha molts exemplars sense aquesta partició. Una altra diferència morfològica és que la primera placa vertebral de T. hermanni és més gran que la segona, al contrari de T. graeca, que té la primera placa vertebral més petita que la segona.
Els estudis genètics han demostrat que T. graeca és més propera genèticament a la tortuga marginada que a Testudo hermanni, i que T. hermanni és més propera a la tortuga de Horsfield que a T. graeca, per aquesta raó s'ha proposat dividir el gènere Testudo amb el grup Agrionemys, que inclou T. hermanni i T. horsfieldii, i el grup de T. marginata, T. graeca i Testudo kleinmanni.
Dimorfisme sexual miniatura|Dimorfisme sexual, femella (esquerra) mascle (dreta) de T. graeca. La diferenciació de mascles i femelles s'efectua per mitjà dels caràcters sexuals secundaris. Els mascles, de mida més petita, tenen una cua llarga, robusta i gruixuda a la base. En les femelles, la cua és petita i a vegades tenen el plastró mòbil. La distància de l'obertura de la cloaca a la base de la cua és més gran en els mascles. Els mascles adults presenten una concavitat al plastró per facilitar que la femella munti la seva cuirassa. El plastró de les femelles i dels exemplars joves i subadults és pla; l'angle que formen les escates anals del plastró és molt més gran en els mascles, però en les femelles, aquestes escates són més altes. L'escata supracaudal del mascle és corbada a la part baixa, mentre que la de les femelles queda alineada amb la cuirassa.
Reproducció miniatura|esquerra|Eclosió de l'ou Després de la hibernació el mascle persegueix la femella fent cops a la closca fins que es queda quieta, el mascle de T. graeca és molt agressiu tant amb la femella com amb altres mascles. El mascle pot fer diverses còpules al dia amb més d'una femella. La femella pot conservar l'esperma fins a quatre anys i acumula l'esperma de diferents mascles. El mascle arriba a la maduresa sexual als 6 o 7 anys. La femella no arriba a la maduresa sexual fins als 8 o 10 anys i fa tres postes entre maig i juliol. La incubació dura uns tres mesos, amb temperatures inferiors a 30,5 °C neixen més mascles i amb temperatures superiors neixen més femelles. Temperatures inferiors a 26 °C o superiors a 33 °C provoquen malformacions o la mort de l'embrió. Al moment de l'eclosió, sovint facilitat per un dia plujós, la cria utilitza per trencar la closca l'anomenada "dent d'ou", un tubercle corni situat entre el nas i el maxil·lar superior destinat a desaparèixer en pocs dies. La sortida de l'ou pot durar 48 hores fins que absorbeix el sac vitel·lí per complet. miniatura|Aparellament de T. graeca.
Alimentació Es tracta de rèptils purament herbívors. Els exemplars salvatges viuen en un hàbitat que es caracteritza per llargs períodes de sequera que els obliga a alimentar-se d'herbes seques. En aquests casos, complementen la seva dieta menjant-se artròpodes o cargols; aquests darrer els mengen pel calci que porta la closca. El seu aliment és principalment vegetarià encara que la complementa amb certs invertebrats ocasionalment. La seva alimentació ha de ser basada en vegetals i hortalisses. Segons estudis de CARAPAX la seva alimentació es basa en més de 60 espècies herbàcies diferents, i es compon d'una alta proporció de fibra i calci i una baixa proporció de proteïna. Tolera malament la fruita, ja que li produeix diarrea i multiplicació de paràsits, i porta massa sucre i poc calci. Consumeix diverses varietats de cactus i de figues de moro. miniatura|T. graeca de 50 anys menjant plantes silvestres, la base de la seva alimentació. Els exemplars criats en captivitat són generalment sobrealimentats. No se'ls ha de donar mai carn, llet, formatge, menjar per gossos o gats, ous, pa, cítrics ni kiwis. També els cal beure aigua i han de tenir a prop aigua neta per a poder beure i banyar-se.